1024px-Funny_Games_US

No és la primera vegada que un director de cinema torna a filmar la mateixa pel·lícula però en un altre país i amb uns altres actors. Alfred Hitchcock, per exemple, va filmar dues vegades L’home que sabia massa (The man who knew too much): l’any 1936 a Anglaterra i el 1956 als Estats Units. El fet de treballar en una indústria cinematogràfica com és l’americana, significa una major projecció internacional i, en el cas concret del director austríac Michael Haneke, rodar en anglès ha significat, a més a més, la possibilitat de donar a conèixer la pel·lícula Funny Games a un públic americà poc amant de les versions originals amb subtítols.

Deixant de banda aquestes consideracions extra-cinematogràfiques, haig de confessar que no havia vist la versió de Funny Games estrenada l’any 1997. Per tant, el que per molts ha significat perdre l’efecte sorpresa, per a mi ha suposat enfrontar-me per primera vegada al material provocatiu de Haneke. I, efectivament, és una pel·lícula que no deixa indiferent.

L’arribada de dos joves, Paul i Peter a casa de la família protagonista alterarà radicalment la vida aparentment tranquil·la d’Ann, George i el seu fill Georgie. Al llarg de la pel·lícula, però, descobrirem que els dos nois, no només s’han proposat destruir aquesta família, sinó que és una més en el rastre de destrucció que deixen allà per on passen. Paul i Peter posen al descobert la fragilitat de la societat contemporània, els fonaments de la qual s’ensorren amb una facilitat esgarrifosa.

D’on sorgeix aquest horror? El director no dóna respostes concretes. Simplement es limita a descriure una part de la societat capitalista, suposadament feliç i ben avinguda, però que alhora és capaç d’engendrar monstres que poden acabar destruint-la. Aquesta dualitat no és exclusiva de la societat del s. XXI. L’aristocràcia del s. XVIII pretenia passar per moralment irreprotxable alhora que gaudia amb els vicis més aberrants i feia ulls clucs a les injustícies socials. És en aquest context que va néixer i créixer una figura que ha esdevingut el paradigma de la transgressió: Donatien Alphonse François, marquès de Sade. Un jovenet ros, d’ulls blaus, educat pels jesuïtes a París. La creació i la destrucció, segons Sade, formaven part de la naturalesa, de la qual l’home també era una part consubstancial. D’aquesta manera, i amb aquest argument, justificava els actes cruels i els vicis que practicava sense complexos ni remordiments. A la pel·lícula, Paul i Peter, però especialment Paul és el transgressor modern disfressat d’àngel innocent: també és ros, d’ulls blaus, i va vestit de blanc immaculat.

Contràriament al que podria semblar, Funny Games no és un film on la violència es mostra obertament: la imaginació és sempre una arma més eficaç i efectiva. I en aquest sentit, Michael Haneke aconsegueix el seu objectiu amb escreix. Igual que la família protagonista, el director vol que els espectadors també formin part d’aquest joc macabre, gràcies a les interpel·lacions directes de Paul, el qual fins i tot s’erigeix en controlador del film -per sobre del mateix director- en un joc entre realitat i ficció realment inquietant.

Sense ànim de voler frivolitzar ni minimitzar la seriositat de la violència que apareix a la pel·lícula, considero, per una banda, que la nova Funny Games ha perdut capacitat d’impacte. Malauradament, les imatges escabroses que contemplem cada dia en els telenotícies, tot i que sempre ens horroritzen, ens han acabat immunitzant contra la maldat humana. Per altra banda, com a producte cinematogràfic, és una pel·lícula digna, que ens permet reflexionar sobre l’absurditat de la violència, al mateix temps que ens en certifica la seva inevitabilitat: l’home és un llop per l’home, tal com afirmava el filòsof Thomas Hobbes.

Finalment, permeteu-me que alleugereixi el to solemne d’aquest article amb un toc d’humor maliciós en forma d’advertiment: quan algun dels vostres veïns truqui a la porta per demanar-vos qualsevol cosa, comproveu que el mòbil estigui carregat i tingui cobertura. Per si de cas…

Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el mes de juliol de 2008