You are currently browsing the tag archive for the ‘Joel & Ethan Coen’ tag.

L’any 2004 es va estrenar el film Ladykillers, dirigit pels germans Joel i Ethan Coen. La pel·lícula era l’actualització d’una antiga comèdia de la productora britànica Ealing titulada El quintet de la mort (The Ladykillers, 1955), del director Alexander Mckendrick. El remake dels Coeninterpretat per un Tom Hanks en hores baixes-, va passar per les cartelleres sense pena ni glòria, i és la pel·lícula menys popular dels directors, la menys apreciada per la crítica i el públic en generel. Tanmateix, els Coen ho han tornat a intentar, i aquest cop, s’han atrevit a revisar un western del director Henry Hathaway, True Grit (1969), recordat principalment perquè amb la interpretació del personatge protagonista, Rooster Cogburn, l’actor John Wayne va guanyar el seu primer i únic Oscar. Aquesta vegada, els Coen han jugat sobre segur. Primer de tot, per la popularitat de què gaudeix la pel·lícula original entre el públic (sobretot, americà!). Segon, perquè pertany a un gènere, el western, que va néixer amb el cinema, i que ha evolucionat a través de la història del setè art fins a convertir-se en part de la cultura popular. I, finalment, per la tria, encertadíssima, de l’actor principal, Jeff Bridges -que ja havia col·laborat amb els directors a El gran Lebowski (The Big Lebowski, 1998)-, que ens ofereix una lliçó d’interpretació d’aquelles que fan història.

Valor de llei -títol escollit per traduir l’original True Grit s’aparta de la comicitat infantil i el vitalisme exagerat de la pel·lícula de Hathaway per apropar-se a les propostes obscures i reflexives -gairebé metafísiques- que ens han ofert alguns westerns de les últimes dècades, amb una menció especial a Sense Perdó (Unforgiven, 1992) de Clint Eastwood, i Open Range (2003) de Kevin Costner. L’agutzil Rooster Cogburn, igual que el Will Munny a la pel·lícula d’Eastwood, no se’ns mostra com una figura heroica -gairebé mítica que arriba a un petit poble de l’oest americà muntat en un cavall imponent i decidit a fer complir la llei. Res d’això! La primera vegada que apareix el personatge -millor dit, la primera vegada que sentim la seva veu!- és quan Mattie Ross, la protagonista femenina (una sorprenent Hailee Steinfeld) el localitza en un lavabo realitzant un acte fisiològic ben poc heroic (bé, segons com és miri, el buidatge intestinal pot ser un acte heroic, però això és una altra història!). Se us acut una imatge més desmitificadora? A partir d’aquest instant, i al llarg de la pel·lícula, anirem descobrint un Rooster Cogburn borratxo, cínic, rondinaire i, més aviat, gandul. A l’oest salvatge, ell és la mesura de totes les coses, i, malgrat ser un representant de la llei, adapta les normes a les seves necessitats i al seu tarannà. L’exemple més clar d’aquesta forma d’actuar es fa evident durant la declaració que fa davant el jutge al principi de la pel·lícula, i que serveix, amb unes poques pinzellades, de presentació del personatge. L’equilibri moral i el seny a l’hora d’actuar el representa Mattie Ross, una joveneta setciències que no es deixa enganyar fàcilment pels adults. Mattie s’ha hagut d’obrir camí en un món dominat pels homes, en un entorn dur que té poca o cap consideració pels dèbils. Però tot allò que ha après en els llibres, ho haurà d’aplicar ara a la vida real; haurà d’avaluar i jutjar les virtuds i els defectes d’aquells que l’envolten en un viatge d’autoconeixement i de coneixement de l’altre que emprendrà per venjar la mort del seu pare. En aquest sentit, podríem qualificar Valor de llei com una horse movie, òbviament perquè el mitjà de locomoció dels personatges és el cavall, però més amb el significat que es vol donar quan hom diu que una pel·lícula és una road movie. És a dir, queda clar que la venjança és el motiu que impulsa el moviment dels personatges, és l’espurna que genera l’acció, però, en realitat, el més important és el viatge emocional que els va transformant al llarg del recorregut físic. Temes com el respecte que progressivament aniran sentint l’un per l’altre, la necessitat d’una figura paterna -un role model- per part de Mattie Ross, i el sentiment paternal que es desperta en el vell Rooster a l’hivern de la seva vida, conformen el contingut essencial d’aquest western fabulós.

Valor de llei és una pel·lícula rodona. Una d’aquelles petites joies que ens permeten creure que el cinema, el bon cinema -malgrat els nous horitzons virtuals proposats pel senyor James Cameron- encara no ha mort del tot. El guió, amb diàlegs plens del cinisme i de l’humor particular dels germans Coen, és senzillament esplèndid. La fotografia de Roger Deakins, que capta visualment l’essència del gènere, és extraordinària. La humanitat dels personatges, descrits amb compassió i comprensió per part dels actors i dels directors, és entranyable. En resum, una d’aquelles pel·lícules de manual, que s’hauria de veure a la primera classe de qualsevol escola de cinema per poder entendre el significat de l’expressió “bon cinema”: intel·ligència i bon gust.

burnafterreading2

Si no fos que ja ha estat utilitzat com a títol d’un conegut llibre de l’escriptor català Quim Monzó, podria haver titulat aquest article El perquè de tot plegat. Unes paraules força eloqüents per descriure la nova pel·lícula dels germans Joel i Ethan Coen, Cremar després de llegir (Burn After Reading). Però per evitar la possible vulneració de la propietat intel·lectual, he preferit curar-me en salut i jugar amb dos termes que defineixen el producte resultant. La pel·lícula és únicament un joc de despropòsits o, realment, els Coen ens han volgut oferir quelcom més que una bufonada sobre l’atzar?

Crec sincerament que aquesta comèdia aparentment absurda amaga una profunda reflexió sobre l’engany i l’arribisme fatal, i sobre la soledat, el desencant i la insatisfacció de la societat nordamericana, i, per extensió, de la societat en general. Per bé que ens hi fixem una mica, fins i tot se’ns pot arribar a glaçar el somriure.

L’atzar, però, i sobre això no hi ha cap dubte, és una de les pedres angulars de la pel·lícula. El director francès François Truffaut, a propòsit del film Atrapat per la mort (North by Northwest, 1959), comentava amb el seu director, Alfred Hitchcock, l’afició que tenia aquest per les escenes gratuïtes en moltes de les seves pel·lícules. Concretament parlava de la “fantasia basada en l’absurd”. Hitchcock es reafirmava en aquesta postura a l’hora de definir el seu cinema, però també afirmava de forma molt intel·ligent que “una escena podia ser gratuïta, però que no es podia introduir en una pel·lícula amb una gratuïtat total”. Els Coen semblen haver seguit aquests postulats al peu de la lletra. Malgrat que moltes escenes puguin semblar desconnectades del conjunt general del film, creant una sensació de caos i desconcert en l’espectador, hi ha una lògica interna gràcies a la qual totes les peces encaixen amb la precisió cartesiana d’un rellotge Suís.

De la mateixa manera que a No es país per a vells (No country for old men, 2007) una casualitat fatal desencadenava una carnisseria sense treva per part del psicòpata Anton Chigurh, en aquesta nova pel·lícula, la pèrdua d’un CD amb informació del tot insubstancial, dóna peu a una trama aparentment enrevessada, però que, en realitat, és tan simple, que resulta absurda.

El centre d’operacions dels dos aprenents d’espia és, ni més ni menys, un gimnàs: la quinta essència de la superficialitat. Linda Litzke (Frances McDormand) i Chad Feldheimer (Brad Pitt) són dos éssers anònims que lluiten per fugir d’una vida banal i avorrida. Linda està obsessionada amb les operacions de cirurgia estètica i busca el seu amor ideal a través d’internet. Chad, un preparador físic curt de gambals, creu descobrir en el CD extraviat al gimnàs, informació altament confidencial. Immediatament es munta la seva pròpia pel·lícula d’espies, però vet aquí que el destí li té reservat un final d’allò més absurd. Harry Pfarrer (George Clooney, en una encarnació adrenalítica del millor Cary Grant) és un personatge ple de manies risibles, insegur i tanoca. Intenta donar-se aires d’importància amb les seves conquestes i es creu que pot enganyar la seva dona i la seva amant. Però qui queda en evidència –incapaç d’adonar-se d’allò que realment passa al seu voltant-, qui demostra la seva total estupidesa, és, en realitat, ell mateix.

Finalment, i perquè ningú quedi exempt de crítica, els directors ens ofereixen la seva visió de la incompetència de les institucions americanes, en aquest cas de la CIA. Els agents assisteixen perplexos al desenvolupament d’una peripècia sense cap ni peus amb estupor, desgana, i amb una manca total de capacitat de reacció. Un dels alts càrrecs de l’agència es fa aquesta pregunta cap al final de la pel·lícula: “què hem après de tot això?”. Doncs bé, que Cremar després de llegir és més que una comèdia absurda, és una comèdia que destil·la un cert aire de  patetisme.

fotos: http://www.list.co.uk

Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió l’octubre de 2008

aseriousman-900x483

Només uns pocs cineastes, entre ells els germans Coen, es poden permetre el luxe d’incloure -abans dels crèdits inicials d’una pel·lícula- un pròleg que explica una llegenda  (fictícia) ambientada a Polònia, amb uns personatges que parlen en yiddish. Al cap de deu minuts de llegir subtítlols, hom comença a pensar que s’ha equivocat de sala. Però no ha estat així! Aquest divertit i excèntric preàmbul forma part de la pel·lícula Un tipus seriós (A serious man, 2009), i ens avançarà, amb unes poques pinzellades, algun dels temes temàtics del llargmetratge que veurem a continuació: la dificultat d’aprehendre la realitat, la lluita de sexes, les conseqüències que poden tenir les nostres accions -tant les bones com les dolentes- en la nostra vida, sotmesa permanentment als designis misteriosos d’Hashem (terme Hebreu que serveix per referir-se a Déu).

Si a Sang fàcil (Blood simple, 1984) i a L’home que mai va estar allí (The man who wasn’t there, 2001) s’hi apreciava la influència dels relats noir de James M. Cain i Dashiell Hammett, i a O brother, where art thou! (2000) hi apareixien referències a L’Odissea d’Homer, aquesta vegada els directors han trobat la seva coartada literària en l’antic testament. La inspiració argumental i estructural prové del llibre de Job, en el qual se’ns expliquen els patiments de Job, un home bo i just, i els consells que li donen tres dels seus amics. Així mateix, els Coen, després del pròleg, organitzen la pel·lícula en tres actes, que es corresponen amb la visita que el protagonista fa a tres rabins per demanar-los consell. Paral·lelament als qüestionaments religiosos de personatge principal, el film ens ofereix un gavadal de situacions kafkianes i esperpèntiques, una fauna de personatges estrafolaris i uns diàlegs lacònics, que basculen entre l’absurditat més ximple i la profunditat més irònica. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Agost 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031