Quan aquest estiu es va estrenar Criades i senyores (una traducció més òbvia de l’original anglès The Help) als Estats Units, es va convertir, de la nit al dia, en la pel·lícula del moment. Pel·lícula i llibre estaven en boca de tothom, a la xarxa i a la premsa escrita. Gent que ja l’havia vista, corria a comprar-se el llibre, o, al revés, anava al cinema després d’haver-se emocionat llegint la novel·la. De fet, és un d’aquells casos -un més!- de màrqueting encobert. Un cas de retroalimentació cultural. Una autora (en aquest cas, Kathryn Stockett) escriu un llibre que s’adapta al cinema. En aquest llibre hi apareix un personatge de ficció que precisament escriu una novel·la amb el mateix títol que el llibre que ha servit de base per a la pel·lícula. Un joc de miralls en què realitat i ficció s’acaben barrejant amb un sol objectiu: que el consum cultural es multipliqui per dos, i així tots contents, i amb la butxaca plena (i amb algun premi Oscar si pot ser, també!)

Dirigida per Tate Taylor, Criades i senyores és un film petit, funcional, i complaent amb els espectadors. No pretén fer ombra a les grans produccions de Hollywood, sinó que es vol guanyar el cor de l’audiència amb un altre tipus d’efectes especials: els bons sentiments i una dosi d’insulina excessiva. Als Estats Units ja ha aconseguit el seu objectiu. Dubto, però, que tingui la mateixa resposta i acceptació popular en aquesta banda de l’Atlàntic. El fet de tractar un tema local -el conflicte racial és, encara avui, un debat present a la societat nord-americana, tot i que s’ha avançat molt respecte de l’estereotip afroamericà que mostrava, l’any 1939, la famosa Allò que el vent s’endugué (Gone With the Wind)– i la poca voluntat de fer soroll, de crear polèmica, convertirà aquesta pel·lícula en un melodrama més que aviat arraconarem en els prestatges de la nostra memòria cinèfila. Aquest segon llargmetratge del desconegut fins ara Tate Taylor s’acosta més als programes de sobretaula de la televisió, on un seguit de convidats anònims ens expliquen, entre somriures i llàgrimes, les seves experiències de superació personal, que no pas a pel·lícules carregades de consciència política i ideològica com poden ser Crema Mississipí (Mississippi Burning, 1988), o Malcolm X, 1992. La denúncia existeix, però queda diluïda enmig d’un grapat de bones intencions inòqües.

A més de parlar sobre la consciència de raça, també és una pel·lícula femenina, i feminista (els personatges masculins són testimonials) i un clar vehicle de lluïment per a totes les actrius protagonistes -i que ràpidament m’ha recordat un altre film coral i intergeneracional titulat Magnòlies d’acer (Steel Magnolias, 1989). A Criades i senyores no hi ha terme mig en qüestió de posicionament moral, tot és blanc o negre (i perdoneu la broma fàcil!). Hi ha personatges terriblement dolents, com les perverses antagonistes dels films de Walt Disney, i personatges absurdament bons, en lluita permanent contra els prejudicis socials. Aquest mosaic humà està embolcallat per una fotografia preciosista i una música melosa que posa l’accent en els moments més dràmàtics per provocar -si és que encara no ho havia aconseguit- més rius de llàgrimes entre l’audiència més sensible.

D’entre totes les interpretacions femenines, m’agradaria destacar la de Jessica Chastain que, juntament amb la divertidíssima Octavia Spencer, formen un duet impagable, el millor de la pel·lícula. La primera amb un optimisme contagiós i eixelebrat, i la segona amb una naturalitat encantadora. De les dues, però, em quedaria amb la interpretació -transformació absoluta, diria jo- de Chastain. I més encara després d’actuar a L’arbre de la vida (The Tree of Life), i a The Debt (2010). He tingut ocasió de veure les tres pel·lícules en versió original i, a sobre de quedar totalment fascinat per la increïble varietat d’accents que utilitza en cadascuna d’aquestes ficcions, he pogut comprovar la seva capacitat camaleònica a l’hora de posar-se a la pell de personatges diametralment oposats.

Si sou d’aquells que encara no heu vist Criades i senyores, us recomano que la reserveu per a un dia amb la moral baixa. Per la meitat de preu d’una sessió amb el psicòleg, podreu gaudir de dues hores de teràpia cinematogràfica un diumenge a la tarda. Ara bé, si no us podeu permetre ni un psicòleg ni una entrada de cinema per culpa d’aquesta crisi que no s’acaba, sempre podeu trucar al 1004. Un equip d’amables teleoperadores, la majoria sud-americanes i, sorprenentment, no titulades en psicologia, escoltaran amb paciència de sant les vostres penes i misèries, sense cap cost addicional a la vostra factura de telèfon. Ha de ser tan bonic això de ser altruista i fer el bé…