You are currently browsing the tag archive for the ‘Apocalipsi’ tag.

Si sou lectors habituals d’aquest bloc, no us sorprendrà gaire que us digui que m’interessen les pel·lícules sobre el col·lapse de la civilització (només cal veure com destaca la paraula “apocalipsi” en el cercador que trobareu a la columna de l’esquerra, abans de “drama” i “ciència-ficció”). La fi dels temps -bé sigui en forma de meteorit, invasió alienígena, catàstrofe natural o vírica- em provoca, a la vegada, curiositat i inquietud. No és una afició malsana, sinó una evolució lògica d’aquella passió -embrionària durant la infantesa- per destruir castells de sorra a la platja o construccions de Lego a casa. Una atracció inexplicable per la bellesa i l’horror del caos; una voluntat de destruir aquella realitat amable que s’amaga darrere la publicitat idílica; una rebel·lió contra les normes d’urbanitat i civisme incorporades (evidentment em refereixo a infants del món desenvolupat) al nostre codi de comportament des de ben petits. Crec que no sóc l’únic que experimenta i ha experimentat aquestes sensacions. D’altra manera no s’entendria l’èxit que han tingut les pel·lícules de catàstrofes al llarg de la història del cinema.

Sempre em vénen el cap les paraules, “veus com t’ho deia”, quan es produeixen alguns d’aquests fenòmens (meteorits, virus, erupcions volcàniques, etc) a la ficció (i en menor mesura, a la realitat). L’aparent civilitat desapareix, l’arrogància d’occident s’ensorra en un tres i no res, i tornem al primitivisme, a la llei de la jungla (a uns quants milions no els cal una catàstrofe natural, les Blackberry deixen de funcionar un parell de dies, i ja és la fi del món!). No estaria de més, doncs, que aprofitant l’estrena de Contagi (Contagion), i tenint en compte que aquest any se celebra el centenari del naixement de l’escriptor i Premi Nobel de literatura William Golding, ens repasséssim una de seves obres més conegudes i celebrades, El senyor de les mosques (Lord of the Flies, 1954) per adonar-nos que la poca confiança en la civilitat de l’ésser humà ja fa temps que es va posar en qüestió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

5zwu2orstkkju5q3qwmqja0wkhp1

“Si les abelles desaparaguessin de la Terra, a l’home només li quedarien quatre anys de vida.” Aquesta frase, falsament atribuïda a Albert Einstein, apareix a la pissarra de l’aula on ensenya el professor Elliot Moore (Mark Whalberg) a la pel·lícula L’incident (The happening). Pot semblar un element aparentment intranscendent però és amb l’acumulació d’aquests petits detalls inquietants que el director M. Night Shyamalan construeix un relat fílmic sobre l’apocalipsi de la humanitat.

Amb un missatge de caire ecologista, el film pretén ser un advertiment sobre el dany que l’home infligeix a la naturalesa en nom de la ciència i el progrés. Mitjançant la ficció, el director planteja la possibilitat que uns altres organismes vius, que comparteixen el planeta amb l’ésser humà, utilitzin un mecanisme d’autodefensa contra un virus -en aquest cas l’home!- que els està amenaçant: es tracta, doncs, d’una revolució natural que intenta contraatacar una  revolució industrial desmesurada.

En el seu aspecte formal, L’incident, és l’antítesi d’una pel·lícula de terror i ficció científica convencional. Allunyat dels plantejaments catastrofistes del tipus Independence Day o La guerra dels mons, Shyamalan –igual com ja va fer a Senyals (Signs, 2002)- s’endinsa per camins minimalistes a l’hora d’explicar una tragèdia d’abast mundial. S’atreveix a subvertir el gènere en què s’inscriu el film de la mateixa manera que ho va fer Hitchcock a Els Ocells (The birds, 1963): l’amenaça apareix de forma natural, sense efectismes, en la vida tranquil·la d’una comunitat; l’horror es mostra, amb tota cruesa, a la llum del dia. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

the-road-carrito

Després de la brillant i oscaritzada adaptació de No és país per a vells (No country for old men, 2007) per part dels germans Coen, l’expectació generada per una altra adaptació d’una novel·la de l’escriptor nordamericà Cormac McCarthy era màxima. Guardonada amb el prestigiós premi Pulitzer l’any 2007, la novel·la La carretera (The Road) -publicada el 2006- va tenir en el seu moment, i continua tenint, una legió de lectors incondicionals, garratibats per la visió postapocalíptica que descriu l’escriptor i per la tendra i intimista relació -enmig del caos i la destrucció- entre un pare i un fill que fan camí per intentar sobreviure a la tragèdia.

La novel·la inadaptable per fi s’ha transformat en pel·lícula, però no acaba de ser la gran adaptació que molts esperàvem. No obstant això, conté elements visuals i interpretatius de gran qualitat. Cal destacar especialment la fotografia, amb una gamma de colors apagada -grisos, blaus i marrons-, obra del director de fotografia Javier Aguirresarobe, el qual ja havia demostrat la seva qualitat tècnica a Los otros (2001) i Mar adentro (2004) –les dues d’Alejandro Amenábar-, per posar un parell d’exemples. Hi ha també detalls visuals subtils però dignes de menció: la forma en què mitjançant les llums i les ombres intuïm, indirectament, el començament del malson calamitós, o bé el moment en què la càmera mostra un primer pla dels peus dels dos protagonistes trepitjant -sense fer-ne cap cas- capses plenes de joies i alguns bitllets de dòlar, mentre la veu del narrador diu que l’única cosa que realment importa és buscar aliment. A nivell interpretatiu, hi ha un moment força emotiu que es produeix quan el pare arriba a la casa on va néixer. En el menjador, enmig de la pols i la runa, torna a col·locar de forma delicada el coixi en el sofà i s’hi asseu, per reviure, encara que sigui per uns breus instants, una aparença de normalitat. El mèrit d’aquest instant cinematogràfic és tant del director com de l’actor Viggo Mortensen, el qual demostra, una vegada més, en aquesta escena i al llarg de tota la pel·lícula, que un actor pot desaparèixer a l’hora d’interpretar un personatge i fer-lo absolutament creïble sense caure en els manierismes i els tics habituals de les estrelles de Hollywood quan aborden papers seriosos i transcendents. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031