You are currently browsing the tag archive for the ‘Terror’ tag.

Res és tan esgarrifosament pervers com l’estrepitosa riallada del Vincent Price al final de la cançó Thriller. Res és més angoixant que el pèndol en forma de destral que, lentament, mil·límetre a mil·límetre, segon a segon, s’apropa fatalment al protagonista d’El pou i el pèndol d’Edgar Allan Poe… Igual que en altres disciplines artístiques, el cinema, al llarg dels més de cent anys d’història, tampoc ha renunciat a la possibilitat de fer-nos saltar de la butaca, ni d’acabar amb les nostres reserves d’ungles, a través d’inquietants històries de terror. La combinació de diferents elements audiovisuals ha permès l’explotació i la magnificació, en una sola experiència sensorial, d’impressions i respostes emocionals que les arts precinematogràfiques (pintura, música i literatura) ens oferien per separat. El bon ús i el màxim aprofitament de qualsevol element sonor, i el terror suggerit, més que no pas explicitat, són, precisament, dues de les claus essencials que defineixen Insidious, una nova aproximació a les pel·lícules de fantasmes, i el nou treball cinematogràfic de James Wan, conegut principalment per haver dirigit la primera pel·lícula de la franquícia Saw (en les seqüeles només ha exercit les funcions de director executiu).

Haig de confessar, d’entrada, que no he vist Saw (ni crec que l’arribi a veure mai sencera!), però les imatges escampades per la xarxa -amb una truculència més pròpia dels excessos visuals del giallo italià- ja parlen per si soles. A Insidious, en canvi, Wan desplega una brillant elegància formal, una elaboradíssima posada en escena i un ritme pausat -amb moments de tensió puntuals-, que apropen la pel·lícula a la narrativa d’M. Night Shyamalan, encara que el discurs final no té res a veure amb les intencions humanístico-religioses del director d’El sisè sentit. Wan és més prosaic, i, malauradament, Insidious acaba essent una nova apologia als valors de la família tradicional americana que ha de romandre unida per fer front a les desestabilitzadores forces del mal.

El director s’ha servit, principament, de dues fonts cinematogràfiques -molt estimades pels amants del gènere sobrenatural- a l’hora de filmar la seva pel·lícula de fantasmes: l’encara ara inquietant L’exorcista (The Exorcist, 1973), de William Friedkin, i la més festiva Poltergeist (1982) dirigida per Tobe Hooper. Indidious es mou entre aquestes dues aigües, entre la seriositat i el terror juvenil dels 80, sense acabar de definir-se per una o altra opció, i, al final, l’espectador no sap com prendre’s la funció.

Si James Wan pretenia fer una anàlisi seriosa sobre un seguit d’esdeveniments sobrenaturals en un entorn urbà, els cops d’efecte inquietants (pràcticament els que es poden veure en els tràilers de la pel·lícula, i que pot reproduir qualsevol aficionat -amb cert gust estètic- de forma casolana) s’acaben diluint a mesura que avança el relat, i el tram final esdevé una autèntica bufonada, que trenca amb l’elegància de la primera part de la pel·lícula. Aquesta indecisió a l’hora de trobar el to adequat també el trobem en les interpretacions dels protagonistes. La passivitat i l’escepticisme del pare són discutibles, i la preocupació de la mare, poc autèntica. Només cal recordar l’horror histèric, el fàstic i la impotència d’Ellen Burstyn a L’exorcista. Aquella sí que era una actuació convicent! No m’explico, tampoc, com és que el director hagi preferit utilitzar l’actriu Barbara Hershey (em recorda la perversa Diana de la sèrie “V”, interpretada per l’actriu Jane Badler) en el paper de la mare del protagonista. Les faccions anguloses, la mirada penetrant i el somriure ambigu de Hershey haurien estat perfectes si hagués interpretat el paper de la mèdium. Li oferia moltes més possibilitats de lluïment. Em sembla, doncs, un error de càsting imperdonable.

Si, per altra banda, el director pretenia fer una pel·lícula, en general inquietant, però amb la incorporació intencionada d’apunts humorístics -per alleugerir la tensió- extrets de referents tan honorables del cinema de fenòmens paranormals com són Els caçafantasmes (Ghostbusters, 1984), o la ja mencionada Poltergeist, la cosa tampoc acaba de funcionar gaire bé. La fina ironia del Bill Murray és insustituïble, igual com tampoc és possible de reproduir l’entranyable interpretació que feia Zelda Rubinstein a la pel·lícula de Hooper.

Malgrat el desencís que provoquen algunes decisions artístiques i les irregularitats interpretatives que he mencionat, Insidious no és una pel·lícula decebedora. Això, que quedi clar! La qualitat visual, i la meticulositat del muntatge i la posada en escena, són innegables i inqüestionables. Tanmateix, no acaba de ser del tot satisfactòria com a representant del gènere de terror (m’esgarrifen més les quotes mensuals de la hipoteca, o les factures de telèfon!), sobretot perquè no acaba de trobar, com ja he dit, el to adient, cosa que perjudica, malauradament, el resultat final. Amb tot, no voldria perdre l’esperança de cara als futurs treballs cinematogràfics del director. És possible que, si la indústria no l’engoleix amb tots els tòpics sorollosos, encara en pugui sorgir, amb el temps, un discurs personal i lliure de convencionalismes gastats.

buried
“…no recordava quan ni com, i eren ells els que m’havien enterrat com un gos, els que m’havien tancat en un fèretre comú i llançat per sempre a les profunditats d’una tomba ordinària i anònima.”
Edgar Allan Poe, L’enterrament prematur (1844)

Sempre s’ha dit que la necessitat desenvolupa l’enginy. En un país com el nostre, amb una tradició i una indústria cinematogràfiques menys sòlides que la d’altres països europeus, i en el qual invertir en productes culturals és considerat un suïcidi laboral, els directors han sabut trobar la fórmula per donar-se a conèixer i competir amb el cinema nord-americà. El mateix director d’Enterrat ho ha expressat sense embuts: per filmar una pel·lícula i llavors deixar que els americans s’apropiïn de la idea i en facin un remake, val més que rodem en anglès de bones a primeres i, a ser possible, amb actors estrangers. La indústria de Hollywood necessita -i busca- el talent d’aquests joves emprenedors perquè el talent autòcton ja fa temps que mostra signes d’esgotament. Amb tot, mai no es pot saber si un film tindrà o no tindrà un èxit global. I encara és més difícil si parlem d’un gènere tan específic i minoritari com el terror. Els remakes de pel·lícules japoneses d’aquest gènere han tingut força èxit a Amèrica i a Europa. En canvi, -i només per posar un exemple prou conegut- Quarantine (2008), la versió americana de Rec (2007) va ser un fracàs estrepitós a l’altra banda de l’Atlàntic, malgrat l’èxit de públic al nostre país.

Tornant, però, a l’estrena d’aquesta setmana, puc afirmar que Enterrat, és, ras i curt, un exercici d’estil. Des dels títols de crèdit -simples i efectius-, inspirats en les creacions de Saul Bass, passant per la música -clarament Herrmanniana- composada per Victor Reyes (per un moment vaig pensar que era Danny Elfman, aficionat a imitar els scherzos de Herrmann a les pel·lícules del Tim Burton), el director ha filmat un respectuós homenatge al cinema del gran mestre del suspens. És més, estic plenament convençut que Hitchcock hauria gaudit enormement amb aquesta pel·lícula perquè conté tots aquells elements que van fer popular el seu estil de fer cinema: actors torturats en un rodatge d’autèntic malson, el públic amb l’ai al cor escena rere escena, moments de tensió amb els mínims elements necessaris, tocs d’humor negre en situacions límit, el muntatge com a pilar bàsic del discurs cinematogràfic. Es nota, doncs, que Cortés ha vist molt cinema del mestre. Tanmateix, m’atreviria a dir que, tenint en compte el limitat espai escènic on es desenvolupa l’acció -amb dignes precedents com Nàufrags (Lifeboat, 1944), del mateix Hitchcock, La Cabina (1972) d’Antonio Mercero, i Cube (1997) de Vincenzo Natali- i l’enginyós nus argumental de la pel·lícula, Enterrat podria formar part, i amb tots els honors, d’aquella famosa sèrie televisiva apadrinada per Hitchcock. Reviseu, si podeu, els episodis següents: Accident (Breakdown, 1955), Verí (Poison, 1958), i L’home del Sud (Man from the south, 1960) -on, curiosament, en aquest últim, un encenedor tenia un especial protagonisme-, i entendreu el que vull dir.

A diferència de l’episodi Accident, en què, a través de la veu en off, el personatge que interpretava Joseph Cotten anava explicant totes les sensacions i pensaments que li venien al cap -un recurs molt utilitzat en cinema- Rodrigo Cortés ha preferit que el protagonista  verbalitzi els estats d’ànim pels quals passa al llarg de la pel·lícula o que els expressi mitjançant reaccions corporals. La ràbia, l’angoixa, l’amor, la fúria, la desesperació, l’esperança, el desconcert i la frustració formen part de l’arc emocional que expressa, en uns escassos noranta-cinc minuts, Paul Conroy, interpretat de forma extraordinària per l’actor Ryan Reynolds. Reynolds, després d’aquest paper, hauria d’oblidar-se definitivament de la comèdia i dedicar-se al drama (recordareu que l’any passat va fer el ridícul més vergonyós amb Sandra Bullock a La proposta). A més, després de casar-se amb Scarlett Johansson, ha hagut de suportar l’etiqueda d’actor que ha entrat a formar part del club dels atractius, famosos, i milionaris amb nul·la o ben poca capacitat per a la interpretació. Aquesta pel·lícula, no obstant, pot fer canviar les opinions d’un bon grapat de crítics i espectadors.

Enterrat sorprendrà més d’un espectador acostumat a la cinètica habitual de les pel·lícules de terror. Aquí ens trobem davant d’un complet viatge emocional sense moure’ns del lloc, i això és tot un repte tant pel director com per l’actor. És un projecte arriscat que, sense el suport d’una distribuidora prou important, el suport econòmic de diverses entitats nacionals, i una campanya publicitària digna d’un blockbuster estiuenc, no hauria obtingut, ni de bon tros, el ressó que tindrà d’aquesta manera.

De fet, però, el més increïble de la pel·lícula -tranquils, no us explicaré pas el final!- no és que el protagonista estigui noranta minuts en un taüt de fusta repetint, una i una altra vegada, que se li acaba l’oxigen, encenent i apagant l’encenedor -amb el consum d’oxigen que això implica-, sinó que, a uns quants metres sota terra, tingui cobertura al mòbil quan hi ha gent que no en té ni al menjador de casa i ha de sortir a la terrassa per parlar amb els amics o la família. Quines mentides!

fotos: http://www.imdb.com; http://www.filmofilia.com

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930