You are currently browsing the tag archive for the ‘Aventures’ tag.

D’entrada us confessaré que no sóc un tintinòfil. Quan era un marrec sempre em varen atreure més les irreverències i els anacronismes històrics d’Asterix i Obelix, els personatges sorgits de la ploma d’Albert Uderzo i René Goscinny. Tintín em semblava un alumne aplicat i setciències amb molta sort a l’hora de resoldre els embolics en els quals es ficava. L’únic contacte previ -cinematogràficament parlant- amb el personatge d’Hergé, va ser una indigerible pel·lícula d’acció real titulada Tintín i les taronges blaves (Tintin et les oranges bleues, dirigida per Philippe Corndoyer, l’any 1964). L’infaust record -encara ara se’m posa la pell de gallina- del capità Haddock en un espectacle de flamenc em va allunyar encara més dels personatges i les aventures d’Hergé (a vegades fer zàpping a la tele quan ets petit té aquests inconvenients!). Dit això, comprendreu que no m’he sentit ultratjat per les -segurament, moltes- llicències que s’hagi pogut permetre el senyor Spielberg a l’hora d’adaptar els àlbums d’Hergé. Igual que d’un sol llibre en pot sorgir més d’una pel·lícula, segons la visió i la sensibilitat del director que el trasllada a la gran pantalla, Spielberg ha pres com a punt de partida els trets bàsics del personatge -la curiositat inesgotable, l’afany d’aventura, i el seu etern optimisme- i els ha portat al seu terreny. A més, i això no és cap secret, Spielberg té una capacitat innata per l’espectacle escapista per a totes les edats, i és prou intel·ligent com per transformar un argument que a priori podria semblar localista en un reader’s digest cinematogràfic que arriba a tots els racons del planeta. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

robin-hood-movie-image-24

Robin Hood és un dels personatges de la cultura popular que, juntament amb Sherlock Holmes o Dràcula, ha fet fortuna tant al cinema com a la televisió en incomptables adaptacions, i ha gaudit d’una gran acceptació per part del públic. El personatge, que apareixia de forma secundària a la novel·la de Walter Scott Ivanhoe, ha esdevingut el paradigma del rebel i de l’aventurer, i per això el cinema n’ha sabut treure profit dècada rere dècada.

Igual que cada generació necessita una nova traducció dels clàssics de la literatura universal adaptada als nous temps, tenint cura d’utilitzar un llenguatge menys arcaic,   cada generació de cinèfils necessita una relectura dels grans mites de la cultura popular.  I els directors intenten, en cada nova adaptació, aportar algun element nou que  distingeixi la seva pel·lícula de l’anterior. Quan Ridley Scott va començar a treballar en la pel·lícula, el seu objectiu principal era el de rodar un film realista, autèntic, en el qual havia de ser igual d’important la llegenda del proscrit de Nottingham com el marc històric en què  suposadament va tenir origen i es va desenvolupar aquesta llegenda. Per això, Scott va comptar amb la col·laboració, en el guió, de Brian Helgueland, autor que va forjar trames tan complexes com les de L.A. Confidential (1997), i de gran profunditat emocional com Mystic River (2003). El director s’assegurava, doncs, que el personatge no esdevingués una simple caricatura, i que el marc històric fos creïble. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Indiana-Jones-and-the-Kingdom-of-the-Crystal-Skull2-LB-1

El tràiler de la pel·lícula Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall que es va poder veure a internet molt abans de l’estrena em va provocar dues sensacions contraposades. Per una banda, unes ganes terribles d’embarcar-me en una nova expedició amb l’arqueòleg més famós del cel·luloide. Aquells que, com jo, érem adolescents durant la dècada dels 80 del segle passat, vam créixer i ens vàrem apassionar amb cada nova aventura del personatge. Aquest nou Indiana Jones tindria un punt de nostàlgia cinematogràfica i personal: l’intent desesperat de reviure una adolescència perduda, encara que només fos per dues hores. Per altra banda, però, sabíem que George Lucas, creador i productor de la trilogia original, havia ultratjat una altra saga -galàctica, en aquest cas- d’aquella època amb unes preqüeles insubstancials. Calia, doncs, ser prudent.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall conté, en essència, un element bàsic present en totes les altres aventures del Dr. Jones: el viatge físic i espiritual dels personatges per arribar a trobar una resposta continguda en un objecte (un element real o imaginari, font de coneixement i poder) motiu de la recerca. És un viatge cap a l’autoconeixement més que no pas la voluntat d’aconseguir una recompensa material. Aquesta fascinació primigènia pel viatge ple d’aventures màgiques es remunta a la nit dels temps, a la mitologia grega. Els Argonautes, poema èpic escrit per Apol·loni de Rodes, narra les peripècies de Jasó i altres herois mitològics en el seu llarg viatge cap a la Còlquida per tal de localitzar el Velló d’Or. Aquest esquema argumental ha estat la llavor que ha generat centenars de pel·lícules del gènere d’aventures, i aquest nou Indiana Jones no n’és una excepció. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031