You are currently browsing the tag archive for the ‘Acció’ tag.

Hi ha dues maneres de fer-se un nom en el difícil i ampli panorama cinematogràfic internacional. O bé hom es dedica a la comèdia de costums amb la consegüent inclusió dels tòpics més rancis i localistes que defineixen una societat i una cultura, o bé es dedica a emular els encerts -i els errors- del cinema estranger, principalment nord-americà, que inunda les nostres pantalles. Tenint en compte que la cultura mai han estat una prioritat en el nostre país -perquè no emplena les butxaques amb la rapidesa amb què alguns polítics voldrien-, no ens ha de sorprendre que alguns joves cineastes, que han mamat cinema i televisió durant la seva infantesa i adolescència, hagin acabat treballant a l’estranger (Àlex i David Pastor, Juan Carlos Fresnadillo, entre d’altres), adoptant les formes i l’estil narratius de cinematografies forànies, i evitant qualsevol indici de l’origen i la nacionalitat de qui firma el producte. És el cas del director Jaume Collet-Serra, un català que amb diners americans ha filmat un thriller a Alemanya.

Sense Identitat (Unknown) és hereva de la millor tradició del cinema d’acció nord-americà (Hitchcock) amb un cert regust europeu (Polanski). Antecedents visuals i narratius que ja han donat com a fruit -abans de la pel·lícula de Collet-Serra- una de les trilogies d’acció més celebrades per part de la premsa i el públic d’arreu, durant la primera dècada del segle XXI. Em referixo, és clar, a la trilogia Bourne. Igual que les pel·lícules del desmemoriat Jason Bourne, Sense identitat és entreteniment i acció en estat pur: conspiracions internacionals, personatges que no són el que semblen, trencaclosques argumentals que et mantenen assegut a la butaca fins al final… En aquest sentit, la pel·lícula no enganyarà a ningú habituat a aquest tipus de ficcions. Però, a diferència de les típiques produccions d’acció que s’estrenen habitualment com si fossin fotocòpies, el director demostra la seva competència professional a l’hora de filmar i elaborar les escenes d’acció (la persecució nocturna pels carrers de Berlin, per exemple), a l’hora de mantenir el pols narratiu en tot moment. A més a més, Collet-Serra ha sabut envoltar-se dels actors adients (sobretot Liam Neeson, però també Bruno Ganz i Frank Langella) per oferir-nos un producte de ficció raonablement versemblant.

Sense identitat comença amb l’arribada a Berlin d’un tal doctor Martin Harris (Liam Nesson), un científic nord-americà que ha de presentar una ponència en un congrés científic internacional. L’oblit del maletí amb tots els seus papers professionals -i la documentació personal- a l’aeroport desencadenarà tot un seguit d’esdeveniments que faran que Harris es plantegi qui és en realitat. El desconcert i l’esforçada voluntat per esclarir uns fets, per entendre una realitat que sembla escapar-se-li de les mans, ens duu a pensar, ràpidament, en dos personatges clàssics del cinema: el Roger Thornhill interpretat per Cary Grant a Perseguit per la mort (North by Northwest, 1959) d’Alfred Hitchcock, i el doctor Richard Walker interpretat per Harrison Ford a la pel·lícula de Roman Polanski Frenètic (Frantic, 1988).

Curiosament, els dos referents de Sense identitat són pel·lícules dirigides per estrangers en terra estranya, igual que Collet-Serra. Cal recordar que Hitchcock era britànic, però va emigrar, i va acabar triomfant, als Estats Units, i Polanski, nascut a París però d’origen polonès, ha treballat a banda i banda de l’Altàntic. Aquests directors transnacionals han filmat tres pel·lícules amb un comú denominador: les tres aborden la qüestió de la identitat. Ara que la immigració ha passat a ser un tema calent a les agendes de més d’un polític, i que, el fet de tenir un document d’algun país occidental és -suposadament- un passaport cap a la felicitat i l’estabilitat, Collet-Serra ens mostra l’angoixant odissea d’un individu que perd la seva identitat en un país estranger i que haurà de justificar-se contínuament davant de tothom. No cal dir que el film no és un al·legat a favor dels sense papers. És una simple ficció. Tanmateix, és una coincidència -potser simple oportunisme- que la pel·lícula s’hagi estrenat en el mateix moment que s’està produint un èxode massiu d’immigrants que fugen de les repressions provocades per les revolucions socials nord-africanes, i que reclamen, als polítics europeus, documents per poder treballar i viure amb tranquil·litat en els països d’acollida. Malauradament, no tots els estrangers són com el doctor Harris…

Anuncis

No, no és un flaixbac temporal. I, per tant, no, no ens trobem en el mateix vagó on es produeix l’encontre casual entre entre Farley Granger i Robert Walker, és a dir, a l’adaptació que Hitchcock va fer, l’any 1951, de la novel·la de Patricia Highsmith Estranys en un tren (Strangers on a train). Però sí, sí que Codi Font (Source code) parla de viatges temporals, de realitats paral·leles, i d’encontres casuals que poden canviar el curs dels esdeveniments (presents a sèries com Fringe et al). Tot aquest garbuix tecnològic s’esdevé, durant bona part del metratge, en un vagó de tren -i d’aquí la referència a la pel·lícula de Hitchcock- en ruta cap a Chicago.

La fascinació de l’ésser humà pels viatges en el temps no és pas recent. La possibilitat de viure, en primera persona, en èpoques pretèrites o futures és una aspiració que ha seduït molts escriptors i cineastes des del XIX. Però, més inquietant encara, és la possibilitat que la nostra presència en realitats temporals que no són la nostra pugui tenir conseqüències en els temps esdevenidors. La decisió d’actuar d’una o altra manera és pot interpretar, així doncs, en termes científics -amb exemples clàssics com són H.G. Wells o Ray Bradbury, per posar un parell d’exemples prou coneguts-, o en termes filosòfics -que arrencaria amb la locució horaciana “carpe diem”-, considerant la vida una qüestió atzarosa en què les nostres decisions marquen la diferència. Sigui com sigui, es tracta d’actuar i esperar allò que el futur ens té reservat.

Codi Font (Source code), dirigida per Duncan Jones (fill del cantant David Bowie), és una pel·lícula amb un plantejament força senzill, encara que l’embolcall paracientífic pugui deixar una mica fora de joc a tots aquells llecs en qüestions científiques. Però, no patiu -si és aquest el vostre cas-, tota la xerrameca tècnica està al servei d’un clàssic whodunit en què -igual que en la novel·lística d’Agatha Christie- es tracta de buscar un culpable entre un conjunt de sospitosos mitjançant el retorn, una i una altra vegada, a l’escena del crim per analitzar tots els detalls i per, de passada, confondre l’espectador amb petits macguffins argumentals. En resum, Codi Font és el clàssic joc del gat i la rata amb unes gotes de ciència-ficció per fer més atractiu i modern el producte.

A nivell cinematogràfic -a part de les adaptacions dels clàssics literaris d’aquest gènere-, hi ha referents prou coneguts pels cinèfils desperts: Steven Spielberg (Minority Report, 2002) o Robert Zemeckis (la trilogia Back to the future, 1985-1990). És evident, però, que, després de l’11-S i la política antiterrorista de George Bush, l’antagonista en aquest tipus de produccions hagi passat de ser un criminal o assassí més o menys despietat a un terrorista antiamericà. Les connotacions ideològiques són força òbvies, tot i que es presenten d’una forma massa simplista i reduccionista. Malgrat l’aparent seriositat del tema, Jones es permet uns petits tocs d’humor amb el joc de la repetició temporal -a l’estil Atrapat en el temps (Groundhog day, 1993) de Harold Ramis- que constitueix el nucli del relat. Amb Bill Murray, l’angoixa de veure’s atrapat en un bucle temporal esdevenia una bufonada; amb Jake Gyllenhaall, una pàtina de simpàtica ironia en la línia de Harrison Ford i el seu personatge d’Indiana Jones.

Duncan Jones es va fer càrrec d’aquesta producció quan el projecte ja estava en marxa, gràcies a la intervenció de l’actor protagonista, un Jake Gyllenhaal pràctic i funcional com en gairebé tots els films en què ha participat. Malgrat que Jones no va formar part del procés creatiu des de bon principi (com en el cas de la seva òpera prima Moon, 2009) ha sabut adaptar-se al repte -a l’encàrrec!- amb la mateixa il·lusió -quin remei!-, com si realment es tractés d’un projecte personal amb un resultat més aviat irregular. Formalment, Codi Font no és una gran superproducció, i s’allunya, malauradament, de la senzillesa de Moon, visualment més elegant i amb un contingut més metafísic -la seva “2001: una odissea de l’espai” personal, per entendre’ns. És més aparatosa, més comercial -sense que aquestes qualitats juguin al seu favor-, i amb un predomini de l’acció per sobre de la reflexió. Això sí, com a mínim -i a diferència d’altres cineastes actuals com per exemple Christopher Nolan-, el director s’ha plantejat el repte de representar una realitat mental amb menys arrogància. No enganya a ningú, i això és d’agrair.

Recuperant l’esperit del “carpe diem” que comentava a l’inici d’aquesta crònica, i per no dir clarament si recomano, o no, dedicar una hora i mitja de la vostres vides a la pel·lícula Codi Font, faré ús d’uns versos del poeta nord-americà Robert Frost (que, ben mirat, també es podrien aplicar al contingut del film): “dos camins divergien davant d’un bosc, i jo…/ jo vaig triar el menys batut/ i fou aquesta la diferència que em calia”. De la mateixa manera que les accions del protagonista poden canviar la construcció de la realitat, la decisió d’anar a veure Codi Font és únicament vostra. I aquesta, benvolguts lectors, serà la diferència.

Molt ha plogut d’ençà que l’any 2000 Ridley Scott va enlluernar el món amb una pel·lícula ambientada a l’antiga Roma: Gladiator. Tot i que la pel·lícula no va suposar el ressorgiment de les pel·lícules de romans, a partir d’aquell moment, les incursions puntuals en el pèplum han pres com a model cinematogràfic els paràmetres estètics de la pel·lícula d’Scott: camps de blat bucòlics per on passeja el protagonista, música new age amb veu femenina incorporada, hiperrealisme sense concessions, fotografia amb predomini del clarobscur… Tots aquests elements s’han acabat convertint en un clixé, en un signe d’identitat visual d’aquest tipus de produccions per a les generacions de cinèfils post-Gladiator. De fet, no podria ser d’altra manera. La realitat de la guerra que ens mostren els mitjans de comunicació és massa cruel com per creure’s una versió embellida dels camps de batalla, encara que siguin tan remots i aliens com els de l’antiguitat greco-romana.

Basada en una novel·la de l’escriptora Rosemary Sutcliff ambientada a la Britània del segle II d.C, La legió de l’àguila (The Eagle), descriu la incursió en les terres salvatges de Caledonia (nom llatí d’Escòcia), al nord del mur d’Adrià, d’un centurió romà, Marcus Aquila (Channing Tatum), i el seu esclau Esca (Jamie Bell, l’entranyable Billy Elliot). Amo i esclau tractaran de recuperar l’àguila de la novena legió i esbrinar el destí dels homes que van formar part d’aquella malaurada expedició -realitzada vint anys abans del moment en què se situa l’acció de la pel·lícula-, i poder rescabalar, així, l’honor i el prestigi de Roma. El viatge per les agrestes i amenaçadores terres escoceses servirà, també, per aprofundir en el vincle d’amistat que s’estableix entre els dos protagonistes masculins, en una lluita de poder entre conqueridor i conquerit que pot suscitar una lectura política de la pel·lícula en clau moderna (no és una decisió arbitrària, doncs, que els conqueridors en el film siguin tots actors americans).

Segurament, La legió de l’àguila no tindrà el mateix impacte mediàtic que Gladiator (una relectura en clau digital de les produccions mastodòntiques de Samuel Bronston), perquè no suposa cap pas endavant en el cinema de romans. És una pel·lícula continuista, que recull, si més no, els encerts del seu referent cinematogràfic principal. Això sí, amb menys pretensions i menys fastuositat visual. En aquest cas, la fisicitat i la simplicitat s’imposen per sobre del colossalisme de la pel·lícula d’Scott. Tanmateix, i a pesar de l’evident diferència de pressupost entre les dues produccions, el director escocès Kevin Macdonald (conegut per haver guanyat un Oscar amb el documental One Day in September, l’any 1999, i per haver dirigit una altra pel·lícula amb Oscar, a la millor interpretació masculina, L’últim rei d’Escòcia, l’any 2006) ha filmat La legió de l’àguila amb suficient convicció i energia. Tot i que no és una pel·lícula amb interpretacions memorables (predomina, és clar, la testosterona), ni amb uns diàlegs brillants (l’acció és el que impulsa la narració en tot moment), és prou entretinguda perquè un espectador poc exigent no es penedeixi d’haver pagat una entrada.

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031