You are currently browsing the category archive for the ‘Retorn al passat’ category.

Nova York. 11 de setembre de 2001. La ciutat dels gratacels es començava a desemperesir sota un cel ras i un sol que s’intuïa radiant. S’iniciava una jornada laboral com tantes altres. A les 8:46, però, tot va canviar. La ficció més inimaginable començava a prendre forma. Un avió Boeing 767 de la companyia American Airlines impactava contra la torre nord de l’emblemàtic World Trade Center, símbol del capitalisme americà, icona inevitable de centenars de pel·lícules de Hollywood. Un accident? La confusió era total. Els reflexos daurats i orgullosos de la ciutat de vidre i acer es van evaporar, definitivament, quan un altre avió de la companyia United Airlines va impactar contra la torre sud del mateix World Trade Center, a les 9:02 hores. Histèria i pànic. Els Estats Units estaven en guerra. Contra qui? Les informacions que arribaven als mitjans de comunicació encara eren confuses, però la imatge de l’horror ja havia donat la volta al món. Les televisions repetien incansables l’impacte dels avions. Una inadmissible, però a la vegada, inevitable explotació de la tragèdia i el dolor, a la qual pocs es van poder sostreure. Aquell 11 de setembre de 2001, quatre van ser els avions segrestats per un grup de terroristes islàmics; només tres van aconseguir el seu objectiu.

A partir d’aquella fatídica data, el món va donar un nou tomb. Des d’aleshores hem incorporat al nostre vocabulari quotidià termes com terrorisme global, eix del mal, armes de destrucció massiva, xoc de civilitzacions, i un nom que, per a la majoria de nosaltres, ens era, fins llavors, desconegut: Ossama bin Laden -fundador d’un grup terrorista anomenat Al-Qaida-, el qual es va convertir ràpidament -gràcies a polítics i mitjans de comunicació- en l’encarnació viva de l’odi envers la societat occidental. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Transformar els somnis en una seqüència d’imatges amb algun sentit no és una tasca  fàcil. Ben segur que moltes vegades us heu despertat pensant: “avui he tingut un somni d’allò més estrany”, però quan voleu explicar-vos-el, o explicar-lo a algú altre, sou incapaços de verbalizar aquelles estranyes imatges del subconscient. I si algun cop aconseguiu fer-ho, llavors, la narració no té ni cap ni peus. Bé, aquesta darrera afirmació caldria matisar-la. Potser sí que les imatges del subconscient tenen algun sentit lògic, però ens caldria un doctor Freud per treure’n l’entrellat. Curiosament, -i potser és un fet que desconeixíeu- La interpretació dels somnis de Sigmund Freud es va publicar quatre anys més tard que els germans Lumière projectessin, a París, les primeres imatges en moviment. El cinema, igual que els somnis, és una ficcionalització de la realitat. Un conjunt d’ombres en una pantalla -fent servir la terminologia platònica- que ens produeixen la sensació de realitat. Aquesta és la màgia del cinema, la capacitat de recrear la realitat o els elements onírics, la fantàstica habilitat de traslladar l’espectador a mons imaginaris, d’alterar la seqüència lògica dels esdeveniments i dels espais on s’esdevenen les ficcions.

Quan l’estiu passat es va estrenar Origen (Inception), els crítics i els publicistes, desesperats per intentar trobar la definició perfecta i poder etiquetar el producte per a la gran massa d’espectadors, van qualificar-la de “thriller metafísic”: una pel·lícula que intentava il·luminar l’arquitectura dels somnis. Quelcom semblant a allò que ja van intentar -encara que de forma més naïf, i molt menys espectacular- Ingmar Bergman a Maduixes salvatges (Smultronstället, 1957) i Hitchcock a Recorda (Spellbound, 1945). Bé, doncs, us convidaria -si no fos que em retiraríeu la confiança després de la recomanació-, que veiéssiu una pel·lícula de Michel Gondry titulada Oblida’t de mi!. Una traducció més lleugereta del títol original: L’eterna resplendor d’una ment sense records (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, 2004). Tot i l’excel·lent interpretació de Kate Winslet i alguns moments de bonica poesia visual, aquella pel·lícula -on s’hi conjugaven les insofribles ganyotes de l’actor Jim Carrey i el surrealisme cinematogràfic de l’inclassificable Gondry-, deixava les suposades qualitats metafísiques i la diarrea visual del director d’Origen a l’alçada d’un dibuix de coloraines d’una classe de pàrvuls. És curiós, doncs, que el film aparegui entre els nominats als Globus d’Or, i, possiblement, tingui alguna candidatura als Oscar. Els americans, acostumats a les pel·lícules-hamburguesa d’encefalograma pla interpretades per Sandra Bullock, s’estan empassant la filmografia del benvolgut Nolan com si es tractés del súmmum de la transcendència -un Bergman en versió ianqui, vaja!- quan, en realitat, les seves produccions no passen de ser simples pel·lícules d’acció i entreteniment, ben filmades, amb alguna espurna d’enginy, i poca cosa més.

Nolan, després del parèntesi que han suposat els dos Batman (Batman Begins, 2005 i The Dark Knight, 2008), ha decidit tornar -amb gran estrèpit, això sí- a estudiar el funcionament de la ment humana, un tema que ja va tractar a la seva pel·lícula més reeixida fins ara, Memento (2000). A Origen fa asseure els personatges al divan de Freud, -i a nosaltres, espectadors, a la butaca de la sala de cinema!- per disseccionar els traumes psicològics que els turmenten. Cobb, interpretant per l’efectiu Leonardo DiCaprio, és una mena d’espia futurista que, enlloc de robar idees (com fan els industrials de la Renault per vendre-les a la competència xinesa) es dedica a implantar-les, per obtenir, a curt o a llarg termini, un benefici econòmic, com no podia ser d’altra manera en el món occidental. Paral·lelament a aquesta trama d’infiltració industrial, el film pretén diseccionar la ment del protagonista que, arran d’una relació sentimental tèrbola, inclourà en els seus viatges onírics, -amb el perill que això implica- els seus propis records personals, transformats en realitats impossibles. Evidentment, Cobb no actua en solitari. Un grup d’especialistes hi-tech, entre els quals trobem una tal Ariadna, arquitecta i dissenyadora de laberints -la cita mitològica no és gratuïta, però sí innecessària-, l’ajudaran a penetrar a la ment d’un magnat dels negocis a qui hauran d’implantar una nova idea.

Tot això estaria molt bé si la casualitat no hagués fet coindicir en el temps una altra proposta cinematogràfica amb personatge traumatitzat pel seu passat i interpretat pel mateix actor. Em refereixo, és clar, a Shutter Island (2009) del director Martin Scorsese. Shutter Island, és, al meu entendre, una producció molt més coherent que no pas la del senyor Nolan. I quan dic coherent, no vull pas criticar la suposada complexitat d’Origen, sinó perquè el motiu que desencadena la paranoia del protagonista s’explica de forma molt més enginyosa, i sense tanta petulància, a la pel·lícula d’Scorsese. Malgrat el generós pressupost d’Origen, el director  no ha abusat de la tecnologia digital -gràcies a Déu!- per visualitzar els elements onírics. Irònicament -tenint en compte que es tracta d’una pel·lícula sobre els somnis- ha sabut tocar força de peus a terra, i ha minimitzat l’ús dels ordinadors en favor d’uns trucs visuals més tradicionals. Això sí, sense deixar de banda les referències cultes tan comunes en el seu cinema: el triangle de Penrose, escenaris que recorden 2001: una odissea de l’espai (2001: a Space Oddissey, 1968), els laberints de La resplendor (The Shining, 1980), el nom del personatge que interpreta Joseph Gordon Lewitt, Arthur, possible homenatge a Arthur C. Clarke, autor de la novel·la que inspirà l’odissea de Kubrick, etc.

Com ja passava amb les dues pel·lícules sobre Batman, Christopher Nolan peca d’ambiciós. Pretén oferir l’espectacle definitiu, el circ de tres pistes impossible de superar per cap altre director en actiu. Es veu clarament que vol impressionar i enlluernar l’espectador amb un argument aparentment rebuscat i assolir un lloc d’honor en el panteó de directors visionaris. Potser ho aconseguirà amb el temps, però no pas amb l’arrogància que gasta darrerament. La publicitat afirmava que Origen seria la Matrix (1990) del nou mil·lenni. Sento discrepar, però no crec que signifiqui un punt d’inflexió en la història del cinema. En el moment de la seva estrena, Matrix, la pel·lícula dels germans Wachowski, sí que va suposar un revulsiu visual. Ben aviat, la iconografia del film va ultrapassar el terreny estrictament cinematogràfic, i es va filtrar a molts àmbits de la cultura de masses: llibres, publicitat (el bullet time, tècnica que ja s’havia utilitzat per primera vegada al videoclip Like a Rolling Stone (1995) i a l’anunci d’Smirnoff (1997), ambdós del director Michel Gondry), cinema (la saga Underworld i similars), informàtica (els títols de crèdit en cascada ja s’han convertit en plug-ins de molts programes d’edició d’efectes digitals). En canvi, Origen no té continguts visuals revolucionaris (excepte els pocs que apareixen en el tràiler). És més, beu de les fonts clàssiques del gènere amb referències a Kubrick i a les pel·lícules d’espies,  principalment de l’estil James Bond.

Sóc del parer que Christopher Nolan és l’equivalent cinematogràfic dels telepredicadors americans: cridaner i efectista. Intenta convèncer l’audiència que allò que està veient és una mena de revelació divina, i ell el gran demiürg que mou els fils. En aquest sentit, la música estrident del compositor Hans Zimmer -fora de la pel·lícula és una obra interessant amb autoreferències a The Thin Red Line o The Da Vinci Code i al mestre Herrmann- subratlla de forma excessiva les escenes, en una mena d’èxtasi espiritual sense fi, i acompanya uns diàlegs que semblen amagar una veritat elusiva que tothom malda per descobrir al llarg de les dues hores llargues que dura la pel·lícula. En resum, reforça, malauradament, la pedanteria del director, i tot plegat produeix una sensació força irritant!

burnafterreading2

Si no fos que ja ha estat utilitzat com a títol d’un conegut llibre de l’escriptor català Quim Monzó, podria haver titulat aquest article El perquè de tot plegat. Unes paraules força eloqüents per descriure la nova pel·lícula dels germans Joel i Ethan Coen, Cremar després de llegir (Burn After Reading). Però per evitar la possible vulneració de la propietat intel·lectual, he preferit curar-me en salut i jugar amb dos termes que defineixen el producte resultant. La pel·lícula és únicament un joc de despropòsits o, realment, els Coen ens han volgut oferir quelcom més que una bufonada sobre l’atzar?

Crec sincerament que aquesta comèdia aparentment absurda amaga una profunda reflexió sobre l’engany i l’arribisme fatal, i sobre la soledat, el desencant i la insatisfacció de la societat nordamericana, i, per extensió, de la societat en general. Per bé que ens hi fixem una mica, fins i tot se’ns pot arribar a glaçar el somriure.

L’atzar, però, i sobre això no hi ha cap dubte, és una de les pedres angulars de la pel·lícula. El director francès François Truffaut, a propòsit del film Atrapat per la mort (North by Northwest, 1959), comentava amb el seu director, Alfred Hitchcock, l’afició que tenia aquest per les escenes gratuïtes en moltes de les seves pel·lícules. Concretament parlava de la “fantasia basada en l’absurd”. Hitchcock es reafirmava en aquesta postura a l’hora de definir el seu cinema, però també afirmava de forma molt intel·ligent que “una escena podia ser gratuïta, però que no es podia introduir en una pel·lícula amb una gratuïtat total”. Els Coen semblen haver seguit aquests postulats al peu de la lletra. Malgrat que moltes escenes puguin semblar desconnectades del conjunt general del film, creant una sensació de caos i desconcert en l’espectador, hi ha una lògica interna gràcies a la qual totes les peces encaixen amb la precisió cartesiana d’un rellotge Suís.

De la mateixa manera que a No es país per a vells (No country for old men, 2007) una casualitat fatal desencadenava una carnisseria sense treva per part del psicòpata Anton Chigurh, en aquesta nova pel·lícula, la pèrdua d’un CD amb informació del tot insubstancial, dóna peu a una trama aparentment enrevessada, però que, en realitat, és tan simple, que resulta absurda.

El centre d’operacions dels dos aprenents d’espia és, ni més ni menys, un gimnàs: la quinta essència de la superficialitat. Linda Litzke (Frances McDormand) i Chad Feldheimer (Brad Pitt) són dos éssers anònims que lluiten per fugir d’una vida banal i avorrida. Linda està obsessionada amb les operacions de cirurgia estètica i busca el seu amor ideal a través d’internet. Chad, un preparador físic curt de gambals, creu descobrir en el CD extraviat al gimnàs, informació altament confidencial. Immediatament es munta la seva pròpia pel·lícula d’espies, però vet aquí que el destí li té reservat un final d’allò més absurd. Harry Pfarrer (George Clooney, en una encarnació adrenalítica del millor Cary Grant) és un personatge ple de manies risibles, insegur i tanoca. Intenta donar-se aires d’importància amb les seves conquestes i es creu que pot enganyar la seva dona i la seva amant. Però qui queda en evidència –incapaç d’adonar-se d’allò que realment passa al seu voltant-, qui demostra la seva total estupidesa, és, en realitat, ell mateix.

Finalment, i perquè ningú quedi exempt de crítica, els directors ens ofereixen la seva visió de la incompetència de les institucions americanes, en aquest cas de la CIA. Els agents assisteixen perplexos al desenvolupament d’una peripècia sense cap ni peus amb estupor, desgana, i amb una manca total de capacitat de reacció. Un dels alts càrrecs de l’agència es fa aquesta pregunta cap al final de la pel·lícula: “què hem après de tot això?”. Doncs bé, que Cremar després de llegir és més que una comèdia absurda, és una comèdia que destil·la un cert aire de  patetisme.

fotos: http://www.list.co.uk

Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió l’octubre de 2008

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930