You are currently browsing the tag archive for the ‘Ciència Ficció’ tag.

J.J. Abrams s’ha convertit en una nova màquina de fer diners dins la indústria de Hollywood (ha donat nova vida, i un nou impuls, a franquícies com Star Trek i Missió Impossible), i en respectat guru televisiu amb sèries d’argument impossible (Alias, Perduts, Fringe). Amb pinta d’alumne setciències, i sense excessiva exposició pública, s’ha anat guanyant, de forma constant i ferma, el favor de productors, directors i públic d’arreu. Si a més a més, la seva darrera producció, Super 8, compta amb el suport d’un dels directors amb més capacitat de generar diners com és Steven Spielberg, vol dir que la cosa va de debò. Tanmateix, cal anar amb peus de plom i no deixar-se enlluernar per la publicitat i les xifres de recaptació. No tinc tan clar que Abrams sigui el successor d’Spielberg. Super 8 confirma, sense cap mena de dubte, la capacitat del director de generar expectació pel seu producte, i demostra, sense cap tipus de rubor, que ha pres bona nota de les formes i els continguts de les pel·lícules del seu mestre: colles d’amics amb famílies desestructurades que es passegen en bicicleta pels barris suburbials de petits pobles americans.

A priori, Super 8 ho tenia tot per convertir-se en la pel·lícula de l’estiu. Abrams de director, Spielberg de productor, molta acció, elements de ciència-ficció amb elements emocionals per commoure l’espectador… Però un cop vist i gaudit de l’espectacle, s’oblida igual de ràpid; amb la mateixa rapidesa amb què el director ha narrat la història. La pel·lícula torna a fer pal·lesa unes de les grans virtuts del director: és un gran estratega del product placement. A nivell temàtic i emocional, en canvi, no acaba de ser del tot reexida.

Ja d’entrada, Super 8 fa la sensació de ser una pel·lícula que ha nascut vella. Una magnífica -i cara- troballa arqueològica, localitzada en un magatzem abandonat (potser allà on es va guardar l’Arca de l’Aliança del primer Indiana Jones!). Un plat mal cuinat d’escenes, situacions, i personatges de les pel·lícules dirigides per Spielberg -o produïdes per ell- al llarg de la dècada dels 80 (E.T., Els Goonies, Encontres a la tercera fase, etc.). Evidentment, amb efectes especials d’última generació! Precisament, però, aquesta voluntat de recuperar les imatges de la nostra adolescència -i la del director- i combinar-les amb elements tecnològics actuals, freds i mancats de qualsevol emoció, és el que produeix estranyesa i desconcert. No, no patiu, no us avorrireu pas durant els 112 minuts que dura l’espectacle, però no crec que Super 8 resisteixi gaire bé el pas del temps. Abrams ha sabut jugar les cartes amb intel·ligència, i demostra, en tot moment, ofici i nervi narratiu (tot i que algunes escenes semblen mal encaixades les unes amb les altres). Tanmateix, la pel·lícula fa la sensació de ser una producció de sèrie B (sobretot quan entren en escena aquells militars de pa sucat amb oli) amb diners i una gran campanya de promoció de pel·lícula de sèrie A. El talent hi és, els mitjans hi són, però hi falta l’ànima, l’emoció que feia d’aquelles produccions dels anys 80 (en què es basa la pel·lícula), imperfectes, i a la vegada entranyables, un passatemps inoblidable.

Per acabar, un consell per a espectadors amb massa pressa per fugir de la sala quan apareixen els primers títols de crèdit. Quedeu-vos asseguts quan finalitzi la pel·lícula  perquè el director ens ofereix el curtmetratge que han gravat els nois protagonistes durant la pel·lícula (ficció dins la ficció!). Si voleu que us digui la veritat, malgrat la pèssima actuació, els recursos limitats, i les deficiències de filmació típiques dels que estan aprenent un ofici, el curtmetratge té molta més gràcia que la pel·lícula “real” que acabem de veure. La innocència i l’enginy que aquests petits Spielbergs han abocat en el projecte  els fa mereixedors d’un aplaudiment i d’un somriure de tendra complicitat.

Anuncis

El títol d’un aiguafort de Francisco de Goya, “El somni de la raó produeix montres” (1799) és perfectament aplicable a la novel·la que Mary Shelley va escriure una dècada més tard, quan la revolució industrial anglesa ja havia pres forma. Frankestein, la llavor de la qual va sorgir durant l’estada de Lord Byron, Percy i Mary Shelley a Villa Diodatti, prop del Llac Léman (Suïssa), un estiu plujós de 1816, és una reformulació científica del mite de Prometeu. Cosí de Zeus i benefactor de la humanitat, Prometeu, es va atrevir a robar el foc dels Déus (la llum, el progrés, la ciència) per lliurar-lo als homes. Amb el relat de la glòria puntual i el turment posterior que pateix Victor Frankestein en voler crear vida a partir de la mort, Mary Shelley va actualitzar el mite grec, transformant-lo en un relat moralitzant sobre els perills de l’experimentació científica.

No puc dir que Will Rodman (el científic interpretat per l’actor James Franco) pateixi tant com Victor Frankestein a la preqüela d’El planeta dels simis: L’origen del planeta dels simis (Rise of the Planet of the Apes). En tot cas, més que turmentar-se pels resultats dels seus experiments, és una víctima més del capitalisme sense escrúpols que s’aprofita dels avenços de la ciència per obtenir beneficis a qualsevol preu. Will Rodman no és el primer,  ni serà l’últim, mad doctor que veurà com els seus experiments surten de mare. Això sí, la interpretació de l’apàtic (quan es tracta de productes excessivament comercials) James Franco, segur que no passarà a la història del setè art. Hi ha una plètora d’il·lustres visionaris-científics que han deixat una empremta més duradora en la ment dels espectadors: el Josef Menguele interpretat per Gregory Peck (Boys from Brazil, 1978), el Dr. Paul Moreau interpretat per Burt Lancaster (The Island of Dr. Moreau, 1977), i, m’atreveixo a incloure, fins i tot, el Seth Brundle interpretat per Jeff Goldblum (The Fly, 1986).

L’objectiu de L’origen del planeta dels simis és simple i clar: fer passar una bona estona a l’espectador. No és cinema d’art i assaig, sinó un senzill entreteniment estiuenc que, segurament, ningú recordarà la temporada vinent. Tanmateix, com a cinema-espectacle, ofereix allò que promet, tot i que, com sempre passa en aquests casos, el fet de pertànyer al cinema mainstream, l’obliga a pagar certs peatges: simplicitat en els plantejaments argumentals i en el desenvolupament de personatges. Com era d’esperar, no es percep cap tipus d’ambigüitat moral: els dolents són terriblement dolents, i els bons són un tros de pa. Poc marge per a la sorpresa, vaja. Sempre ens queda el consol -als cinèfils nostàlgics- de poder localitzar algunes referències cinematogràfiques: el Golden Gate que substitueix l’Empire State Bulding de King Kong (1933 i 2005), el parc d’atraccions que es veu en una escena que recorda al de la pel·lícula El gran goril·la (Mighty Joe Young, 1949 i 1998), “bright eyes” és el sobrenom que donen al personatge de Heston a la pel·lícula original, etc.

L’origen del planeta dels simis es pot incloure tranquil·lament al cicle de ficcions que parlen “d’experiments científics que se’n van en orris i que obliguen els protagonistes a fugir cames ajudeu-me”. Al mateix sac hi podem col·locar grans produccions com Deep Blue Sea (1999), del director Renny Harlin, i la seminal -en l’ús de la tecnologia digital- Jurassic Park (1993), d’Steven Spielberg, dos exemples de cinema d’entreteniment acceptable amb les quals aquest reboot comparteix moltes similituds: amb Deep Blue Sea, més cruel i,  per tant, menys apta per al públic infantil, comparteix l’argument central: l’obtenció de teixits extrets del cervell de taurons Mako, modificats genèticament, utilitzats per a curar l’Alzheimer; amb Jurassic Park, més expansiva i familiar, hi ha una connexió de caire tecnològic. La pel·lícula d’Spielberg va suposar un dels primers esglaons en la creació d’animals generats per ordinador al cinema, i l’abandó progressiu dels mètodes més mecànics, més artesanals, que s’havien utilitzat fins llavors. Aquests simis -creats amb la tècnica de la captura de moviment que ha ofert als espectadors meravelles com el Gòl·lum i el King Kong de Peter Jackson-, doncs, serien la conseqüència lògica d’aquell primer pas tecnològic. Ara ja no es tracta d’enlluernar l’espectador fent reviure saures extingits, es tracta d’utilitzar la tècnica per transmetre emocions.

Tot i que la pel·lícula no amaga la seva voluntat bàsica d’entretenir, sempre hi ha marge per a buscar significats més enllà de les imatges impactants i superficials. Per exemple, que s’hagi reutilitzat el nom de Cèsar (que apareixia a les seqüel·les de la saga clàssica)  per a batejar el simi que iniciarà la rebel·lió que capgirarà l’status quo de l’evolució. Passarà el Rubicó científic per enderrocar Pompeu (en aquest cas, la raça humana), i instaurarà, a la llarga, un nou ordre, un nou imperi. O bé, una lectura actual de l’argument, una projecció del caos i el descontent generalitzat que està sacsejant la societat actual. Això sí, aquests simis de ficció no saquegen comerços per endur-se televisors de plasma (en aquest sentit, ja demostren més intel·ligència que els humans, perquè la programació televisiva a l’estiu és un desastre!) o sabatilles esportives de marca, ni es manifesten a les places públiques, ni escridassen els seus representants a les portes del parlament…

Amb tot, serà difícil que aquest planeta dels simis hi-tech ens faci oblidar la pel·lícula original de l’any 1968. La imatge de Charlton Heston a la platja, horroritzat en descobrir la realitat del planeta on ha anat a parar, és una imagte mítica que ha passat a formar part de l’imaginari iconogràfic del setè art. Malauradament, l’imaginari popular s’ha d’anar transformant i actualitzant. Cada generació necessita una revisió dels mites primigenis i universals adaptada al seu temps. Avui dia, les màscares i les pròtesis que imitaven la fesomia dels primats han quedat arraconades. La tecnologia ha suplantat les antigues formes de representació. Esperem que no ofeguin del tot l’emoció de l’aventura cinematogràfica.

No, no és un flaixbac temporal. I, per tant, no, no ens trobem en el mateix vagó on es produeix l’encontre casual entre entre Farley Granger i Robert Walker, és a dir, a l’adaptació que Hitchcock va fer, l’any 1951, de la novel·la de Patricia Highsmith Estranys en un tren (Strangers on a train). Però sí, sí que Codi Font (Source code) parla de viatges temporals, de realitats paral·leles, i d’encontres casuals que poden canviar el curs dels esdeveniments (presents a sèries com Fringe et al). Tot aquest garbuix tecnològic s’esdevé, durant bona part del metratge, en un vagó de tren -i d’aquí la referència a la pel·lícula de Hitchcock- en ruta cap a Chicago.

La fascinació de l’ésser humà pels viatges en el temps no és pas recent. La possibilitat de viure, en primera persona, en èpoques pretèrites o futures és una aspiració que ha seduït molts escriptors i cineastes des del XIX. Però, més inquietant encara, és la possibilitat que la nostra presència en realitats temporals que no són la nostra pugui tenir conseqüències en els temps esdevenidors. La decisió d’actuar d’una o altra manera és pot interpretar, així doncs, en termes científics -amb exemples clàssics com són H.G. Wells o Ray Bradbury, per posar un parell d’exemples prou coneguts-, o en termes filosòfics -que arrencaria amb la locució horaciana “carpe diem”-, considerant la vida una qüestió atzarosa en què les nostres decisions marquen la diferència. Sigui com sigui, es tracta d’actuar i esperar allò que el futur ens té reservat.

Codi Font (Source code), dirigida per Duncan Jones (fill del cantant David Bowie), és una pel·lícula amb un plantejament força senzill, encara que l’embolcall paracientífic pugui deixar una mica fora de joc a tots aquells llecs en qüestions científiques. Però, no patiu -si és aquest el vostre cas-, tota la xerrameca tècnica està al servei d’un clàssic whodunit en què -igual que en la novel·lística d’Agatha Christie- es tracta de buscar un culpable entre un conjunt de sospitosos mitjançant el retorn, una i una altra vegada, a l’escena del crim per analitzar tots els detalls i per, de passada, confondre l’espectador amb petits macguffins argumentals. En resum, Codi Font és el clàssic joc del gat i la rata amb unes gotes de ciència-ficció per fer més atractiu i modern el producte.

A nivell cinematogràfic -a part de les adaptacions dels clàssics literaris d’aquest gènere-, hi ha referents prou coneguts pels cinèfils desperts: Steven Spielberg (Minority Report, 2002) o Robert Zemeckis (la trilogia Back to the future, 1985-1990). És evident, però, que, després de l’11-S i la política antiterrorista de George Bush, l’antagonista en aquest tipus de produccions hagi passat de ser un criminal o assassí més o menys despietat a un terrorista antiamericà. Les connotacions ideològiques són força òbvies, tot i que es presenten d’una forma massa simplista i reduccionista. Malgrat l’aparent seriositat del tema, Jones es permet uns petits tocs d’humor amb el joc de la repetició temporal -a l’estil Atrapat en el temps (Groundhog day, 1993) de Harold Ramis- que constitueix el nucli del relat. Amb Bill Murray, l’angoixa de veure’s atrapat en un bucle temporal esdevenia una bufonada; amb Jake Gyllenhaall, una pàtina de simpàtica ironia en la línia de Harrison Ford i el seu personatge d’Indiana Jones.

Duncan Jones es va fer càrrec d’aquesta producció quan el projecte ja estava en marxa, gràcies a la intervenció de l’actor protagonista, un Jake Gyllenhaal pràctic i funcional com en gairebé tots els films en què ha participat. Malgrat que Jones no va formar part del procés creatiu des de bon principi (com en el cas de la seva òpera prima Moon, 2009) ha sabut adaptar-se al repte -a l’encàrrec!- amb la mateixa il·lusió -quin remei!-, com si realment es tractés d’un projecte personal amb un resultat més aviat irregular. Formalment, Codi Font no és una gran superproducció, i s’allunya, malauradament, de la senzillesa de Moon, visualment més elegant i amb un contingut més metafísic -la seva “2001: una odissea de l’espai” personal, per entendre’ns. És més aparatosa, més comercial -sense que aquestes qualitats juguin al seu favor-, i amb un predomini de l’acció per sobre de la reflexió. Això sí, com a mínim -i a diferència d’altres cineastes actuals com per exemple Christopher Nolan-, el director s’ha plantejat el repte de representar una realitat mental amb menys arrogància. No enganya a ningú, i això és d’agrair.

Recuperant l’esperit del “carpe diem” que comentava a l’inici d’aquesta crònica, i per no dir clarament si recomano, o no, dedicar una hora i mitja de la vostres vides a la pel·lícula Codi Font, faré ús d’uns versos del poeta nord-americà Robert Frost (que, ben mirat, també es podrien aplicar al contingut del film): “dos camins divergien davant d’un bosc, i jo…/ jo vaig triar el menys batut/ i fou aquesta la diferència que em calia”. De la mateixa manera que les accions del protagonista poden canviar la construcció de la realitat, la decisió d’anar a veure Codi Font és únicament vostra. I aquesta, benvolguts lectors, serà la diferència.

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031