You are currently browsing the category archive for the ‘Estrena de la setmana’ category.

Si sou lectors habituals d’aquest bloc, no us sorprendrà gaire que us digui que m’interessen les pel·lícules sobre el col·lapse de la civilització (només cal veure com destaca la paraula “apocalipsi” en el cercador que trobareu a la columna de l’esquerra, abans de “drama” i “ciència-ficció”). La fi dels temps -bé sigui en forma de meteorit, invasió alienígena, catàstrofe natural o vírica- em provoca, a la vegada, curiositat i inquietud. No és una afició malsana, sinó una evolució lògica d’aquella passió -embrionària durant la infantesa- per destruir castells de sorra a la platja o construccions de Lego a casa. Una atracció inexplicable per la bellesa i l’horror del caos; una voluntat de destruir aquella realitat amable que s’amaga darrere la publicitat idílica; una rebel·lió contra les normes d’urbanitat i civisme incorporades (evidentment em refereixo a infants del món desenvolupat) al nostre codi de comportament des de ben petits. Crec que no sóc l’únic que experimenta i ha experimentat aquestes sensacions. D’altra manera no s’entendria l’èxit que han tingut les pel·lícules de catàstrofes al llarg de la història del cinema.

Sempre em vénen el cap les paraules, “veus com t’ho deia”, quan es produeixen alguns d’aquests fenòmens (meteorits, virus, erupcions volcàniques, etc) a la ficció (i en menor mesura, a la realitat). L’aparent civilitat desapareix, l’arrogància d’occident s’ensorra en un tres i no res, i tornem al primitivisme, a la llei de la jungla (a uns quants milions no els cal una catàstrofe natural, les Blackberry deixen de funcionar un parell de dies, i ja és la fi del món!). No estaria de més, doncs, que aprofitant l’estrena de Contagi (Contagion), i tenint en compte que aquest any se celebra el centenari del naixement de l’escriptor i Premi Nobel de literatura William Golding, ens repasséssim una de seves obres més conegudes i celebrades, El senyor de les mosques (Lord of the Flies, 1954) per adonar-nos que la poca confiança en la civilitat de l’ésser humà ja fa temps que es va posar en qüestió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Molt ha plogut d’ençà que l’any 2000 Ridley Scott va enlluernar el món amb una pel·lícula ambientada a l’antiga Roma: Gladiator. Tot i que la pel·lícula no va suposar el ressorgiment de les pel·lícules de romans, a partir d’aquell moment, les incursions puntuals en el pèplum han pres com a model cinematogràfic els paràmetres estètics de la pel·lícula d’Scott: camps de blat bucòlics per on passeja el protagonista, música new age amb veu femenina incorporada, hiperrealisme sense concessions, fotografia amb predomini del clarobscur… Tots aquests elements s’han acabat convertint en un clixé, en un signe d’identitat visual d’aquest tipus de produccions per a les generacions de cinèfils post-Gladiator. De fet, no podria ser d’altra manera. La realitat de la guerra que ens mostren els mitjans de comunicació és massa cruel com per creure’s una versió embellida dels camps de batalla, encara que siguin tan remots i aliens com els de l’antiguitat greco-romana.

Basada en una novel·la de l’escriptora Rosemary Sutcliff ambientada a la Britània del segle II d.C, La legió de l’àguila (The Eagle), descriu la incursió en les terres salvatges de Caledonia (nom llatí d’Escòcia), al nord del mur d’Adrià, d’un centurió romà, Marcus Aquila (Channing Tatum), i el seu esclau Esca (Jamie Bell, l’entranyable Billy Elliot). Amo i esclau tractaran de recuperar l’àguila de la novena legió i esbrinar el destí dels homes que van formar part d’aquella malaurada expedició -realitzada vint anys abans del moment en què se situa l’acció de la pel·lícula-, i poder rescabalar, així, l’honor i el prestigi de Roma. El viatge per les agrestes i amenaçadores terres escoceses servirà, també, per aprofundir en el vincle d’amistat que s’estableix entre els dos protagonistes masculins, en una lluita de poder entre conqueridor i conquerit que pot suscitar una lectura política de la pel·lícula en clau moderna (no és una decisió arbitrària, doncs, que els conqueridors en el film siguin tots actors americans).

Segurament, La legió de l’àguila no tindrà el mateix impacte mediàtic que Gladiator (una relectura en clau digital de les produccions mastodòntiques de Samuel Bronston), perquè no suposa cap pas endavant en el cinema de romans. És una pel·lícula continuista, que recull, si més no, els encerts del seu referent cinematogràfic principal. Això sí, amb menys pretensions i menys fastuositat visual. En aquest cas, la fisicitat i la simplicitat s’imposen per sobre del colossalisme de la pel·lícula d’Scott. Tanmateix, i a pesar de l’evident diferència de pressupost entre les dues produccions, el director escocès Kevin Macdonald (conegut per haver guanyat un Oscar amb el documental One Day in September, l’any 1999, i per haver dirigit una altra pel·lícula amb Oscar, a la millor interpretació masculina, L’últim rei d’Escòcia, l’any 2006) ha filmat La legió de l’àguila amb suficient convicció i energia. Tot i que no és una pel·lícula amb interpretacions memorables (predomina, és clar, la testosterona), ni amb uns diàlegs brillants (l’acció és el que impulsa la narració en tot moment), és prou entretinguda perquè un espectador poc exigent no es penedeixi d’haver pagat una entrada.

Els vells cowboys es resisteixen a demanar una baixa o, senzillament, a jubilar-se d’una vegada per totes. Amb 80 anys a les espatlles, Clint Eastwood, ens ofereix una nova pel·lícula, Més enllà de la vida (Hereafter), a contracorrent de les modes i les formes del cinema actual. Com si fos un genet fantasma que cavalca per les solitàries valls ermes i polsoses de Monument Valley, Eastwood es resisteix a desaparèixer, a renunciar a la seva passió pel cinema. O potser hauríem de dir, al seu ofici de “constructor de ficcions”. Ho dic perquè, amb una dilatada carrera davant i darrere les càmeres, la feina de director es pot acabar convertint en un assumpte rutinari, en un simple ofici. Res més lluny de la realitat, però, en el cas d’Eastwood. El director d’obres mestres com Sense perdó (Unforgiven, 1992) o Million Dollar Baby (2004) no s’acomoda ni es bressola en la nostàlgia. Cada nova pel·lícula que dirigeix, suposa un plaer pels sentits, i un motiu per a la reflexió.

Malgrat les crítiques que ha d’aguantar dels seus compatriotes nord-americans, que el titllen de lent i avorrit, Eastwood intenta explorar, a la seva manera, nous terrenys i, fins i tot, servir-se de les innovacions tècniques que ofereix el cinema del segle XXI. Tanmateix, resulta prou evident que amb els seus films no pretén pas crear noves fórmules cinematogràfiques -tampoc li cal-, però sí que busca noves perspectives per tractar temes que ja formen part de la seva filmografia. A la seva nova pel·lícula, tot i especular sobre el més enllà, sobre la possibilitat de contactar amb els éssers que ens han abandonat, el director ens torna a oferir una dosi de personatges solitaris, turmentats per les circumstàncies de la vida, lluitadors que no es rendeixen davant les adversitats, i que es neguen a llançar la tovallola malgrat que el seu entorn els diu que s’equivoquen. George Lonegan (Matt Damon) es resisteix a escoltar els cants de sirena del seu germà, que li demana, una i una altra vegada, que exploti econòmicament el seu do: la capacitat de contactar amb els morts. Marie Lelay (l’actriu francesa Cécile de France) s’enfronta al desconcert i al rebuig dels seus companys de feina quan decideix escriure un llibre sobre les experiències viscudes al llindar de la mort. I el petit Marcus intenta buscar la veritat enmig d’una colla de xarlatans que li volen fer creure que parlen amb els esperits. A tots tres personatges (que viuen a San Francisco, París i Londres, respectivament) els uneix un objectiu comú: buscar respostes per aconseguir una pau interior, una tranquilitat espiritual que els permeti tirar endavant amb les seves vides. Són tres històries que transcorren en paral·lel, i que, igual que les produccions del tàndem format per Guillermo Arriaga i Alejandro González Iñárritu (21 grams, Babel, etc.) arriben a confluir en el tercer acte de la funció. No obstant aquestes semblances estructurals amb el cinema d’Arriaga i Iñárritu, l’objectiu de Clint Eastwood no es deixar bocabadat l’espectador amb un enginyós trencaclosques d’històries i personatges: canvia d’escenari i de protagonista amb un simple canvi de pla, de forma absolutament senzilla i planera. Res de filigranes i virtuosismes en el muntatge. No li interessa la forma sinó el fons de la història.

A nivell temàtic, el fet de parlar de l’existència del més enllà pot semblar una empresa un xic densa i arriscada per un director com Eastwood. Però, per altra banda, és força lògic que una persona que ha arribat als 80 anys, es qüestioni la seva pròpia mortalitat i traslladi les seves inquietuds al cinema. No obstant això, hem de tenir en compte que Eastwood no és un filòsof. Les seves pel·lícules i els seus personatges -lacònics i amb clares dificultats per establir relacions interpersonals- es basen en l’acció, i no pas en les paraules, si bé és cert que les accions poden arribar a definir una filosofia -o un estil- de vida. Republicà convençut, i per tant, defensor dels valors tradicionals a nivell social i religiós, resulta curiós que el director qüestioni la capacitat balsàmica de la religió. I no és pas la primera vegada! Tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino hi apareix la figura del capellà que intenta donar respostes -sense gaire èxit!- a un protagonista superat pels esdeveniments. Val a dir que, de la mateixa manera que la fe no és la resposta ideal, tampoc deixa en gaire bona posició els parapsicòlegs científics, i mèdiums de pa sucat amb oli que pretenen curar les ferides emocionals i espirituals dels personatges. Aquí, Eastwood es permet un dels moments còmics -però, al mateix temps, incòmodes- de la pel·lícula.

A Més enllà de la vida, la introducció de l’element sobrenatural en un entorn quotidià es fa de forma natural, sense artificis. Els personatges -i els espectadors- l’accepten com a part de la realitat, com una possibilitat factible. I el fet que el personatge de George Lonegan l’interpreti Matt Damon, hi adjuda en gran mesura. Damon és un actor que transmet honestedat i integritat moral. És un heroi de carrer: vulnerable, senzill i introvertit. Una elecció del tot encertada per part del director. Amb tot, guionista i director, haurien d’haver polit una mica més la història perquè alguns personatges secundaris, com per exemple el de Melanie (interpretada per Bryce Dallas Howard) semblen col·locats amb calçador. Es veu d’una hora lluny que és un element excessivamednt funcional -i, crec jo, innecessari- en la trama. Un cop ha servit d’excusa per assabentar-nos del passat d’en George, desapareix d’escena sense més ni més.

Tot i ser una pel·lícula amb el ritme pausat i els clarobscurs característics de les darreres produccions del director, Eastwood s’ha deixat convèncer pels productors del film, Kathleen Kennedy i Frank Marshall, i ha inclòs una seqüència incial (que recrea el tsunami que va arrassar les costes d’Indonèsia el 2004) que ens recorda, una vegada més, que per vendre una pel·lícula s’han de fer certes concessions per atrapar l’audiència. Malauradament, les catàstrofes naturals (cinematogràfiques o no) exerceixen una mena d’atracció morbosa entre els espectadors. A part d’aquesta seqüència, amb una tensió fílmica excel·lent, també cal dir-ho, la pel·lícula conté la suficient sensibilitat -sense caure en el melodrama més matusser- i intel·ligència com per merèixer l’aprovació dels seguidors del veterà director de San Francisco.

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juliol 2018
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  
Anuncis