You are currently browsing the tag archive for the ‘Christopher Nolan’ tag.

Transformar els somnis en una seqüència d’imatges amb algun sentit no és una tasca  fàcil. Ben segur que moltes vegades us heu despertat pensant: “avui he tingut un somni d’allò més estrany”, però quan voleu explicar-vos-el, o explicar-lo a algú altre, sou incapaços de verbalizar aquelles estranyes imatges del subconscient. I si algun cop aconseguiu fer-ho, llavors, la narració no té ni cap ni peus. Bé, aquesta darrera afirmació caldria matisar-la. Potser sí que les imatges del subconscient tenen algun sentit lògic, però ens caldria un doctor Freud per treure’n l’entrellat. Curiosament, -i potser és un fet que desconeixíeu- La interpretació dels somnis de Sigmund Freud es va publicar quatre anys més tard que els germans Lumière projectessin, a París, les primeres imatges en moviment. El cinema, igual que els somnis, és una ficcionalització de la realitat. Un conjunt d’ombres en una pantalla -fent servir la terminologia platònica- que ens produeixen la sensació de realitat. Aquesta és la màgia del cinema, la capacitat de recrear la realitat o els elements onírics, la fantàstica habilitat de traslladar l’espectador a mons imaginaris, d’alterar la seqüència lògica dels esdeveniments i dels espais on s’esdevenen les ficcions.

Quan l’estiu passat es va estrenar Origen (Inception), els crítics i els publicistes, desesperats per intentar trobar la definició perfecta i poder etiquetar el producte per a la gran massa d’espectadors, van qualificar-la de “thriller metafísic”: una pel·lícula que intentava il·luminar l’arquitectura dels somnis. Quelcom semblant a allò que ja van intentar -encara que de forma més naïf, i molt menys espectacular- Ingmar Bergman a Maduixes salvatges (Smultronstället, 1957) i Hitchcock a Recorda (Spellbound, 1945). Bé, doncs, us convidaria -si no fos que em retiraríeu la confiança després de la recomanació-, que veiéssiu una pel·lícula de Michel Gondry titulada Oblida’t de mi!. Una traducció més lleugereta del títol original: L’eterna resplendor d’una ment sense records (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, 2004). Tot i l’excel·lent interpretació de Kate Winslet i alguns moments de bonica poesia visual, aquella pel·lícula -on s’hi conjugaven les insofribles ganyotes de l’actor Jim Carrey i el surrealisme cinematogràfic de l’inclassificable Gondry-, deixava les suposades qualitats metafísiques i la diarrea visual del director d’Origen a l’alçada d’un dibuix de coloraines d’una classe de pàrvuls. És curiós, doncs, que el film aparegui entre els nominats als Globus d’Or, i, possiblement, tingui alguna candidatura als Oscar. Els americans, acostumats a les pel·lícules-hamburguesa d’encefalograma pla interpretades per Sandra Bullock, s’estan empassant la filmografia del benvolgut Nolan com si es tractés del súmmum de la transcendència -un Bergman en versió ianqui, vaja!- quan, en realitat, les seves produccions no passen de ser simples pel·lícules d’acció i entreteniment, ben filmades, amb alguna espurna d’enginy, i poca cosa més.

Nolan, després del parèntesi que han suposat els dos Batman (Batman Begins, 2005 i The Dark Knight, 2008), ha decidit tornar -amb gran estrèpit, això sí- a estudiar el funcionament de la ment humana, un tema que ja va tractar a la seva pel·lícula més reeixida fins ara, Memento (2000). A Origen fa asseure els personatges al divan de Freud, -i a nosaltres, espectadors, a la butaca de la sala de cinema!- per disseccionar els traumes psicològics que els turmenten. Cobb, interpretant per l’efectiu Leonardo DiCaprio, és una mena d’espia futurista que, enlloc de robar idees (com fan els industrials de la Renault per vendre-les a la competència xinesa) es dedica a implantar-les, per obtenir, a curt o a llarg termini, un benefici econòmic, com no podia ser d’altra manera en el món occidental. Paral·lelament a aquesta trama d’infiltració industrial, el film pretén diseccionar la ment del protagonista que, arran d’una relació sentimental tèrbola, inclourà en els seus viatges onírics, -amb el perill que això implica- els seus propis records personals, transformats en realitats impossibles. Evidentment, Cobb no actua en solitari. Un grup d’especialistes hi-tech, entre els quals trobem una tal Ariadna, arquitecta i dissenyadora de laberints -la cita mitològica no és gratuïta, però sí innecessària-, l’ajudaran a penetrar a la ment d’un magnat dels negocis a qui hauran d’implantar una nova idea.

Tot això estaria molt bé si la casualitat no hagués fet coindicir en el temps una altra proposta cinematogràfica amb personatge traumatitzat pel seu passat i interpretat pel mateix actor. Em refereixo, és clar, a Shutter Island (2009) del director Martin Scorsese. Shutter Island, és, al meu entendre, una producció molt més coherent que no pas la del senyor Nolan. I quan dic coherent, no vull pas criticar la suposada complexitat d’Origen, sinó perquè el motiu que desencadena la paranoia del protagonista s’explica de forma molt més enginyosa, i sense tanta petulància, a la pel·lícula d’Scorsese. Malgrat el generós pressupost d’Origen, el director  no ha abusat de la tecnologia digital -gràcies a Déu!- per visualitzar els elements onírics. Irònicament -tenint en compte que es tracta d’una pel·lícula sobre els somnis- ha sabut tocar força de peus a terra, i ha minimitzat l’ús dels ordinadors en favor d’uns trucs visuals més tradicionals. Això sí, sense deixar de banda les referències cultes tan comunes en el seu cinema: el triangle de Penrose, escenaris que recorden 2001: una odissea de l’espai (2001: a Space Oddissey, 1968), els laberints de La resplendor (The Shining, 1980), el nom del personatge que interpreta Joseph Gordon Lewitt, Arthur, possible homenatge a Arthur C. Clarke, autor de la novel·la que inspirà l’odissea de Kubrick, etc.

Com ja passava amb les dues pel·lícules sobre Batman, Christopher Nolan peca d’ambiciós. Pretén oferir l’espectacle definitiu, el circ de tres pistes impossible de superar per cap altre director en actiu. Es veu clarament que vol impressionar i enlluernar l’espectador amb un argument aparentment rebuscat i assolir un lloc d’honor en el panteó de directors visionaris. Potser ho aconseguirà amb el temps, però no pas amb l’arrogància que gasta darrerament. La publicitat afirmava que Origen seria la Matrix (1990) del nou mil·lenni. Sento discrepar, però no crec que signifiqui un punt d’inflexió en la història del cinema. En el moment de la seva estrena, Matrix, la pel·lícula dels germans Wachowski, sí que va suposar un revulsiu visual. Ben aviat, la iconografia del film va ultrapassar el terreny estrictament cinematogràfic, i es va filtrar a molts àmbits de la cultura de masses: llibres, publicitat (el bullet time, tècnica que ja s’havia utilitzat per primera vegada al videoclip Like a Rolling Stone (1995) i a l’anunci d’Smirnoff (1997), ambdós del director Michel Gondry), cinema (la saga Underworld i similars), informàtica (els títols de crèdit en cascada ja s’han convertit en plug-ins de molts programes d’edició d’efectes digitals). En canvi, Origen no té continguts visuals revolucionaris (excepte els pocs que apareixen en el tràiler). És més, beu de les fonts clàssiques del gènere amb referències a Kubrick i a les pel·lícules d’espies,  principalment de l’estil James Bond.

Sóc del parer que Christopher Nolan és l’equivalent cinematogràfic dels telepredicadors americans: cridaner i efectista. Intenta convèncer l’audiència que allò que està veient és una mena de revelació divina, i ell el gran demiürg que mou els fils. En aquest sentit, la música estrident del compositor Hans Zimmer -fora de la pel·lícula és una obra interessant amb autoreferències a The Thin Red Line o The Da Vinci Code i al mestre Herrmann- subratlla de forma excessiva les escenes, en una mena d’èxtasi espiritual sense fi, i acompanya uns diàlegs que semblen amagar una veritat elusiva que tothom malda per descobrir al llarg de les dues hores llargues que dura la pel·lícula. En resum, reforça, malauradament, la pedanteria del director, i tot plegat produeix una sensació força irritant!

The Dark Knight

“Ha caigut la gran Babilònia, i s’ha convertit en cau de dimonis, refugi de tots els esperits impurs, de tots els ocellots impurs i de totes les bèsties impures i detestables!” (Apocalipsi 18, 2). La força aclaparadora d’aquestes paraules bíbliques, un clam contra el triomf de l’hedonisme egoista, el pecat, els excessos del luxe i l’embriaguesa del diner, ressonen en el nostre cervell quan contemplem la Gotham d’El cavaller obscur (The Dark Knight). Una ciutat que esdevé una projecció de tots els vicis que acumulen les metròpolis modernes: concentracions humanes on empresaris, polítics, policies i mafiosos són susceptibles de prostituir-se, moguts per l’ambició de poder i pels diners.

És  lògic, doncs, que, de les entranyes de Gotham, en sorgeixi un personatge com el Joker: un misantrop, un anarquista sàdic, un ésser amoral, un kamikaze sense escrúpols que simplement es complau en el dolor aliè. Com es pot lluitar contra algú que no té por a morir i que no busca cap recompensa econòmica? Christopher Nolan, el director, ha sabut dosificar les aparicions del Joker al llarg del metratge. Tot un tour de force cinematogràfic, si tenim en compte que era molt fàcil caure en el parany de donar un protagonisme excessiu a l’alma mater d’aquest tipus de projectes: és a dir, a l’antagonista. Un il·lustre precedent d’aquests casos va ser el Batman que Tim Burton va rodar l’any 1989. L’actor Jack Nicholson es va erigir, en aquell film, en l’autèntica estrella de la funció en detriment del suposat protagonista que donava títol a la pel·lícula. En canvi, Heath Ledger, una mica menys histriònic, ha sabut captivar-nos amb la seva interpretació (el millor de la pel·lícula!).

Un cop feta la presentació del croat emmascarat a Batman Begins (2005) els guionistes han decidit aprofundir, en aquesta segona part, en la psicologia del personatge principal. Bruce Wayne, i el seu àlter ego, Batman, haurà d’acceptar l’ostracisme, renunciar a l’amor i enfrontar-se al ressentiment i la ira d’aquells que li són més propers. Qualsevol persona que hagués de suportar aquesta càrrega acabaria realment guillada, per més optimista que fos! És per això que aquest nou capítol és més fosc i depriment.

Tot i les bones intencions, la pel·lícula El cavaller obscur incorre en els mateixos errors que Batman Begins: l’arrogància, la solemnitat i l’autocomplaença. Christopher Nolan vol fer-nos creure que estem davant la millor adaptació del personatge que mai s’hagi filmat. Cada nova escena sembla voler superar l’escena precedent amb més soroll i més fúria. Quant al guió, la sensació és que cada línia de diàleg, fins i tot la més vulgar, pretén ser un aforisme filosòfic, i al final, tot plegat resulta francament irritant. Batman no és Shakespeare, sinó un heroi de còmic! Des d’un punt de vista estètic, i aquesta és també una opinió molt personal, els vehicles que utilitza el nou Batman són realment lletjos. Mentre que el batmòbil burtonià era més aerodinàmic, més elegant i majestuós, els nous vehicles semblen màquines de guerra! De fet, no només els vehicles, sinó tots els gadgets que envolten l’heroi desprenen un tuf de militarisme preocupant. Deu ser cosa dels temps que corren…

En definitiva, malgrat les marejants xifres d’espectadors i les recaptacions espectaculars em nego a acceptar que El cavaller obscur sigui l’obra mestra sobre Batman que ens han volgut vendre. Sé que molta gent haurà quedat hipnotitzada, captivada i fascinada per la suposada profunditat de tot aquest espectacle (filosofia de quiosc, aires de videojoc apocalíptic, tot plegat  arrebossat amb música techno insubstancial, ni més ni menys!). Jo, en canvi, quan la cosa ja feia dues hores que durava vaig començar a mirar el rellotge de reüll. Els primers símptomes d’esgotament feien acte de presència i el meu cervell començava a patir els efectes de l’orgia sonora que escopia la pantalla. I resulta que encara quedaven uns quaranta minuts més de pel·lícula. Un autèntic calvari.

Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió l’agost de 2008.
fotos: http://www.jgcinema.com; http://www.scrapetv.com; http://slashfilm.com


Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930