You are currently browsing the tag archive for the ‘Thriller’ tag.

“Arribats enmig del gran riu, de sobte, l’escorpí, va picar la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s’estenia pel seu cos i, mentre s’ofegava, i amb ella l’escorpí, li va cridar: ¿Però què has fet? No puc evitar-ho -va contestar l’escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües-. És la meva naturalesa.” La forma d’un escorpí a la jaqueta del protagonista de la pel·lícula Drive ja ens dóna suficients pistes sobre el caràcter d’aquest conductor nocturn, misteriós i lacònic. Capaç d’exercir la violència més brutal i aspra sense immutar-se, ni gairebé despentinar-se, és també un (anti)heroi sensible, considerat, però condemnat a la solitud i a la repressió constant de les emocions humanes més bàsiques (la pel·lícula destil·la un romanticisme tràgic i desesperat que m’ha fet pensar en aquell film del director hongkonguès Wong Kar-Wai titulat In the mood for love).  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Hi ha dues maneres de fer-se un nom en el difícil i ampli panorama cinematogràfic internacional. O bé hom es dedica a la comèdia de costums amb la consegüent inclusió dels tòpics més rancis i localistes que defineixen una societat i una cultura, o bé es dedica a emular els encerts -i els errors- del cinema estranger, principalment nord-americà, que inunda les nostres pantalles. Tenint en compte que la cultura mai han estat una prioritat en el nostre país -perquè no emplena les butxaques amb la rapidesa amb què alguns polítics voldrien-, no ens ha de sorprendre que alguns joves cineastes, que han mamat cinema i televisió durant la seva infantesa i adolescència, hagin acabat treballant a l’estranger (Àlex i David Pastor, Juan Carlos Fresnadillo, entre d’altres), adoptant les formes i l’estil narratius de cinematografies forànies, i evitant qualsevol indici de l’origen i la nacionalitat de qui firma el producte. És el cas del director Jaume Collet-Serra, un català que amb diners americans ha filmat un thriller a Alemanya.

Sense Identitat (Unknown) és hereva de la millor tradició del cinema d’acció nord-americà (Hitchcock) amb un cert regust europeu (Polanski). Antecedents visuals i narratius que ja han donat com a fruit -abans de la pel·lícula de Collet-Serra- una de les trilogies d’acció més celebrades per part de la premsa i el públic d’arreu, durant la primera dècada del segle XXI. Em referixo, és clar, a la trilogia Bourne. Igual que les pel·lícules del desmemoriat Jason Bourne, Sense identitat és entreteniment i acció en estat pur: conspiracions internacionals, personatges que no són el que semblen, trencaclosques argumentals que et mantenen assegut a la butaca fins al final… En aquest sentit, la pel·lícula no enganyarà a ningú habituat a aquest tipus de ficcions. Però, a diferència de les típiques produccions d’acció que s’estrenen habitualment com si fossin fotocòpies, el director demostra la seva competència professional a l’hora de filmar i elaborar les escenes d’acció (la persecució nocturna pels carrers de Berlin, per exemple), a l’hora de mantenir el pols narratiu en tot moment. A més a més, Collet-Serra ha sabut envoltar-se dels actors adients (sobretot Liam Neeson, però també Bruno Ganz i Frank Langella) per oferir-nos un producte de ficció raonablement versemblant.

Sense identitat comença amb l’arribada a Berlin d’un tal doctor Martin Harris (Liam Nesson), un científic nord-americà que ha de presentar una ponència en un congrés científic internacional. L’oblit del maletí amb tots els seus papers professionals -i la documentació personal- a l’aeroport desencadenarà tot un seguit d’esdeveniments que faran que Harris es plantegi qui és en realitat. El desconcert i l’esforçada voluntat per esclarir uns fets, per entendre una realitat que sembla escapar-se-li de les mans, ens duu a pensar, ràpidament, en dos personatges clàssics del cinema: el Roger Thornhill interpretat per Cary Grant a Perseguit per la mort (North by Northwest, 1959) d’Alfred Hitchcock, i el doctor Richard Walker interpretat per Harrison Ford a la pel·lícula de Roman Polanski Frenètic (Frantic, 1988).

Curiosament, els dos referents de Sense identitat són pel·lícules dirigides per estrangers en terra estranya, igual que Collet-Serra. Cal recordar que Hitchcock era britànic, però va emigrar, i va acabar triomfant, als Estats Units, i Polanski, nascut a París però d’origen polonès, ha treballat a banda i banda de l’Altàntic. Aquests directors transnacionals han filmat tres pel·lícules amb un comú denominador: les tres aborden la qüestió de la identitat. Ara que la immigració ha passat a ser un tema calent a les agendes de més d’un polític, i que, el fet de tenir un document d’algun país occidental és -suposadament- un passaport cap a la felicitat i l’estabilitat, Collet-Serra ens mostra l’angoixant odissea d’un individu que perd la seva identitat en un país estranger i que haurà de justificar-se contínuament davant de tothom. No cal dir que el film no és un al·legat a favor dels sense papers. És una simple ficció. Tanmateix, és una coincidència -potser simple oportunisme- que la pel·lícula s’hagi estrenat en el mateix moment que s’està produint un èxode massiu d’immigrants que fugen de les repressions provocades per les revolucions socials nord-africanes, i que reclamen, als polítics europeus, documents per poder treballar i viure amb tranquil·litat en els països d’acollida. Malauradament, no tots els estrangers són com el doctor Harris…

Transformar els somnis en una seqüència d’imatges amb algun sentit no és una tasca  fàcil. Ben segur que moltes vegades us heu despertat pensant: “avui he tingut un somni d’allò més estrany”, però quan voleu explicar-vos-el, o explicar-lo a algú altre, sou incapaços de verbalizar aquelles estranyes imatges del subconscient. I si algun cop aconseguiu fer-ho, llavors, la narració no té ni cap ni peus. Bé, aquesta darrera afirmació caldria matisar-la. Potser sí que les imatges del subconscient tenen algun sentit lògic, però ens caldria un doctor Freud per treure’n l’entrellat. Curiosament, -i potser és un fet que desconeixíeu- La interpretació dels somnis de Sigmund Freud es va publicar quatre anys més tard que els germans Lumière projectessin, a París, les primeres imatges en moviment. El cinema, igual que els somnis, és una ficcionalització de la realitat. Un conjunt d’ombres en una pantalla -fent servir la terminologia platònica- que ens produeixen la sensació de realitat. Aquesta és la màgia del cinema, la capacitat de recrear la realitat o els elements onírics, la fantàstica habilitat de traslladar l’espectador a mons imaginaris, d’alterar la seqüència lògica dels esdeveniments i dels espais on s’esdevenen les ficcions.

Quan l’estiu passat es va estrenar Origen (Inception), els crítics i els publicistes, desesperats per intentar trobar la definició perfecta i poder etiquetar el producte per a la gran massa d’espectadors, van qualificar-la de “thriller metafísic”: una pel·lícula que intentava il·luminar l’arquitectura dels somnis. Quelcom semblant a allò que ja van intentar -encara que de forma més naïf, i molt menys espectacular- Ingmar Bergman a Maduixes salvatges (Smultronstället, 1957) i Hitchcock a Recorda (Spellbound, 1945). Bé, doncs, us convidaria -si no fos que em retiraríeu la confiança després de la recomanació-, que veiéssiu una pel·lícula de Michel Gondry titulada Oblida’t de mi!. Una traducció més lleugereta del títol original: L’eterna resplendor d’una ment sense records (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, 2004). Tot i l’excel·lent interpretació de Kate Winslet i alguns moments de bonica poesia visual, aquella pel·lícula -on s’hi conjugaven les insofribles ganyotes de l’actor Jim Carrey i el surrealisme cinematogràfic de l’inclassificable Gondry-, deixava les suposades qualitats metafísiques i la diarrea visual del director d’Origen a l’alçada d’un dibuix de coloraines d’una classe de pàrvuls. És curiós, doncs, que el film aparegui entre els nominats als Globus d’Or, i, possiblement, tingui alguna candidatura als Oscar. Els americans, acostumats a les pel·lícules-hamburguesa d’encefalograma pla interpretades per Sandra Bullock, s’estan empassant la filmografia del benvolgut Nolan com si es tractés del súmmum de la transcendència -un Bergman en versió ianqui, vaja!- quan, en realitat, les seves produccions no passen de ser simples pel·lícules d’acció i entreteniment, ben filmades, amb alguna espurna d’enginy, i poca cosa més.

Nolan, després del parèntesi que han suposat els dos Batman (Batman Begins, 2005 i The Dark Knight, 2008), ha decidit tornar -amb gran estrèpit, això sí- a estudiar el funcionament de la ment humana, un tema que ja va tractar a la seva pel·lícula més reeixida fins ara, Memento (2000). A Origen fa asseure els personatges al divan de Freud, -i a nosaltres, espectadors, a la butaca de la sala de cinema!- per disseccionar els traumes psicològics que els turmenten. Cobb, interpretant per l’efectiu Leonardo DiCaprio, és una mena d’espia futurista que, enlloc de robar idees (com fan els industrials de la Renault per vendre-les a la competència xinesa) es dedica a implantar-les, per obtenir, a curt o a llarg termini, un benefici econòmic, com no podia ser d’altra manera en el món occidental. Paral·lelament a aquesta trama d’infiltració industrial, el film pretén diseccionar la ment del protagonista que, arran d’una relació sentimental tèrbola, inclourà en els seus viatges onírics, -amb el perill que això implica- els seus propis records personals, transformats en realitats impossibles. Evidentment, Cobb no actua en solitari. Un grup d’especialistes hi-tech, entre els quals trobem una tal Ariadna, arquitecta i dissenyadora de laberints -la cita mitològica no és gratuïta, però sí innecessària-, l’ajudaran a penetrar a la ment d’un magnat dels negocis a qui hauran d’implantar una nova idea.

Tot això estaria molt bé si la casualitat no hagués fet coindicir en el temps una altra proposta cinematogràfica amb personatge traumatitzat pel seu passat i interpretat pel mateix actor. Em refereixo, és clar, a Shutter Island (2009) del director Martin Scorsese. Shutter Island, és, al meu entendre, una producció molt més coherent que no pas la del senyor Nolan. I quan dic coherent, no vull pas criticar la suposada complexitat d’Origen, sinó perquè el motiu que desencadena la paranoia del protagonista s’explica de forma molt més enginyosa, i sense tanta petulància, a la pel·lícula d’Scorsese. Malgrat el generós pressupost d’Origen, el director  no ha abusat de la tecnologia digital -gràcies a Déu!- per visualitzar els elements onírics. Irònicament -tenint en compte que es tracta d’una pel·lícula sobre els somnis- ha sabut tocar força de peus a terra, i ha minimitzat l’ús dels ordinadors en favor d’uns trucs visuals més tradicionals. Això sí, sense deixar de banda les referències cultes tan comunes en el seu cinema: el triangle de Penrose, escenaris que recorden 2001: una odissea de l’espai (2001: a Space Oddissey, 1968), els laberints de La resplendor (The Shining, 1980), el nom del personatge que interpreta Joseph Gordon Lewitt, Arthur, possible homenatge a Arthur C. Clarke, autor de la novel·la que inspirà l’odissea de Kubrick, etc.

Com ja passava amb les dues pel·lícules sobre Batman, Christopher Nolan peca d’ambiciós. Pretén oferir l’espectacle definitiu, el circ de tres pistes impossible de superar per cap altre director en actiu. Es veu clarament que vol impressionar i enlluernar l’espectador amb un argument aparentment rebuscat i assolir un lloc d’honor en el panteó de directors visionaris. Potser ho aconseguirà amb el temps, però no pas amb l’arrogància que gasta darrerament. La publicitat afirmava que Origen seria la Matrix (1990) del nou mil·lenni. Sento discrepar, però no crec que signifiqui un punt d’inflexió en la història del cinema. En el moment de la seva estrena, Matrix, la pel·lícula dels germans Wachowski, sí que va suposar un revulsiu visual. Ben aviat, la iconografia del film va ultrapassar el terreny estrictament cinematogràfic, i es va filtrar a molts àmbits de la cultura de masses: llibres, publicitat (el bullet time, tècnica que ja s’havia utilitzat per primera vegada al videoclip Like a Rolling Stone (1995) i a l’anunci d’Smirnoff (1997), ambdós del director Michel Gondry), cinema (la saga Underworld i similars), informàtica (els títols de crèdit en cascada ja s’han convertit en plug-ins de molts programes d’edició d’efectes digitals). En canvi, Origen no té continguts visuals revolucionaris (excepte els pocs que apareixen en el tràiler). És més, beu de les fonts clàssiques del gènere amb referències a Kubrick i a les pel·lícules d’espies,  principalment de l’estil James Bond.

Sóc del parer que Christopher Nolan és l’equivalent cinematogràfic dels telepredicadors americans: cridaner i efectista. Intenta convèncer l’audiència que allò que està veient és una mena de revelació divina, i ell el gran demiürg que mou els fils. En aquest sentit, la música estrident del compositor Hans Zimmer -fora de la pel·lícula és una obra interessant amb autoreferències a The Thin Red Line o The Da Vinci Code i al mestre Herrmann- subratlla de forma excessiva les escenes, en una mena d’èxtasi espiritual sense fi, i acompanya uns diàlegs que semblen amagar una veritat elusiva que tothom malda per descobrir al llarg de les dues hores llargues que dura la pel·lícula. En resum, reforça, malauradament, la pedanteria del director, i tot plegat produeix una sensació força irritant!

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031