El meu nom és Gray, Dorian Gray

Oliver Parker no és un nouvingut en el terreny de les adaptacions cinematogràfiques del món literari de l’escriptor irlandès Oscar Wilde. A més a més de la recentment estrenada Dorian Gray, basada en la novel·la El retrat de Dorian Grey (The Portrait of Dorian Gray), també són seves les adaptacions de les obres de teatre Un marit ideal (An ideal husband, 1999), i La importància de ser Franc (The importance of being Earnest, 2002). Curiosament, Colin Firth, l’actor que interpreta l’amic del protagonista principal, Lord Henry Wotton, també apareixia a la penúltima adaptació de Wilde feta pel director, en el paper de John Worthing. I és Firth qui aporta l’únic apunt de qualitat i savoir faire interpretatiu a una pel·lícula que es podria haver titulat perfectament Dorian Grey, fent un joc de paraules amb la paraula grey -que es pronuncia igual que Gray-, que en anglès significa gris. I és que la pel·lícula és insípida i planera, impersonal i superficial. El director l’ha filmada de forma rutinària, amb una planificació més pròpia d’una tv movie o d’una sèrie de televisió amb vanes pretensions de producte de qualitat. Ha optat per subratllar, en excés, els elements sobrenaturals i sexuals d’una novel·la que és molt més que un simple relat de terror gòtic.

El curiós del cas, però, és que, a finals del s. XIX, quan l’editor de la revista nordamericana Lippincott’s Magazine, J. Marshall Stoddard, va encarregar un parell de relats per a la revista a dos prestigiosos escriptors, Sir Arthur Conan Doyle i Oscar Wilde, els va demanar expressament que els relats continguessin elements sorprenents i extraordinaris. Stoddard va publicar finalment El retrat de Dorian Gray a la revista, l’any 1890. Wilde hi feia una reflexió sobre l’art en majúscules, sobre la creació artística, tot i que també va incloure-hi, com no, algun element fantàstic, que no pretenia ser, ni molt menys, el focus principal de la trama. Tanmateix, els espectadors que no hagin llegit mai la novel·la però n’hagin vist alguna de les adaptacions anteriors, la primera cosa que recordaran, segurament, són els elements gòtics i sobrenaturals: un jove dandi que posa per a un pintor, i el retrat, un cop pintat, anirà envellint misteriosament, mentre que el dandi es mantindrà jove i fresc com una rosa durant anys.