El plaer de ser dolent

No és la primera vegada que un director de cinema torna a filmar la mateixa pel·lícula però en un altre país i amb uns altres actors. Alfred Hitchcock, per exemple, va filmar dues vegades L’home que sabia massa (The man who knew too much): l’any 1936 a Anglaterra i el 1956 als Estats Units. El fet de treballar en una indústria cinematogràfica com és l’americana, significa una major projecció internacional i, en el cas concret del director austríac Michael Haneke, rodar en anglès ha significat, a més a més, la possibilitat de donar a conèixer la pel·lícula Funny Games a un públic americà poc amant de les versions originals amb subtítols.

Deixant de banda aquestes consideracions extra-cinematogràfiques, haig de confessar que no havia vist la versió de Funny Games estrenada l’any 1997. Per tant, el que per molts ha significat perdre l’efecte sorpresa, per a mi ha suposat enfrontar-me per primera vegada al material provocatiu de Haneke. I, efectivament, és una pel·lícula que no deixa indiferent.

L’arribada de dos joves, Paul i Peter a casa de la família protagonista alterarà radicalment la vida aparentment tranquil·la d’Ann, George i el seu fill Georgie. Al llarg de la pel·lícula, però, descobrirem que els dos nois, no només s’han proposat destruir aquesta família, sinó que és una més en el rastre de destrucció que deixen allà per on passen. Paul i Peter posen al descobert la fragilitat de la societat contemporània, els fonaments de la qual s’ensorren amb una facilitat esgarrifosa.