Somnis en blanc i negre

Mentre la retransmissió de la SuperBowl continua incrementant les audiències any rere any (i més encara si a la mitja part La Toya Jackson ensenya un pit o Madonna apareix com si fos la Cleòpatra) la cerimònia dels Oscar s’està convertint (de fet, ja fa temps que ho és) en un refugi per a nostàlgics empedreïts. Una forma d’art, el cinema, que en els seus orígens va ser titllat d’espectacle de fira per entretenir el proletariat, s’ha anat deslligant, cada vegada més, de les classes populars, que segueixen amb més fervor els esdeveniments esportius que no pas les manifestacions culturals. Tampoc ha ajudat el fet que les pel·lícules nominades aquests darrers anys s’allunyin de les preferències de la gran massa de gent que consumeix oci, és a dir, el jovent. L’any passat l’acadèmia va intentar, sense massa èxit, canviar el marge d’edat de les estrelles convidades per tal de connectar amb les joves generacions, però el tret els va sortir per la culata.