You are currently browsing the tag archive for the ‘Animació’ tag.

D’entrada us confessaré que no sóc un tintinòfil. Quan era un marrec sempre em varen atreure més les irreverències i els anacronismes històrics d’Asterix i Obelix, els personatges sorgits de la ploma d’Albert Uderzo i René Goscinny. Tintín em semblava un alumne aplicat i setciències amb molta sort a l’hora de resoldre els embolics en els quals es ficava. L’únic contacte previ -cinematogràficament parlant- amb el personatge d’Hergé, va ser una indigerible pel·lícula d’acció real titulada Tintín i les taronges blaves (Tintin et les oranges bleues, dirigida per Philippe Corndoyer, l’any 1964). L’infaust record -encara ara se’m posa la pell de gallina- del capità Haddock en un espectacle de flamenc em va allunyar encara més dels personatges i les aventures d’Hergé (a vegades fer zàpping a la tele quan ets petit té aquests inconvenients!). Dit això, comprendreu que no m’he sentit ultratjat per les -segurament, moltes- llicències que s’hagi pogut permetre el senyor Spielberg a l’hora d’adaptar els àlbums d’Hergé. Igual que d’un sol llibre en pot sorgir més d’una pel·lícula, segons la visió i la sensibilitat del director que el trasllada a la gran pantalla, Spielberg ha pres com a punt de partida els trets bàsics del personatge -la curiositat inesgotable, l’afany d’aventura, i el seu etern optimisme- i els ha portat al seu terreny. A més, i això no és cap secret, Spielberg té una capacitat innata per l’espectacle escapista per a totes les edats, i és prou intel·ligent com per transformar un argument que a priori podria semblar localista en un reader’s digest cinematogràfic que arriba a tots els racons del planeta. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

No cal dir que cada nova estrena de l’estudi Pixar s’ha convertit, al llarg dels anys, en tot un esdeveniment. Un autèntic fenomen social i cultural transgeneracional. I cada vegada que es produeix aquest nou infantament creatiu, els bons aficionats a l’animació, hem de treure el reclinatori i resar perquè Sant John Lasseter i els seus acòlits gaudeixin d’una llarga vida i ens puguin obsequiar amb noves obres mestres de l’animació digital. Us sembla que exagero? Em sembla que no. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

coraline_11

Hi havia una vegada un artesà anomenat Henry Selick que, igual que el vell Geppetto, creava petits ninots, no de fusta, sinó de silicona, espuma de làtex i resina. Després els donava vida, no a través de la màgia d’una fada, sinó gràcies a una tècnica cinematogràfica anomenada stop-motion. Aquest creador va somiar una vegada que el rei de les carbasses segrestava el Pare Noel i provocava un Malson abans de Nadal (The nightmare before Christmas, 1993), que un noiet orfe anomenat James vivia mil i una aventures dins un préssec gegant (James and the Giant Peach, 1996) i que una heroïna creuava una petita porta que la menava cap a un món perfectament imperfecte i, en el fons, pervers (Coraline, 2009).

Cal dir-ho una i mil vegades, Els mons de Coraline és un esglaó més en la prodigiosa carrera del seu director-creador, Henry Selick. Ens mostra, una vegada més, la seva passió pel detall i per portar fins a límits insospitables un tècnica, l’stop-motion (la creació de la il·lusió de moviment d’objectes estàtics), amb la qual, un altre geni dels efectes especials artesanals, Ray Harryhausen, ja va il·luminar, amb dinosaures i herois mitològics, les fantasies de molts adolescents de les dècades dels anys 50, 60 i, fins i tot, dels 70. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930