Moneyball: una (altra) pel·lícula sobre beisbol a la cursa cap a l’Oscar. I ja en portem… Bé, hem d’acceptar que, juntament amb el bàsquet i el rugbi, és part de la cultura nacional americana. Interpretada i produïda per (l’actor, i ara també productor!) Brad Pitt amb un parell de registres interpretatius, a tot estirar (cara d’heroi encantat en produccions tràgico-romàntiques, i de mireu-com-en-sóc-d’atractiu mentre mastego un xiclet, a la resta de pel·lícules), fan preveure un perill imminent en l’apartat interpretatiu. Basada en una novel·la de Michael Lewis, el mateix autor de l’obra en què es basava la pel·lícula Un somni possible (The Blind Side, 2009), gràcies a la qual Sandra Bullock va guanyar l’Oscar a la millor actriu. Horror d’horrors! L’argument: Billy Beane, mànager dels Oakland Athletics, veu que l’equip fa aigües per tot arreu i, a sobre, disposa d’un pressupost ajustadet, per això decideix contractar un economista perquè apliqui fórmules matemàtiques per reflotar l’equip… Esport i matemàtiques: combinació letal! Ep, no marxeu! Continueu llegint perquè la cosa millora a partir d’ara. El guió ve signat per Steven Zaillian, guionista de La llista de Schindler, i Aaron Sorkin, autor dels guions de la respectable sèrie L’ala oest de la Casa Blanca i (els qui vulguin, ara és el moment de fer una genuflexió!) de La xarxa social, de David Fincher. L’actor Philip Seymour Hoffman (esplèndid i creïble en qualsevol paper que interpreta) és el secundari de luxe. I el millor de tot, el beisbol no és el nucli central d’aquesta producció. Moneyball parla del valor i la importància del grup, de la lluita contra les adversitats, i de les estratègies per triomfar en un moment de crisi econòmica i de valors.

Sense que serveixi de precedent en aquests cròniques cinematogràfiques, faré una comparació -evident i inevitable- entre la lluita de forces que s’estableix entre els Oakland Athletics i els poderosos equips de beisbol americà, i els dos principals equips de la lliga del nostre país: el Barcelona i el Madrid. Sí, “ho haveu llegit bé”! Les qüestions pressupostàries i les estratègies esportives a Moneyball, són perfectament extrapolables a les actituds i les formes dels dos grans equips de la lliga espanyola (compte que he dit “de la lliga espanyola”, i no pas espanyols!), i, com no, dels seus respectius entrenadors. D’una banda, Guardiola: l’humanista, o “el filòsof”, com el va qualificar Zlatan Ibrahimovic, que es capaç de fer un muntatge videogràfic amb el film Gladiator per motivar els seus jugadors (la lluita amb honor!); de l’altra, Mourinho, malcarat i autoritari, amb afany de victòria a qualsevol preu… Apassionats del futbol contra gladiadors-mercenaris. El que  puc afirmar amb certesa després d’haver vist la pel·lícula, i a aquestes altures de la lliga, és que la ficció que ens mostra Moneyball acabarà imitant la realitat.

Deixant de banda les qüestions esportives, i centrant-nos, ara sí, en la pel·lícula que ens ocupa, cal dir que és un vehicle pel lluïment exclusiu de l’estrella protagonista: Brad Pitt. Un actor regular per un personatge que, en altres mans, hauria pogut donar molt més de si. Billy Beane és un tipus contradictori, incòmode en una producció de gran pressupost. Malgrat que s’aproxima de forma racional al capitalisme, enfront de l’immobilisme i el conservadurisme de l’entrenador de l’equip (Seymour Hoffman) -només amb molts diners, grans jugadors, i un estil de joc amb poques innovacions es pot fer tirar un equip endavant-, Beane, al cap i a la fi, no deixa de ser un capitalista com qualsevol altre. Com ja he dit, amb un millor actor, o amb una interpretació més matisada per part de Pitt, hauríem pogut percebre les llums i les ombres d’aquest personatge. Per altra banda, -i aquest és un dels valors del film-  és molt interessant l’enfoc que el director ha donat al material que tracta. Una visió menys expansiva, menys espectacular i més reflexiva del món esportiu, on el centre d’interès són les eternes discussions als despatxos, les anàlisis -gairebé la dissecció, diria jo- del joc i els jugadors, més que no pas el joc en si mateix. Igual com passava a Capote (2005) -la seva anterior pel·lícula-, Miller es mostra molt més interessat en filmar el llarg i penós via crucis que suposa la reconstrucció d’un equip que tothom considera condemnat, que no pas en mostrar l’alegria de les victòries. L’entorn on es produeix aquest ressorgiment és l’antítesi del glamur i l’espectacle. Les oficines en penombra, la sordidesa dels vestuaris, el laberint de passadissos opressius que formen l’esquelet intern de l’estadi… Tot plegat, com si es tractés d’un hipogeu modern. En aquest subsòl tètric, enlloc d’allotjar-s’hi gladiadors, condemnats, i animals, s’hi allotgen jugadors, entrenadors, i tècnics. Com veieu, la comparació amb Gladiator no estava fora de lloc!

A part d’aquestes consideracions arquitectòniques, l’esquelet que sustenta Moneyball és simplement correcte i eficaç. És un passatemps ben filmat, en què, com ja he dit, predomina el diàleg més que l’acció, i en què les bones interpretacions dels secundaris no impedeixen que la cosa s’embarranqui quan les estadístiques i el càlcul prenen massa protagonisme. Com en la majoria de produccions basades en fets reals que passen pel sedàs embellidor de Hollywood, Moneyball no deixa de ser una d’aquelles històries que et fan creure que les coses són, o poden ser, més boniques del que, en realitat, solen ser. Igual com ja va succeir amb The Blind Side, aquesta nova aproximació al món de l’esport segurament passarà desapercebuda al nostre país. L’única cosa que en podria fer canviar la trajectòria comercial, i el ressò internacional, és que finalment Brad Pitt s’endugui l’Oscar a casa. Seria graciós, doncs, que, un parell d’anys després que Bullock l’obtingués per una pel·lícula sobre el rugbi, un altre actor mediocre el guanyi per fer de mànager d’un equip de beisbol. Així és la lliga, ai!, volia dir la vida: injusta!