You are currently browsing the category archive for the ‘Premis’ category.

Mentre la retransmissió de la SuperBowl continua incrementant les audiències any rere any (i més encara si a la mitja part La Toya Jackson ensenya un pit o Madonna apareix com si fos la Cleòpatra) la cerimònia dels Oscar s’està convertint (de fet, ja fa temps que ho és) en un refugi per a nostàlgics empedreïts. Una forma d’art, el cinema, que en els seus orígens va ser titllat d’espectacle de fira per entretenir el proletariat, s’ha anat deslligant, cada vegada més, de les classes populars, que segueixen amb més fervor els esdeveniments esportius que no pas les manifestacions culturals. Tampoc ha ajudat el fet que les pel·lícules nominades aquests darrers anys s’allunyin de les preferències de la gran massa de gent que consumeix oci, és a dir, el jovent. L’any passat l’acadèmia va intentar, sense massa èxit, canviar el marge d’edat de les estrelles convidades per tal de connectar amb les joves generacions, però el tret els va sortir per la culata. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Tot i focalitzar l’atenció en una persona que és a punt de morir, la pel·lícula La fi és el meu principi (Das Ende ist Mein Anfang), del director alemany Jo Baier, és, paradoxalment, una celebració de la vida. Basada en la novel·la-testimoni que Folco Terzani va esciure -o millor dit, transcriure- a partir dels diàlegs (entesos a la manera platònica) que va manteir amb el seu pare, Tiziano Terzani, la pel·lícula esdevé una reflexió profunda i sincera sobre el significat de l’existència humana. Tiziano, conscient que la seva fi s’apropa, fa balanç de les revolucions, les guerres i els canvis socials viscuts en qualitat de periodista i corresponsal de guerra: el maig del 1968, la guerra del Vietnam, el comunisme Xinès, la mort de Mao, etc.  Progressivament, i a mesura que la pel·lícula avança, l’anàlisi social i històrica deixen pas a una reflexió personal sobre el sentit de la vida.

Bruno Ganz, l’actor que interpreta Tiziano a la ficció -conegut per haver donat vida a Adolf Hitler a L’enfonsament, (Der Untergang, 2004)-, monopolitza, pràcticament, la funció. De fet -i això crec que és prou obvi-, Ganz és la pel·lícula. Sense la seva presència, sense la seva extraordinària interpretació, el film no tindria sentit. La resta de personatges -la dona, els fills, i els néts- són accessoris, simples mecanismes del relat cinematogràfic, destinats a interpel·lar el protagonista en moments puntuals, evitar possibles digressions, i donar certa armonia al contingut temàtic del film.

Tenint en compte que “l’acció és la paraula”, i que la pel·lícula transcorre en un espai gairebé únic, amb, pràcticament, un sol actor com a base del drama, és fàcil imaginar-se, doncs, la possibilitat d’una adaptació del llibre al teatre, amb un sol personatge en escena (Josep Maria Pou, per exemple, seria una opció immillorable si l’adaptació es fes a casa nostra!), enlloc d’una pel·lícula, com és el cas que ens ocupa. Malauradament -i això també és força obvi-, el ressò i la projecció internacionals que s’aconsegueix amb una pel·lícula, és impensable, avui dia, amb una obra de teatre (malgrat que algú em pugui discutir aquesta opinió!).

Hi ha un element, però, que no es prodria reproduir en un escenari, i que té un pes fonamental en la narració, un dels eixos que vertebra el discurs del personatge principal: la natura. I en aquest sentit, sí que és necessari el cinema perquè permet mostrar la immensitat del paisatge (concretament, la Toscana), i contraposar-lo a la petitesa de l’home. Tiziano il·lustra aquesta idea (la dicotomia natura-home) en un moment del film amb una frase colpidora i, a la vegada, inquietant: “la naturalesa roman indiferent en la seva majestuositat”.

La fi és el meu principi és una pel·lícula senzilla, cinematogràficament parlant, d’acord  amb el seu discurs. Qualsevol truc de càmera resultaria accessori, una intromissió molesta per part del director. Baier deixa simplement que la càmera filmi els parlaments  de Tiziano, i adopta el punt de vista del fill (que també és el de l’espectador), que els gravarà per reproduir-los posteriorment en un llibre. Són gairebé plans seqüència (pràcticament no es nota el muntatge) interromputs, de tant en tant, per les intervencions puntuals dels familiars, o el silenci del paisatge. Pauses necessàries per deixar que l’espectador reflexioni sobre allò que s’ha dit. Per això, abans he expressat la sensació que hom té d’estar contemplant teatre filmat, més que no pas una pel·lícula stricto sensu. Hi un moment, però, que el director aprofita els recursos que ofereix el cinema per expressar una idea amb una sola imatge. Una imatge preciosa, val a dir-ho. És un moment breu, però significatiu, en què el nét observa l’arbre amb els dos ulls de mentida que ha col·locat prèviament el seu avi. En primer pla tenim l’arbre, i en segon terme, Tiziano, tapant-se els ulls. El director aconsegueix, així, de forma senzilla i directa, vehicular el missatge panteista de la pel·lícula: malgrat que l’avi desaparegui, continuarà observant els vius a través dels ulls de la natura. Tots en formem part, i en cada element natural hi ha una petita part nostra.

A part d’aquests pocs elements -necessàriament- visuals, la pel·lícula és, en conjunt, pura retòrica ideològica (amb algunes concessions sentimentals en el tram final). Un testimoni fílmic per a les generacions futures. Un manifest en contra del materialisme i el capitalisme que fa esclau l’home. Una defensa aferrissada del jo, de ser el que un vol ser, sense màscares socials ni individuals. Un discurs que pot tenir un cert ressò en un moment d’insatisfacció social (un complement perfecte del best-seller d’Stéphane Hessel?), però que, per altra banda, pot resultar excessivament idealista, i caure en sac foradat, tenint en compte l’esclavatge a què ens té sotmesos l’economia de mercat.

L’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Hollywood ha parlat i ho ha fet mirant cap al passat. La tarda de diumenge del dia 27 de febrer -dilluns a la matinada en aquestes latituds-, en una gala previsible i ensopida, els acadèmics van preferir curar-se en salut i concedir els màxims guardons a un rei tartamut. Sembla que aquesta dificultat per verbalitzar els pensaments es va encomanar també als guionistes de la cerimònia perquè els acudits enginyosos van brillar per la seva absència. Sense menystenir el quatre grans premis que es va endur El discurs del rei (The King’s Speech) -pel·lícula correctíssima en tots els aspectes, però, al mateix temps, poc arriscada-, la decisió d’oblidar pel·lícules d’absoluta actualitat (La xarxa social) o que utilitzen tècniques d’última generació (Toy Story 3: sí va guanyar en la categoria de millor pel·lícula d’animació però la veritable revolució hauria sigut que hagués guanyat en l’apartat de millor pel·lícula!) resulta decebedora. Hollywood es va oblidar de la generació 2.0, i va preferir la tradició i el classicisme. Tanmateix, el que resulta paradoxal és que, tot i que la guanyadora ha sigut una pel·lícula que glorifica el poder balsàmic de la paraula en moments de crisi, l’Acadèmia, en connivència amb la cadena de televisió ABC, va evitar qualsevol expressió o manifestació de tipus social, polític o ideològic, per part dels participants en l’esdeveniment. Ni Sean Penn ni Susan Sarandon -actors coneguts per no tenir pèls a la llengua a l’hora de fer proclames públiques en defensa de col·lectius oprimits de qualsevol racó de món- van fer acte de presència en aquesta fira de les vanitats, en aquest aparador de lluentons i de falsos somriures enlluernadors. Només al director del documental guanyador The Inside Job (una anàlisi del daltabaix econòmic que va provocar Lehman Brothers et al), Charles Ferguson, li van permetre fer un esbós d’opinió crítica contra els taurons de Wall Street sense que el censuressin. Excepte en aquest cas, els realitzadors de la gala van fer ús, en més d’una ocasió, dels 10 segons de marge que els permet l’emissió televisiva en diferit de la gala. Sí, sí, no faig broma. Estic parlant de censura! L’actriu Melissa Leo, guanyadora com a actriu de repartiment per la seva interpretació a la pel·lícula The Fighter, va mencionar -en un comprensible moment d’eufòria- la temible paraula fuck que va ser ràpidament eliminada en la retransmissió perquè les audiències puritanes americanes no se sentissin ofeses. Quan Christian Bale va recollir el seu premi, ja va tranquil·litzar tothom dient que no repetiria la paraula maleïda. Però no només les paraules, sinó també alguns gestos van haver de patir la censura. Els realitzadors es van atrevir a tallar un simpàtic petonet entre Josh Brolin i Javier Bardem abans que presentessin els guardons a millor guió i guió adaptat. Tot això, en un any en què es pretenia rejovenir les audiències que segueixen aquesta gala, audiències acostumades a les sortides de to dels protagonistes d’altres cerimònies de lliurament de premis. Amb tot això no vull pas dir que hagi d’aparèixer Lady Gaga amb un bistec al cap per fer pujar l’audiència, però és una mica preocupant que l’Acadèmia de Hollywood, enlloc de mirar cap al futur, hagi entrat en una mena d’estat catatònic d’obsessiva correcció política, i s’hagi autoimposat una croada sense treva en favor de la preservació de la moral.

Si volien oferir-nos un espectacle fresc, dinàmic i juvenil -per això van recórrer a dos actors populars entre les noves generacions, James Franco i Anne Hathaway-, el resultat va ser un autèntic fracàs. Tot i que Hathaway va fer els possibles per mostar-se divertida i enginyosa en tot moment, al seu partenaire masculí semblava que li estiguessin arrencant un queixal, cosa que va desequilibrar la suposada química que hi hauria d’haver hagut entre els dos actors. Però no podem atribuir l’error en el fet d’escollir actors enlloc de còmics-humoristes com Jon Stewart, David Letterman, o Ricky Gervais (humorista britànic que va presentar la Gala dels Globus d’Or d’aquest any) més avesats a l’humor càustic i a les improvitzacions. L’actor Hugh Jackman, per exemple, va demostrar moltíssima més capacitat i versatilitat a l’hora de conduir la gala d’ara fa un parell d’anys: va cantar, va ballar, va mostrar la seva vena més còmica sense que, tot plegat, semblés una impostura. Simplement, Franco i Hathaway no eren les persones indicades. Les seves intervencions van ser tan innòcues que només quan van sortir del calaix ple de naftalina dinosaures del passat com Kirk Douglas, un virtual Bob Hope, i un sempre simpàtic i eloqüent Billy Crystal la pantalla es va il·luminar una miqueta. Fa uns anys els guionistes de Hollywood van fer molt de soroll perquè consideraven que l’Acadèmia els menystenia. Els seus premis, argumentaven, sempre quedaven en un segon terme, mentre que els premis més importants i sucosos es deixaven pel final, és a dir, per als moments de màxima audiència televisiva. No voldria ser un malpensat, però, segurament, aquest any, devia ser un guionista mal pagat el responsable del suposat guió de la gala. A veure si haurem d’enviar el polèmic Jimmy Jump perquè faci una aparició estel·lar! (ben pensat, millor que no, perquè els sectors espanyolistes més conservadors encara diran que els catalans pretenen enfonsar la indústria de Hollywood!).

En aquesta 83a edició dels premis Oscar, Hollywood pretenia mirar cap al futur, però ho va fer d’una forma ben curiosa, començant amb el record d’un clàssic com Allò que el vent s’endugué (Gone With the Wind) i tancant la cerimònia amb la cançó Over the rainbow d’El màgic d’Oz (The Wizard of Oz). Els acadèmics han demostrat que, igual que Jordi VI va necessitar un logopeda per superar la tartamudesa, necessiten algun tipus de teràpia per espolsar els convencionalismes i superar el conservadurisme.

En qüestió de premis, no hi va haver espai per a la polèmica. Ni tan sols ens van concedir això. Tothom va sortir content i convençut amb el seu Oscar a les mans, excepte els germans Coen i el seu Valor de llei (True Grit). Però, voleu que us digui la veritat? No els cal un Oscar que certifiqui el seu talent!

A continuació trobareu un resum dels premis que les principals pel·lícules nominades van aconseguir:

4 Oscars: El discurs del rei (The King’s Speech)

  • Pel·lícula (produïda per Iain Canning, Emile Sherman i Gareth Unwin)
  • Director (Tom Hooper)
  • Actor principal (Colin Firth)
  • Guió original (David Seidler)

4 Oscars: Origen (Inception)

  • Efectes visuals (Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb)
  • Muntatge sonor (Richard King)
  • Mescla de so (Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i Ed Novick)
  • Fotografia (Wally Pfister)

3 Oscars: La xarxa social (The Social Network)

  • Guió adaptat (Aaron Sorkin)
  • Banda Sonora Original (Trent Reznor i Atticus Ross)
  • Muntatge (Angus Wall i Kirk Baxter)

2 Oscars: El lluitador (The fighter)

  • Actriu secundària (Melissa Leo)
  • Actor secundari (Christian Bale)

2 Oscars: Alícia al país de les meravelles (Alice in Wonderland)

  • Direcció artística (Robert Stromberg i Kate O’Hara)
  • Vestuari (Colleen Atwood)

2 Oscars: Toy Story 3

  • Pel·lícula d’animació (dirigida per Lee Unkrich)
  • Cançó original (We belong together, de Randy Newman)

1 Oscar: El cigne negre (Black Swan)

  • Actriu principal (Natalie Portman)

1 Oscar: L’home llop (The wolfman)

  • Maquillatge (Rick Baker i Dave Elsey)

Els productors de la pel·lícula El discurs del Rei: Iain Canning, Emile Sherman i Gareth Unwin

Introdueix la teva adreça electrònica per seguir el bloc i rebre les notificacions de noves entrades al teu correu electrònic

Arxiu

Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031