The Artist és una pel·lícula en blanc i negre, muda, i de producció francesa. Amb tots aquests atributs, alguns pensaran que estem davant d’un suïcidi comercial i artístic. Doncs, no senyors, tot el contrari! The Artist és una petita joia cinematogràfica que fa palès l’amor que uns pocs romàntics empedreïts encara professen pel cinema en estat pur. Sense artificis, sense efectes especials, la pel·lícula del director Michel Hazanavicius és, ras i curt, cinema d’emocions. Tanmateix, no és menys cert que aquest tipus de pel·lícules arriscades necessiten, a més de ganes i talent per part dels seus creadors, algun tipus d’avalador que la doni a conèixer a les grans masses. I és aquí on entra en escena l’inefable productor Harvey Weinstein, artífex de les campanyes de promoció que tants bons resultats van donar a El pacient anglès, Shakespeare in Love o Chicago, durant els anys noranta i a principi dels 2000.

Weinstein ja va començar a fer campanya el mes de maig passat al festival de Cannes, on la pel·lícula es va endur el premi al millor actor, Jean Dujardin. Haig de confessar que jo mateix vaig pensar que el paio que havia dirigit aquest experiment anacrònic era un boig o un cinèfil pedant que només aspirava al reconeixement del seu suposat talent en festivals de renom. Val a dir que, avui dia, filmar en blanc i negre no és cap novetat estètica. No és la primera vegada que un director se serveix d’aquesta opció per retratar temps pretèrits i, de passada, donar una mica de prestigi al seu currículum cinematogràfic (hi ha  exemples per triar i per vendre: Scorsese, Spielberg, Lynch, Burton, Soderbergh). Però, a més a més, sense diàlegs? amb uns pocs intertítols? Això sí que semblava una aposta perillosament  eixelebrada!

Malgrat aquests (suposadament) handicaps artístics, The Artist és una delícia cinematogràfica, una rara avis ingènuament encantadora. Peppy Miller (Bérénice Bejo) és una noia d’una candidesa aparent (en tot moment sap quins són els seus objectius a la vida) que s’introdueix en el món del cinema, apadrinada per una gran estrella del cinema mut, George Valentin (Jean Dujardin). Progressivament, i amb l’adveniment del sonor, Molly s’adaptarà als nous temps i adquirirà l’estatus de súper estrella, mentre que el seu mentor, recelós dels avenços tècnics, i ancorat en un tipus de cinema que ell creu que no hauria de canviar, passarà a formar part del records del públic i de la indústria. Igual que Molly, el filòsof Heràclit d’Efes, en contra dels seus coetanis presocràtics, defensava l’estat de flux permanent en la naturalesa. Si recordeu, Heràclit afirmava que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. A The Artist, George Valentin és l’etern immobilista que haurà d’aprendre unes quantes lliçons bàsiques de la indústria de l’entreteniment: el públic sempre vol “carn fresca” i abraça els canvis tècnics sense remordiments, sense mirar enrere, renunciant sense escrúpols a antigues lleialtats. La pel·lícula, però, no és només una crònica de la transformació de la indústria cinematogràfica (i és aquí on encaixa la referència filosòfica); es pot interpretar també com una profunda reflexió -plenament vigent avui dia- sobre el pas del temps, sobre l’adaptabilitat dels homes davant dels canvis socials i econòmics. Ens parla, en definitiva, del passat en clau de futur.

Michel Hazanavicius ha volgut fer un homenatge (tal com ha expressat  en diverses entrevistes) a l’etapa muda dels seus directors americans més admirats (Ford, Lubitsch, Lang). Curiosament, no ha renunciat a incloure referències a pel·lícules sonores ben conegudes pels cinèfils. No us estranyeu, doncs, si sentiu els acords que Bernard Herrmann va compondre pel Vertigo (1958) d’Alfred Hitchcock, si algunes imatges us recorden l’ostracisme que pateix Norma Desmond a la genial pel·lícula de Billy Wilder, El crepuscle dels déus  (Sunset Boulevard, 1950), o si una preciosa referència a Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles us fa posar la pell de gallina (el director substitueix el famós trineu del magnat Charles Foster Kane per un rotlle de pel·lícula que el protagonista, George Valentin, intenta preservar en el seu Xanadú particular). Emocions cinematogràfiques i emocions humanes que, director i actors -i un simpàtic terrier que no té res a envejar al Milú del reporter Tintín-, vehiculen de forma magistral en aquesta declaració d’amor al setè art.