“Arribats enmig del gran riu, de sobte, l’escorpí, va picar la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s’estenia pel seu cos i, mentre s’ofegava, i amb ella l’escorpí, li va cridar: ¿Però què has fet? No puc evitar-ho -va contestar l’escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües-. És la meva naturalesa.” La forma d’un escorpí a la jaqueta del protagonista de la pel·lícula Drive ja ens dóna suficients pistes sobre el caràcter d’aquest conductor nocturn, misteriós i lacònic. Capaç d’exercir la violència més brutal i aspra sense immutar-se, ni gairebé despentinar-se, és també un (anti)heroi sensible, considerat, però condemnat a la solitud i a la repressió constant de les emocions humanes més bàsiques (la pel·lícula destil·la un romanticisme tràgic i desesperat que m’ha fet pensar en aquell film del director hongkonguès Wong Kar-Wai titulat In the mood for love). 

Aquesta combinació de contraris en lluita permanent (la violència extrema i la tendresa ingènua) i l’atractiu sensual i sexual de l’actor Ryan Gosling, que interpreta el personatge principal del film, ens podrien fer pensar en el còctel explosiu de geni, força bruta i pulsions afectives d’Stanley Kowalski a Un tramvia anomenat desig. Tanmateix, el gènere de la pel·lícula (un homenatge al thriller americà dels 80), i la presència de Gosling (físicament més estilitzat i amb un posat molt menys barroer que el Brando/Kowalski) l’aproparien més al George Clooney de L’americà (The American, 2010), o l’Alain Delon d’El silenci d’un home (Le samouraï, 1967): gentleman i dandi respectivament. Seductors solitaris amb un rerefons tèrbol.

Presentada en el festival de Cannes de l’any passat, Drive, no ha tingut un èxit massiu, i només ha aconseguit una nominació -en l’apartat de muntatge sonor- en els Oscars d’aquest any. Segurament els votants de l’Acadèmia l’han trobada massa esteticista i reflexiva. Ja des del sensacional pròleg, on se’ns presenta el personatge en acció, es nota que el director danès, Nicolas Winding Refn, ha estudiat amb cura i ha treballat amb minuciositat cada seqüència i cada enquadrament. No només el muntatge de plans i seqüencies ha estat pensat amb detall, sinó que tot l’embolcall de la pel·lícula (la il·luminació dels espais, la música que acompanya les imatges) demostra un gust escènic poc habitual en una pel·lícula d’acció. Uns pocs exemples del detallisme visual i sonor em serviran per il·lustrar aquesta afirmació. El director utilitza, per exemple, una retransmissió esportiva -que sentim a través de la ràdio del cotxe- en paral·lel a la seqüència incial del robatori i fugida. Aquest crescendo narratiu del partit, juntament amb els fragments sonors de l’emissora de la policia, ajuden a crear una tensió increïble sense necessitat de gaires pirotècnies visuals. La silueta fosca del protagonista (una ombra protectora) que es reflecteix en el mirall de la cuina i que, curiosament, emmarca la fotografia del marit i el fill d’Irene. Aquesta ombra es torna a repetir sobre l’asfalt de Los Angeles a la part final de la pel·lícula, quan el conductor lluita per salvar la seva vida i per protegir la del seu amor platònic. La música també és un element clau. El director utilitza cançons (gairebé diàlegs dels personatges, la verbalització dels seus pensaments) en moments estratègics i molt significatius: els College & Electric Youth canten (imitant l’estil musical dels 80) “you have proved to be a real human being and a real hero” (“has demostrat ser un ésser humà i un heroi de veritat”); i els canadencs Desire canten “you keep me under your spell (“lligada al teu encís”). Només són un parell d’exemples d’aquests diàlegs músicals.

Drive no només comparteix idees del thriller americà dels 80 o d’influències puntuals del cinema negre francès (anomenat polar), com ja he mencionat a l’inici d’aquesta crònica. També es podria considerar una relectura d’un dels gèneres essencials del cinema nord-americà: el western. L’arribada d’un foraster misteriós que provoca un canvi positiu en la vida d’una família, el nen que busca en el nouvingut la figura d’un pare absent, i els enemics que assetgen constantment el nucli familiar. El vincle emocional que s’estableix entre els tres personatges principals recorda molt a la mítica pel·lícula Shane (1953) del director George Stevens, però també és un argument ben present a westerns més moderns com poden ser El genet pàl·lid (Pale Rider, 1985) i Sense perdó (Unforgiven, 1992), dos exemples prou coneguts del director Clint Eastwood. A Drive, el danès Winding Refn trasllada l’alè tràgic dels westerns clàssics als carrers de Los Angeles, habitats per persones físicament properes (Irene i el conductor són veïns de replà) però, a la vegada, separades pel determinisme (condicionants socials, emocionals, biològics…) de què parla la faula amb què iniciava aquest escrit.