dorian-gray-pics-hd-ben-barnes-8952311-1200-8003

Oliver Parker no és un nouvingut en el terreny de les adaptacions cinematogràfiques del món literari de l’escriptor irlandès Oscar Wilde. A més a més de la recentment estrenada Dorian Gray, basada en la novel·la El retrat de Dorian Grey (The Portrait of Dorian Gray), també són seves les adaptacions de les obres de teatre Un marit ideal (An ideal husband, 1999), i La importància de ser Franc (The importance of being Earnest, 2002). Curiosament, Colin Firth, l’actor que interpreta l’amic del protagonista principal, Lord Henry Wotton, també apareixia a la penúltima adaptació de Wilde feta pel director, en el paper de John Worthing. I és Firth qui aporta l’únic apunt de qualitat i savoir faire interpretatiu a una pel·lícula que es podria haver titulat perfectament Dorian Grey, fent un joc de paraules amb la paraula grey -que es pronuncia igual que Gray-, que en anglès significa gris. I és que la pel·lícula és insípida i planera, impersonal i superficial. El director l’ha filmada de forma rutinària, amb una planificació més pròpia d’una tv movie o d’una sèrie de televisió amb vanes pretensions de producte de qualitat. Ha optat per subratllar, en excés, els elements sobrenaturals i sexuals d’una novel·la que és molt més que un simple relat de terror gòtic.

El curiós del cas, però, és que, a finals del s. XIX, quan l’editor de la revista nordamericana Lippincott’s Magazine, J. Marshall Stoddard, va encarregar un parell de relats per a la revista a dos prestigiosos escriptors, Sir Arthur Conan Doyle i Oscar Wilde, els va demanar expressament que els relats continguessin elements sorprenents i extraordinaris. Stoddard va publicar finalment El retrat de Dorian Gray a la revista, l’any 1890. Wilde hi feia una reflexió sobre l’art en majúscules, sobre la creació artística, tot i que també va incloure-hi, com no, algun element fantàstic, que no pretenia ser, ni molt menys, el focus principal de la trama. Tanmateix, els espectadors que no hagin llegit mai la novel·la però n’hagin vist alguna de les adaptacions anteriors, la primera cosa que recordaran, segurament, són els elements gòtics i sobrenaturals: un jove dandi que posa per a un pintor, i el retrat, un cop pintat, anirà envellint misteriosament, mentre que el dandi es mantindrà jove i fresc com una rosa durant anys.

Aquesta és, malauradament, l’opció que ha triat el director Oliver Parker a l’hora d’enfrontar-se amb el material original. Oblideu-vos d’ambigüitats, subtileses i altres filigranes cinematogràfiques. Aquí impera l’espectacle pur i dur, amb un final apoteòsic,  amb molta pirotècnia i excés de revolucions. Al més pur estil Hollywood, vaja, tot i que és una producció britànica. Parker ha preferit transformar el protagonista principal -un mediocre Ben Barnes- en una mena de comte Dràcula, atractiu i seductor, que, mitjançant un pacte fàustic, aconsegueix l’eterna joventut i es dedica a seduir tota criatura vivent, sense fer distincions de gènere. L’inductor a l’hedonisme sense control és Lord Henry Wotton (Colin Firth), que l’impulsa a tastar tots els plaers de la vida, i a servir-se de la joventut i la bellesa com a únic mitjà de satisfacció personal, sense escrúpols, sense remordiments morals, sense pensar en els efectes que les seves accions puguin tenir en els altres. La comparació amb el mite del vampir no és casual, ja que, no sé si com a homenatge o per manca de més idees visuals, Parker filma els jocs eròtics en el burdell d’una forma molt similar a l’escena de Jonathan Harker i les concubines de Dràcula a la pel·lícula de Francis Ford Coppola. A més, Dorian, manifesta, en més d’una ocasió, el perill que pot suposar la revelació del secret de la seva eterna joventut. Així mateix, el Dràcula de Coppola li diu, a Mina Murray, que tastar la seva sang pot suposar la vida eterna però, al mateix temps, la condemna i el turment eterns.

A part de la poc encertada elecció de l’actor Ben Barnes -que sembla no sentir-se gens còmode en el paper de gigoló victorià- per portar el pes de la trama, un altre dels -suposats- protagonistes de pes, és l’irritant actor Ben Chaplin, que interpreta el pintor enamorat Basil Hallward. No és la primera vegada que Chaplin participa en un film d’època. L’any 1997 va interpretar el paper de Morris Townsend a l’adaptació que Agnieszka Holland va fer de la novel·la Washington Square, de Henry James. Però és que faci el paper que faci sempre, sembla posa la mateixa cara d’encantat, i demostra una incapacitat manifesta per transmetre emocions. Vénen ganes de bufetejar-lo per fer-lo reaccionar!

Hi ha un moment a la pel·lícula que condensa perfectament, i en molt poques paraules, el que suposa aquesta adaptació d’El retrat de Dorian Gray. La filla de Lord Henry Wotton comença a sentir-se atreta per Dorian i li enveja l’encant personal i la capacitat de gaudir dels plaers de la vida sense remordiments. Dorian respon de forma làconica: “el plaer és molt diferent de la felicitat”. Igualment diré que la pel·lícula produeix plaer, en el sentit que permet evadir-nos per un parell d’hores d’una avorrida tarda de primavera, però no  felicitat, entesa com el gust d’haver vist una obra immarcesible, les imatges de la qual romanen a la retina de l’espectador un cop acabada la projecció.