You are currently browsing the tag archive for the ‘Woody Allen’ tag.

Els misteris de l’atzar han fet que, una vegada més, les fronteres entre ficció i realitat s’hagin barrejat i confós davant dels nostres ulls. Mentre bona part de la societat francesa s’indignava pel tracte mediàtic que es donava a la detenció del president del FMI, el francès Dominique Strauss-Kahn, acusat d’intent de violació per part una cambrera d’un hotel de luxe de Nova York, Woody Allen, el jueu més emblemàtic d’aquesta gran urbs americana, estrenava a Cannes el seu darrer llargmetratge Mitjanit a París (Midnight in Paris). En una de les escenes més divertides -d’una pel·lícula molt poc divertida- uns turistes americans volen denunciar -curiosament!- la cambrera de l’hotel on s’allotgen perquè creuen que els ha robat unes arracades de molt valor. Francesos a Amèrica, americans a Paris, i al mig de tot aquest embolic, una cambrera! És una coincidència, ho sé. I més encara quan sabem que Allen ja havia finalitzat el rodatge i muntatge de la seva pel·lícula l’any passat, molt abans que l’escàndol sexual d’Strauss-Kahn arribés als mitjans de comunicació de mig món. Tanmateix, la coincidència d’aquests dos fets confirma aquella frase d’Oscar Wilde que deia “la vida imita l’art; la vida és el mirall de l’art”. O hauria de ser al revés?

Centrem-nos, però, en la pel·lícula d’Allen. Mitjanit a París, igual com passava amb Vicky Cristina Barcelona (2008) és una postal turística de la ciutat de Paris en forma de pel·lícula. Una nova excusa del director americà més europeu per treballar allà on li produeixin els seus films: Londres, Barcelona, París, etc. En aquest cas, però, i per no entorpir el desenvolupament del relat amb la inclusió constant d’imatges emblemàtiques de la ciutat en qüestió, Allen ha concentrat la visita guiada en una mena de curtmetratge de tres minuts que precedeix els títols de crèdit inicials. Bona pensada! Així, tots aquells espectadors que simplement hem anat a veure una pel·lícula de Woody Allen, ens estalviem els comentaris -fets amb un to de veu suficientment alt perquè el veí o veïna se n’assabentin- de tots aquells espectadors que han visitat la ciutat i no poden evitar de compartir les seves experiències amb la resta de mortals. Que si aquest és el carrer per on vàrem passar, que si per aquesta o aquella escala es baixava per anar a tal lloc o a tal altre, que si aquell d’allà és el local on ens van clavar vuit euros per un cafè, etc, etc. Uns pesats, vaja!

A part d’aquesta decisió salomònica que agraeixo de tot cor, Mitjanit a París explica una història senzillíssima que recicla molts dels temes, situacions i personatges que ja formen part de la dilatada filmografia del director: la crisi d’una parella a punt de casar-se, un personatge que ha de decidir entre dos móns representats per dues dones amb visions de la vida completament diferents, la nostàlgia i el record de temps passats, la dialèctica entre ficció i realitat, una burla gens subtil dels crítics d’art. Són temes que ja havia tractat a Manhattan (1979), La rosa porpra del Caire (The Purple Rose of Cairo, 1985), Dies de radio (Radio Days, 1987), Lladres d’estar per casa (Small time crooks, 2000). Tanmateix,  la pel·lícula es deixa veure amb plaer, tot i que, ja us avanço des d’ara mateix, no la recordarem entre el millor de la seva carrera. A Mitjanit a París la nostàlgia d’un passat irrepetible i immillorable impregna tot el relat. Mitjançant un salt temporal gens aparatós, Allen trasllada el protagonista al París dels anys 20, on s’hi escampava la flor i nata de la bohèmia mundial. En plena crisi creativa i personal, Gil (Owen Wilson) coneixerà i interactuarà (és un somni, una ficció de la seva ment?) amb pintors, cineastes i escriptors com Dalí, Picasso, Buñuel, Scott Fitzgerald o Hemingway que l’ajudaran a sortir de l’atzucac emocional i creatiu en què es troba.

“Estàs enamorat d’una fantasia”, diu un dels personatges a la pel·lícula. De veritat, qualsevol temps passat fou millor? O només és una creença popular per evitar d’enfrontar-nos al present tal i com és, amb les seves imperfeccions. Els artistes i la realitat que dibuixa Allen, i que observa el protagonista, és massa innòcua, massa bonica per ser veritat. Evita de forma voluntària -perquè aquesta és l’òptica positiva i innocent a través de la qual Gil s’imagina el passat- les arestes vitals, l’alcoholisme, les repressions sexuals, les frustracions, les misèries físiques i econòmiques d’aquells bohemis, les figures dels quals ha (hem) idealitzat al llarg del temps perquè les seves obres han resultat ser genials, i perquè vol (volem) que les seves vides també ho siguin.

La idea de fer reviure aquests artistes bohemis i fer-los coexistir amb un personatge modern seria enginyosa si no fos perquè els actors que els interpreten han hagut d’adequar i restringir la seva actuació a la superfície, a les formes i els gestos a través dels quals aquests intel·lectuals han arribat a la cultura de masses. Tampoc Owen Wilson, en el paper de Gil, és gaire convincent. Malgrat que s’esforça a recrear la gestualitat i el parlar atropellat i nerviós d’Allen en la seva faceta d’actor, no és Woody Allen. Les seves limitacions interpretatives i la seva figura estrafolària fan de l’Allen actor un personatge inimitable, imperfecte i entranyable. Ah, i perquè no us penséssiu que me n’havia oblidat, l’aparició de la primera dama francesa, Carla Bruni, és purament anecdòtica. Una frivolitat que es pot permetre el cineasta. Bruni va acceptar el paper sense pensar-s’ho dues vegades -qui millor que ella per fer d’ambaixadora francesa!-, per poder dir que ha treballat amb el director novaiorquès i afegir, així, un detall de qualitat al seu currículum cultural i personal.

Woody Allen ja ha filmat les seves grans obres mestres, ja ha treballat per fer-se un nom a l’Olimp cinematogràfic. Ara, a l’última etapa de la seva carrera professional, deixa que el seu nom treballi per ell, i es deixa seduir -com un vil mercenari de la cultura- per productors que el reclamen a les ciutats on volen que filmi les seves ficcions. Fins ara ha treballat a Venècia, Londres, Barcelona i París. Qui sap on serà la propera parada…

Anuncis

1

Avui dia és gairebé un tòpic afirmar que el cinema del director novaiorquès Woody Allen és més apreciat a Europa que no pas als Estats Units. D’entre els ciutadans europeus, els barcelonins, sempre li han donat un suport incondicional, han omplert les sales on es projectaven les seves pel·lícules, i han demostrat una passió i una devoció reconegudes pel mateix Allen.

És per això que el director ha volgut recompensar aquest fervor amb un regal en forma de pel·lícula. Amb Vicky Cristina Barcelona, Allen ens diu: “us ho devia i aquí teniu, doncs, el meu obsequi”. Una postal bucòlica de Barcelona (i també d’Oviedo), una mena de reportatge publicitari d’hora i mitja pels paratges més idíl·lics i els monuments més emblemàtics de cada ciutat. Tot un tresor curull d’idees per a touroperadors espavilats! A alguns, els ha semblat una pel·lícula desganada, una mena d’encàrrec, el compliment d’una promesa. Però malgrat els comentaris poc entusiastes que el film ha rebut, Vicky Cristina Barcelona és, en definitiva, l’univers Allen traslladat a Barcelona, amb les seves virtuts i els seus defectes.

La rapidesa amb què el director filma les seves pel·lícules fa que algunes escenes semblin poc treballades. És cert que les moltes repeticions d’una escena poden restar naturalitat i espontaneïtat al treball dels actors però, de vegades, per afavorir l’espontaneïtat s’actua amb massa precipitació. I en l’aspecte tècnic, ha resultat ser un cineasta poc curós, i no és pas la primera vegada. Són imaginacions meves o en alguns moments les imatges, sobretot en algunes escenes interiors, semblaven desenfocades? Quant als personatges, podríem dir que són un xic estereotipats. Dues turistes americanes (l’una, una puritana romàntica però reprimida; l’altra, fascinada per les passions europees, i més concretament les llatines), un pintor bohemi (un Javier Bardem que s’allunya de forma convincent del personatge d’Anton Chigurh) i una exdona neuròtica i combativa (brillant la interpretació de Penélope Cruz en una versió espanyola de les maggiorate del cinema italià, amb uns diàlegs realment divertits!).

L’altre personatge de la pel·lícula és, evidentment, Barcelona (Oviedo hi apareix de forma més aviat testimonial). Allen ha decidit retratar la ciutat en qualitat de turista. És cert, doncs, que ha perpetuat alguns tòpics i ha barrejat elements culturals contradictoris. Però, per a tots aquells que s’estan esquinçant els vestits en veure en pantalla gran una Barcelona allunyada de la realitat, els voldria fer una reflexió: és més real la Nova York de Woody Allen a Manhattan (1979), per exemple, que la retratada per Scorsese al llarg de la seva filmografia? Són simplement, al meu entendre, dues visions d’una mateixa ciutat. Amb Vicky Cristina Barcelona, crec que el director ha volgut buscar a Barcelona, sense tenir-ne el mateix bagatge vital i cultural, els mateixos encants que troba a Manhattan. Per això l’hem de censurar?

Aquesta visió confusa de la realitat social i cultural del nostre país que Allen ha projectat a la pel·lícula és, en gran mesura, culpa nostra. Alguns han esmentat la incongruència de sentir uns acords de “El noi de la mare” quan l’acció es desenvolupa a Astúries. O el fet d’assistir a un mini concert de guitarra espanyola en un local de Barcelona. No és cert, però, que miniatures de la Sagrada Família o del Parc Güell conviuen en els aparadors de les rambles barcelonines amb toros espanyols, nines vestides de sevillana i ampolles de vi del tio pepe amb el barret de torero inclòs? Com voleu que un estranger no es confongui? Potser abans de fer observacions sobre la idea que Woody Allen té de Barcelona, hauríem de plantejar-nos quina és la imatge que volem vendre de la nostra realitat a l’estranger.

fotos: http://www.cinencuentro.com
Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió el setembre de 2008.

You-Will-Meet-a-Tall-Dark-Stranger-movie-image

“La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.” Aquesta frase demolidora extreta de l’acte cinquè de l’obra Macbeth, de William Shakespeare, combinada, paradoxalment, amb l’optimisme de la cançó When I wish upon a star de Leigh Harline i Ned Washington, il·lustra de manera perfecta l’essència de la filosofia del director Woody Allen. Tot i que l’existència és un desastre monumental, val més que ens hi enfrontem amb un somriure si no volem acabar malament. Encara que sigui un somriure cínic, ens permetrà, si més no, burlar els designis d’aquest narrador pervers que ens ha concedit la gràcia (més cinisme!) de la presència en aquest escenari ple de soroll i de fúria.

Tots tenim la necessitat de creure en les nostres potencialitats, en les possibilitats que la vida ens pot oferir. Llegim els horòscops, encara que no hi creguem del tot. Contemplem, incrèduls, els programes amb mèdiums de pa sucat amb oli que pretenen endevinar el futur. Fins i tot ens dediquem, amb veritable desesper, a fregar els cupons de la rifa de nadal al nas de la bruixa d’or de Sort. El missatge és clar: a vegades és millor viure d’il·lusions que dependre de la medicació. O, per dir-ho d’una altra manera, necessitem de petites il·lusions vitals per poder sobreviure. Així ho insinua Woody Allen a la seva nova pel·lícula Coneixeràs l’home dels teus somnis (You will meet a tall dark stranger).

Com és costum en la filmografia del director, la pel·licula s’estructura al voltant de  fragments d’històries quotidianes que s’entrellacen i que fan avançar la trama. Personatges que es troben i es perden, una i una altra vegada, en un entorn urbà. Una mena de laberint de relacions humanes i professionals que manté els personatges en un estat permanent d’angoixa, desorientació i desconcert davant les imprevisibles giragonses de la vida.

A causa d’un divorci inesperat, Helena Shepridge (una magistral Gemma Jones), decideix  aferrar-se amb dents i ungles a un somni il·lusori on tot sembla positiu i possible. Creu fermament en les predicciones de Crystal Delgiorno (Pauline Collins), una falsa endevina que l’anima i li dóna esperances, i que, fins i tot, es permet el luxe d’opinar sobre el futur de la seva filla i el seu gendre, en plena crisi professional i matrimonial. Potser Helen ja sap que l’estan enganyant, però la negació de la veritat, l’addicció a aquesta il·lusió, li permet continuar amb la seva vida. Helen és el punt de partida, el personatge central al voltant del qual el director novaiorquès contrueix un seguit de vides i d’històries que s’aniran desenvolupant al llarg de l’hora i mitja que dura la pel·lícula.

No voldria fer servir l’expressió viure de renda perquè podria semblar que desmereixo l’esforç anual que fa un cineasta de 74 anys a l’hora de bastir una estructura dramàtica en forma de guió. Però el cert és que Woody Allen reformula i reelabora, una vegada més, el seus temes de sempre per donar-nos el mateix sota una nova aparença. Les crisis de parella, les segones oportunitats, l’atzar de la vida, la por al fracàs vital i professional, el bloqueig creatiu, les passions d’homes adults per jovenetes eixelebrades, els interessos materials i sexuals, més que no pas artístics, que impulsen els marxants d’art, etc. Tanmateix, pensar i dirigir una pel·lícula, encara que sigui reescrivint i revisant temes que ja formen part del teu corpus cinematogràfic, no és pas una tasca senzilla, tal com el mateix Allen ha manifestat en més d’una ocasió. Cal escriure uns diàlegs que tinguin certa coherència, i que el conjunt del guió tingui cert sentit, cal buscar el finançament adequat, fer coincidir les agendes dels actors amb les dates de rodatge, i un cop acabat el rodatge, muntar, estrenar, i concedir entrevistes promocionals. Pel sol fet de ser capaç de tirar endavant una empresa d’aquestes característiques, any rere any, sense interrupcions, ja hauríem d’apreciar la seva tasca. El que sí és cert és que, arribats a aquest punt de la seva carrera, quan Allen ja ha donat al món les seves obres mestres, es deixa estimar -i no se n’avergonyeix- pels seus seguidors incondicionals (presentacions al nou Centre Cultural Niemeyer d’Avilés com si es tractés de la nit dels Oscar, cues per assistir als seus concerts de la New Orleans Jazz  Band), plenament conscients que el talent sorgeix molt de tant en tant. En la resta dels casos, com en aquesta pel·lícula, els fans només trobaran un grapat d’acudits enginyosos i alguna sorpresa interpretativa, tot plegat embolcallat en la forma d’un agradable passatemps cinematogràfic.

http://www.ramascreen.com; http://www.collider.com

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031