The Artist és una pel·lícula en blanc i negre, muda, i de producció francesa. Amb tots aquests atributs, alguns pensaran que estem davant d’un suïcidi comercial i artístic. Doncs, no senyors, tot el contrari! The Artist és una petita joia cinematogràfica que fa palès l’amor que uns pocs romàntics empedreïts encara professen pel cinema en estat pur. Sense artificis, sense efectes especials, la pel·lícula del director Michel Hazanavicius és, ras i curt, cinema d’emocions. Tanmateix, no és menys cert que aquest tipus de pel·lícules arriscades necessiten, a més de ganes i talent per part dels seus creadors, algun tipus d’avalador que la doni a conèixer a les grans masses. I és aquí on entra en escena l’inefable productor Harvey Weinstein, artífex de les campanyes de promoció que tants bons resultats van donar a El pacient anglès, Shakespeare in Love o Chicago, durant els anys noranta i a principi dels 2000.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan aquest estiu es va estrenar Criades i senyores (una traducció més òbvia de l’original anglès The Help) als Estats Units, es va convertir, de la nit al dia, en la pel·lícula del moment. Pel·lícula i llibre estaven en boca de tothom, a la xarxa i a la premsa escrita. Gent que ja l’havia vista, corria a comprar-se el llibre, o, al revés, anava al cinema després d’haver-se emocionat llegint la novel·la. De fet, és un d’aquells casos -un més!- de màrqueting encobert. Un cas de retroalimentació cultural. Una autora (en aquest cas, Kathryn Stockett) escriu un llibre que s’adapta al cinema. En aquest llibre hi apareix un personatge de ficció que precisament escriu una novel·la amb el mateix títol que el llibre que ha servit de base per a la pel·lícula. Un joc de miralls en què realitat i ficció s’acaben barrejant amb un sol objectiu: que el consum cultural es multipliqui per dos, i així tots contents, i amb la butxaca plena (i amb algun premi Oscar si pot ser, també!) Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Un déu salvatge (Carnage), dirigida per Roman Polanski, trasllada al cinema una peça teatral de l’escriptora francesa Yasmina Reza Le dieu du carnage. Reza és també l’autora d’una altra coneguda obra de teatre, Art, que es va representar al nostre país amb un gran èxit de públic i crítica. Ambdues parlen d’un virus que ha infectat i s’ha extès a molts àmbits de la societat actual: la maleïda correcció política. Hem de guardar les formes, hem de preservar l’aparença, no hem de manifestar verbalment allò que veritablement pensem per evitar discussions o per por de ferir els sentiments de les persones que ens envolten. I és precisament una subtilesa lingüística -i la negativa a transigir i abaixar el cap-, la que ens indica que les coses aniran mal dades entre els personatges principals d’aquest film tan càustic. El drama està servit!  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930