You are currently browsing the tag archive for the ‘Tim Burton’ tag.

A finals dels anys 80, i a la primera meitat dels 90, manifestar la teva predilecció pel cinema de Tim Burton era considerat un estigma, un símptoma de raresa. T’autoexcloïes, com un empestat, del cinema de consum massiu, i eres víctima de les burles d’aquells que només veien els llargmetratges de Burton com un reducte per a personatges desclassats, deformes i solitaris, éssers estrafolaris i grotescos, perdedors sense remei amb poques, o cap possibilitat de redempció. A partir de la segona meitat dels 90, però, la situació va canviar substancialment, i el més cool era dir que t’agradaven les pel·lícules de Tim Burton. Anaves a la moda! El cinema més comercial havia claudicat. Havia absorbit les rareres del director i les anava regurgitant en una versió més lleugera i apta per a un públic més conservador. Ell mateix, necessitat d’afecte i reconeixement -com li passava als seus personatges-, es va deixar seduir pels cants de sirena que l’aclamaven com a director original i inclassificable. El seu estil es va convertir en una etiqueta, en una marca de fàbrica, i pel camí es va vendre l’ànima als mercaders de Hollywood.

Els principals artífexs d’aquest estil, el mateix director, el seu actor fetitxe Johnny Depp, i el compositor Danny Elfman havien descobert la gallina dels ous d’or. De la nit al dia van descobrir la manera d’exportar les seves excentricitats al gran públic sense ser considerats outsiders. Tot al contrari, eren reverenciats i aplaudits, i jugaven a ser uns rebels de la cultura comercial. Al meu entendre, però, res més lluny de la realitat. Tot era una  simple impostura, una promoció encoberta de la marginalitat entesa com a contracultura, però del tot innòcua. Burton va començar a facturar relats cinematogràfics bigarrats, barrocs, i estrafolaris però sense l’espurna de genialitat i frescura dels seus primers treballs. Eren pel·lícules conceptuals, sense cor. El declivi va començar amb Mars Attack! (1996), després vindria Sleepy Hollow (1999), la revisió d’El planeta dels simis (Planet of the Apes, 2001), i així fins aquesta Alícia al país de les meravelles (Alice in Wonderland, 2010), colorista i extravagant però sense màgia. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930