D’entrada us confessaré que no sóc un tintinòfil. Quan era un marrec sempre em varen atreure més les irreverències i els anacronismes històrics d’Asterix i Obelix, els personatges sorgits de la ploma d’Albert Uderzo i René Goscinny. Tintín em semblava un alumne aplicat i setciències amb molta sort a l’hora de resoldre els embolics en els quals es ficava. L’únic contacte previ -cinematogràficament parlant- amb el personatge d’Hergé, va ser una indigerible pel·lícula d’acció real titulada Tintín i les taronges blaves (Tintin et les oranges bleues, dirigida per Philippe Corndoyer, l’any 1964). L’infaust record -encara ara se’m posa la pell de gallina- del capità Haddock en un espectacle de flamenc em va allunyar encara més dels personatges i les aventures d’Hergé (a vegades fer zàpping a la tele quan ets petit té aquests inconvenients!). Dit això, comprendreu que no m’he sentit ultratjat per les -segurament, moltes- llicències que s’hagi pogut permetre el senyor Spielberg a l’hora d’adaptar els àlbums d’Hergé. Igual que d’un sol llibre en pot sorgir més d’una pel·lícula, segons la visió i la sensibilitat del director que el trasllada a la gran pantalla, Spielberg ha pres com a punt de partida els trets bàsics del personatge -la curiositat inesgotable, l’afany d’aventura, i el seu etern optimisme- i els ha portat al seu terreny. A més, i això no és cap secret, Spielberg té una capacitat innata per l’espectacle escapista per a totes les edats, i és prou intel·ligent com per transformar un argument que a priori podria semblar localista en un reader’s digest cinematogràfic que arriba a tots els racons del planeta.

L’acció hiperbòlica, el sentit de l’humor transparent i una ingenuïtat argumental que amara  tot el relat, fan de Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn, una pel·lícula cent per cent Spielberg. Després de l’avorrida Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, 2008) més d’un va pensar que el director havia perdut el pols narratiu i la capacitat de facturar un producte d’entreteniment al mateix nivell i qualitat que les seves produccions dels anys 80. Amb Tintín, veiem un Spielberg pletòric, vitalista, i amb ganes de passar-s’ho bé, i fer passar una bona estona als espectadors. La pel·lícula és, ras i curt, una muntanya russa de situacions límit de les que tallen l’alè, i aconsegueix, en tot moment, que el públic no pugui apartar els ulls de la pantalla.

Tots aquells -m’incloc jo mateix- que hem afirmat que aquesta versió de les aventures de Tintín recorden, en gran mesura, seqüències i personatges de les pel·lícules d’Indiana Jones, ens hauríem de replantejar en quina direcció han circulat realment aquestes influències. És cert que Spielberg i Lucas han manifestat, més d’una vegada, que la llavor de l’arqueòleg americà van ser els vells serials del Buck Rogers i el Flash Gordon, amb unes gotes de James Bond. Tanmateix, podria molt ben ser que, arran de l’èxit d’Indiana Jones a la recerca de l’Arca perduda (Raiders of the Lost Ark, 1981), gràcies a la qual, i per mediació de la premsa cinematogràfica francesa, Spielberg va conèixer els còmics d’Hergé (amb qui va negociar la possible adaptació de les aventures del reporter belga, ja als anys 80!), les seqüeles s’inspiressin de forma indirecta (o directa) en les peripècies de Tintín. Si creieu que aquesta teoria d’influència transnacional és una ximpleria absurda, us recomano que llegiu a fons l’article que trobareu en aquest enllaç, força revelador sobre els paral·lelismes que existeixen entre les aventures d’aquests dos personatges de ficció. M’inclino a pensar, doncs, que, més que una còpia de l’Indiana Jones, amb Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn, el director d’Ohio i els seus guionistes, han tornat el favor a Hergé. Han recollit l’herència i l’esperit de Tintín per col·locar-lo definitivament, i d’una manera més que digna, al mapa audiovisual global.

Amb tot, aquesta voluntat d’internacionalització sempre implica algun tipus de peatge  cultural i social. Per exemple, l’ambigüitat sexual del protagonista, que mai va quedar  resolta a les vinyetes d’Hergé (segons m’han informat tintinòfils experts), s’ha hagut de solucionar amb un parell de línies de guió. “M’ha enxampat amb el cul a l’aire”, exlama el capità Haddock, quan Tintín irromp per la finestra de la cabina on l’havien reclòs. Tintín, sense dubtar ni un segon, respon quelcom semblant a: “si no li fa res, mantingui’l tapat!”. Amb aquesta subtilesa i economia de mitjans, les ments benpensants i puritanes de l’altre costat de l’Atlàntic que s’hagin pogut sentir incòmodes amb l’aspecte androgin, i la dubtosa orientació sexual de l’heroi, poden respirar alleujades.

Deixant de banda aquestes curiositats culturals, l’adaptació de l’univers Hergé no era una tasca gens fàcil. Malgrat que el tàndem Steven Spielberg i Peter Jackson (en funcions de productor) era una aposta gairebé segura, hi havia dos factors de risc a tenir en compte a l’hora d’enredar-se en un projecte d’aquestes dimensions (recordem que la idea inicial és fer una trilogia de pel·lícules: com bé sabreu, aquesta es basa en els àlbums El cranc de les pinces d’or, El secret de l’Unicorn, i El tresor de Rackham el Roig; la segona part s’inspiraria en Les set boles de cristall, El lotus blau i Tintín al Tibet; i tancaria la trilogia l’adaptació d’Objectiu: la Lluna i Hem caminat damunt la Lluna). Com deia, doncs, el primer dels dos handicaps que presentava una adaptació d’aquesta mena, com ja he insinuat abans, era la de transformar un personatge poc conegut en el món angloparlant (més habituat als còmics amb més testosterona de la Marvel -Superman, Batman- o la DC Comics -Spiderman, Hulk-) en una figura popular, i de fàcil identificació. En aquest aspecte, el director ha preferit curar-se en salut, mostrar-se més aviat neutre, i bastir el seu heroi amb les característiques essencials i arquetípiques d’un aventurer qualsevol, independentment de si aquest és diu Tintín, o qualsevol altre nom. No descobriré res si dic que el protagonista d’aquesta història podria haver estat qualsevol altre personatge d’acció, i els resultats podrien haver estat més o menys els mateixos.

L’altre assumpte problemàtic era la tècnica que s’havia d’utilitzar per traslladar l’esperit del còmic a la pantalla. L’any 1990 el director Warren Beatty, per tal d’imitar les vinyetes del dibuixant Chester Gould, va decidir filmar Dick Tracy utilitzant la mateixa gamma de colors bàsica que s’utilitzava en el còmic. Però el problema continuava essent el mateix que amb les adaptacions franceses de Tintín del 1961 (Tintin et le mystère de la Toison d’Or) i 1964 (Tintin et les oranges bleues): els actors de carn i ossos són la millor opció per traslladar un còmic a la gran pantalla? O és millor fer una pel·lícula cent per cent d’animació? Recentment hem vist adaptacions del primer tipus: més realistes com són les versions del Batman, dirigides per Christopher Nolan, i més properes a l’estètica del còmic, Sin City, dirigida per Robert Rodriguez o 300, dirigida per Zack Snyder, per citar un parell d’exemples. Amb Tintín, Spielberg i Jackson van decidir combinar actors reals i animació, mitjançant la tècnica de captura del moviment que ja s’havia utilitzat amb èxit, però de forma puntual, a King Kong i El senyor dels anells, però en canvi havia resultat un fracàs comercial a Beowulf i Polar Express, filmades íntegrament amb aquesta tècnica. Era un risc que ha donat un resultat amplament positiu en el cas de Tintín. Tot i que els tintinòfils de soca-rel no estaran massa d’acord amb aquesta decisió artística, ja que allunya la pel·lícula d’una de les caractarístiques essencials del còmic: l’ús de la línia clara (homenatjada en els dibuixos que un Hergé virtual fa a la seqüència del mercat dels encants amb què s’inicia la pel·lícula) i la profunditat de camp dels escenaris per on es mouen els personatges i la sensació de volum dels dibuixos (gràcies a les tècniques digitals), inexistents en els còmics originals. No obstant això, tant els seguidors de Spielberg (un servidor!) com els de Tintín, no crec que es puguin sentir decebuts amb una adaptació que es postula com un entreteniment innocu, tècnicament prodigiós, i amb un ritme trepidant. Una pel·lícula que s’inicia amb uns títols de crèdit molt enginyosos, que recorden els d’una altra pel·lícula del director, Atrapa’m, si pots (Catch me if you can, 2002), –que no tenen res a envejar als crèdits conceptuals ideats per Saul Bass, o per l’empresa Imaginary Forces (tot i que, avui dia, no cal ser un Spielberg per crear uns crèdits inicials terriblement originals: doneu un cop d’ull a aquesta creació d’un tintinòfil que un bon lector del bloc em va fer arribar!)-, i continua de forma ascendent, amb abordatges navals que farien empal·lidir el mateix Errol Flynn, o elegants transicions entre seqüències (destacaria la del reflex de la bombolla en el tram final de l’aventura) que demostren l’alta qualitat artística del producte, i l’esforç i la passió cinèfila de dos genis de l’entreteniment actual com són Steven Spielberg i Peter Jackson. Com dic a l’encapçalament d’aquesta crònica: llamp de rellamp, quina aventura!