No hem d’anar gaire lluny per sentir-nos a prop

Rodrigo García, fill de l’escriptor colombià Gabriel García Marquez, torna a un terreny més afí a la seva sensibilitat després d’un parèntesi televisiu en el qual ha dirigit capítols de sèries tan importants com Els soprano, A dos metres sota terra o Carnivale (totes, curiosament, del canal per cable HBO). Mares i filles (Mother and child, 2009) és una pel·lícula que gira al voltant de l’univers femení: les relacions materno-filials, l’adopció i les conseqüències emocionals en les parts implicades, la possibilitat de ser mare i les responsabilitats que aquesta decisió implica. En els dos primers llargmetratges que va dirigir a l’inici de la seva carrera –Coses que diria amb només mirar-me-la (Things you can tell just by looking at her, 2000) i Nou vides (Nine lives, 2005)-, les dones ja portaven el pes de l’acció narrativa, i també, com en la pel·lícula que ens ocupa, eren relats corals i segmentats, uns trencaclosques emocionals.

Aquesta estructura narrativa fragmentària, on les parts acaben encaixant al final de la pel·lícula com si fossin un cub de rubik tampoc és aliena al productor del llargmetratge, el mexicà Alejandro González Iñárritu. L’associació artística amb el guionista Guillermo Arriaga ha donat com a resultat films tan respectats i guardonats, i amb una estructura similar, com són Amores perros (2000), 21 Grams (2003) -en la qual també participava l’actriu Naomi Watts-, i Babel (2006). Veient Mares i filles, tinc la impressió que el productor, després de trencar la seva fructífera amistat creativa amb Guillermo Arriaga, ha buscat una altra persona que parla el seu mateix llenguatge cinematogràfic, que utilitza una fórmula narrativa que li ha regalat molts èxits, com a director, durant la passada dècada. Amb això no vull pas dir que la pel·lícula Mares i filles sigui una producció rutinària, però sí que deixa en l’espectador una lleugera sensació de déjà vu, salvada, no obstant, per les grans interpretacions de les seves actrius protagonistes.

“Les personas es troben. Ho he vist moltes vegades”, diu la monja encarregada de les adopcions en una de les visites que li fa Karen, el personatge interpretat per Annette Bening. La primera frase, “les persones es troben”, és la clau per entendre la pel·lícula. No només s’ha d’interpretar el fet de trobar-se com una acció física, sinó també en el sentit de trobar-se a un mateix, i de connectar, a nivell emocional, amb les persones que ens envolten en una ciutat alienant com és Los Angeles. En aquest sentit, la influència de pel·lícules com Grand Canyon (1991) de Laurence Kasdan, o Vides creuades (Short Cuts, 1993) de Robert Altman, és essencial.

Mares i filles explica la història de tres dones lluitadores: Karen (Annette Bening) és una mare frustrada i torturada per haver donat la seva filla en adopció, que trobarà la força i el coratge suficient per esmenar aquest error gràcies al suport d’un company de feina. Elizabeth (Naomi Watts) és una advocada d’èxit, freda i ambiciosa. En  el fons, però, un animal ferit i ressentit amb la seva mare. Al final de la pel·lícula, l’acabarà perdonant, i acabarà fent les paus amb si mateixa mitjançant un últim sacrifici (el naixement i la mort són dues cares de la mateixa moneda en aquesta pel·lícula). Finalment, Lucy (Kerry Washinton) és una mare de color que no pot tenir fills però que s’entesta a adoptar-ne un. Lucy haurà de lluitar contra la feblesa de caràcter, els dubtes i la poca convicció que mostra el seu marit, i haurà de fer front al qüestionament constant de la seva mare sobre la conveniència de l’adopció. En l’univers narratiu -a nivell cinematogràfic- per on s’ha mogut fins ara el director, els personages masculins són elements perifèrics. En aquesta pel·lícula, Paco (Jimmy Smits) és simplement un suport moral, l’espatlla on poder plorar els fracassos i les frustacions; Joseph (David Ramsey) és un cagadubtes; i tan Paul (Samuel L. Jackson), el director del bufet d’advocats on treballa Elizabeth, com Steven (Marc Blucas), el veí, són uns pobres titelles que Elizabeth utilitza per aconseguir els seus objectius laborals o vitals, o bé, simplement, com a joguina sexual.

En alguns aspectes Mares i filles podria semblar una pel·lícula sentimental i carrinclona, un d’aquells drames que programen les televisions privades a les sobretaules dels caps de setmana, que fan córrer més d’una mestressa de casa a cercar el mocador per eixugar-se les llàgrimes. A favor del director, però, haig de dir que només cap al final es permet unes petites llicències emotives que, tanmateix, no enterboleixen el to contigut que ha sabut mantenir al llarg de la pel·lícula.

Rodrigo Garcia, i aquest és un tret poc comú en el cinema comercial actual, deixa espai als seus personatges per créixer i respirar. El director, igual que l’espectador, és simplement un observador que capta amb la càmera els gestos, les mirades i els silencis que acaben definint els personatges. Així mateix, deixa que els espais on viuen, parlin sobre el seu caràcter: el pis on viu Elizabeth amb les parets blanques i els mobles de disseny, és fred i impersonal, i es contraposa a la casa del seu cap, Paul, plena de mobles i revestiments de fusta, de catifes i làmpades que projecten una llum acollidora, i que donen al conjunt una agradable sensació de calidesa i d’humanitat. La filla i els amics de Paul acullen Elizabeth amb una familiaritat que la deixa desconcertada, acostumada com està a viure sola i a ser una dona independent, sense vincles afectius. En aquest sentit, l’escena de l’ascensor és realment brillant per definir el personatge d’Elizabeth. Quan està traslladant les seves pertinences per mudar-se de l’edifici on ha viscut mentre treballava al bufet d’advocats, coincideix a l’ascensor amb una noia cega que havia conegut pocs dies abans. Malgrat que hi ha parlat diverses vegades, és incapaç de dir-li res, de fer pal·lesa la seva presència. Tan a prop i, a la vegada, tan lluny de la persona que té al davant i, en definitiva, de les persones que l’envolten.

La majoria de vegades, les distàncies, físiques i afectives, són barreres que ens creem nosaltres mateixos per por a la crítica i als retrets. Per això, Karen (Annette Bening), un dels dos grans personatges principals de la pel·lícula, fa una riallada quan se n’adona que el seu nét viu a unes poques passes de casa seva, al seu mateix barri. Abans d’arribar a aquest punt de la història, Karen ha hagut de fer un llarg viatge emocional i introspectiu  per descobrir, finalment, que allò que més desitjava és al costat de casa. A partir d’ara, les ferides ja podran començar a cicatritzar.

fotos: http://www.allmoviephoto.com; htttp://www.stardustrailers.com