Mentre la retransmissió de la SuperBowl continua incrementant les audiències any rere any (i més encara si a la mitja part La Toya Jackson ensenya un pit o Madonna apareix com si fos la Cleòpatra) la cerimònia dels Oscar s’està convertint (de fet, ja fa temps que ho és) en un refugi per a nostàlgics empedreïts. Una forma d’art, el cinema, que en els seus orígens va ser titllat d’espectacle de fira per entretenir el proletariat, s’ha anat deslligant, cada vegada més, de les classes populars, que segueixen amb més fervor els esdeveniments esportius que no pas les manifestacions culturals. Tampoc ha ajudat el fet que les pel·lícules nominades aquests darrers anys s’allunyin de les preferències de la gran massa de gent que consumeix oci, és a dir, el jovent. L’any passat l’acadèmia va intentar, sense massa èxit, canviar el marge d’edat de les estrelles convidades per tal de connectar amb les joves generacions, però el tret els va sortir per la culata. El més graciós de la cerimònia va ser el nonagenari Kirk Douglas que, a l’hora de recollir el seu Oscar honorífic, es va mostrar molt més inspirat que no pas els joves i atractius -però, completament apàtics- presentadors escollits per conduir l’esdeveniment, James Franco i Anne Hathaway.

No sé què hauria passat si, finalment, Eddie Murphy s’hagués fet càrrec de l’espectacle (potser la premsa sensacionalista hauria gaudit molt més). Però després de rebutjar l’encàrrec, l’altra opció que tenien els caps pensants de Hollywood era la de convèncer un dels valors segurs en aquests afers: Billy Crystal. Després de vuit anys d’absència i amb un rostre retocat que semblava sorgit de la pel·lícula Els crims del museu de cera, Crystal va complir sense filigranes. El muntatge inicial amb fragments de les pel·lícules nominades on Crystal apareixia interactuant amb els actors i les actrius nominats, alguns comentaris sarcàstics sobre el poc interès que mostren les noves generacions per aquesta cerimònia (precisament el cantant Justin Bieber va fer una breu aparició en un dels muntatges de video per, segons ell, captar l’atenció dels menors de vint anys), algun acudit realment graciós (quan va dir que ara la gent mirava les pel·lícules en els seus telèfons mòbils, mentre que ell preferia gaudir-les en pantalla gran, la del seu iPad!) i poca cosa més. Durant la retransmissió, els realitzadors de la gala tampoc van oferir gaires imatges de les reaccions de les estrelles a la platea. Anaven per feina i enfocaven principalment l’escenari i els presentadors que entraven i sortien per presentar els premis.

Sempre s’ha criticat l’excessiva durada de la cerimònia dels Oscar, però, especialment aquest any, tot estava tan calculat i mil·limetrat, tot semblava tan protocolari, formal i previsible que fins i tot el glamur associat a aquest tipus d’actes era accessori. De fet, ja fa temps que la cerimònia ha deixat de tenir aquell encís que tenia quan veritablement les estrelles de l’Olimp cinematogràfic baixaven del seu mont Parnàs particular per barrejar-se amb els simples mortals. Avui dia, molts actors i actrius es comuniquen amb els fans via twitter o facebook, i gràcies a les tafaneries que apareixen a la web ens assabentem a l’instant de les seves vides dins i fora de la pantalla. Per tant, veure’ls desfilar per la catifa vermella ha perdut l’encant dels temps pretèrits. Enlloc de mites, han passat a ser homes i dones anunci que es passegen amb vestits i joies de les marques més conegudes per desenvolupar una faceta més de la seva vida laboral. No és estrany, doncs, que moltes de les pel·lícules nominades tinguin aquell regust nostàlgic per un passat que ja no tornarà. Desconcertat pels canvis tecnològics i humans que s’han produït aquestes darreres dècades -i que es continuen produint dia sí, dia també- en el món del setè art, Hollywood ha decidit mirar-se el melic i reinvindicar la capacitat de meravella i encís que encara pot oferir aquest invent centenari anomenat cinema. La lectura que se’n pot fer de tot plegat és que hem d’observar el passat sense ira (la innocència perduda de The Artist) i assumir, ens agradi o no, allò que ens té reservat el futur, amb un punt d’incertesa, però sense por (la freda perfecció de Hugo?). Al final de la pel·lícula La meva setmana amb la Marilyn, mentre Kenneth Brannagh (en el paper de l’actor Lawrence Olivier) repassa algunes de les escenes d’El príncep i la corista, que acaba de rodar amb un dels mites del cinema, Marilyn Monroe (una esforçada Michelle Williams), recita els versos que Shakespeare va posar en boca de Pròspero a La Tempesta: “tot el món mateix, sí, i tots els que l’heretin, es dissoldran igual que aquesta festa sense cos. No deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis; la nostra pobra vida és com dormir…” Una reflexió devastadora però ben certa sobre el cinema, però també, sobre la vida.

A continuació trobareu un resum dels premis que les principals pel·lícules nominades van aconseguir:

5 Oscars: The Artist

  • Pel·lícula
  • Director
  • Actor principal (Jean Dujardin)
  • Vestuari
  • Banda Sonora

5 Oscars: Hugo

  • Efectes visuals
  • Muntatge sonor
  • Mescla de so
  • Fotografia
  • Direcció artística

2 Oscars: La dama de ferro

  • Actriu principal (Meryl Streep)
  • Maquillatge

1 Oscar: Beginners

  • Actor secundari (Christopher Plummer)

1 Oscar: Criades i senyores (The Help)

  • Actriu secundària (Octavia Spencer)

1 Oscar: Mitjanit a Paris (Midnight in Paris)

  • Millor guió original (Woody Allen)

1 Oscar: Els descendents (The Descendants)

  • Millor guió adaptat (Alexander Payne)