You are currently browsing the tag archive for the ‘Drama’ tag.

Moneyball: una (altra) pel·lícula sobre beisbol a la cursa cap a l’Oscar. I ja en portem… Bé, hem d’acceptar que, juntament amb el bàsquet i el rugbi, és part de la cultura nacional americana. Interpretada i produïda per (l’actor, i ara també productor!) Brad Pitt amb un parell de registres interpretatius, a tot estirar (cara d’heroi encantat en produccions tràgico-romàntiques, i de mireu-com-en-sóc-d’atractiu mentre mastego un xiclet, a la resta de pel·lícules), fan preveure un perill imminent en l’apartat interpretatiu. Basada en una novel·la de Michael Lewis, el mateix autor de l’obra en què es basava la pel·lícula Un somni possible (The Blind Side, 2009), gràcies a la qual Sandra Bullock va guanyar l’Oscar a la millor actriu. Horror d’horrors! L’argument: Billy Beane, mànager dels Oakland Athletics, veu que l’equip fa aigües per tot arreu i, a sobre, disposa d’un pressupost ajustadet, per això decideix contractar un economista perquè apliqui fórmules matemàtiques per reflotar l’equip… Esport i matemàtiques: combinació letal! Ep, no marxeu! Continueu llegint perquè la cosa millora a partir d’ara. El guió ve signat per Steven Zaillian, guionista de La llista de Schindler, i Aaron Sorkin, autor dels guions de la respectable sèrie L’ala oest de la Casa Blanca i (els qui vulguin, ara és el moment de fer una genuflexió!) de La xarxa social, de David Fincher. L’actor Philip Seymour Hoffman (esplèndid i creïble en qualsevol paper que interpreta) és el secundari de luxe. I el millor de tot, el beisbol no és el nucli central d’aquesta producció. Moneyball parla del valor i la importància del grup, de la lluita contra les adversitats, i de les estratègies per triomfar en un moment de crisi econòmica i de valors. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan aquest estiu es va estrenar Criades i senyores (una traducció més òbvia de l’original anglès The Help) als Estats Units, es va convertir, de la nit al dia, en la pel·lícula del moment. Pel·lícula i llibre estaven en boca de tothom, a la xarxa i a la premsa escrita. Gent que ja l’havia vista, corria a comprar-se el llibre, o, al revés, anava al cinema després d’haver-se emocionat llegint la novel·la. De fet, és un d’aquells casos -un més!- de màrqueting encobert. Un cas de retroalimentació cultural. Una autora (en aquest cas, Kathryn Stockett) escriu un llibre que s’adapta al cinema. En aquest llibre hi apareix un personatge de ficció que precisament escriu una novel·la amb el mateix títol que el llibre que ha servit de base per a la pel·lícula. Un joc de miralls en què realitat i ficció s’acaben barrejant amb un sol objectiu: que el consum cultural es multipliqui per dos, i així tots contents, i amb la butxaca plena (i amb algun premi Oscar si pot ser, també!) Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Un déu salvatge (Carnage), dirigida per Roman Polanski, trasllada al cinema una peça teatral de l’escriptora francesa Yasmina Reza Le dieu du carnage. Reza és també l’autora d’una altra coneguda obra de teatre, Art, que es va representar al nostre país amb un gran èxit de públic i crítica. Ambdues parlen d’un virus que ha infectat i s’ha extès a molts àmbits de la societat actual: la maleïda correcció política. Hem de guardar les formes, hem de preservar l’aparença, no hem de manifestar verbalment allò que veritablement pensem per evitar discussions o per por de ferir els sentiments de les persones que ens envolten. I és precisament una subtilesa lingüística -i la negativa a transigir i abaixar el cap-, la que ens indica que les coses aniran mal dades entre els personatges principals d’aquest film tan càustic. El drama està servit!  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930