Un déu salvatge (Carnage), dirigida per Roman Polanski, trasllada al cinema una peça teatral de l’escriptora francesa Yasmina Reza Le dieu du carnage. Reza és també l’autora d’una altra coneguda obra de teatre, Art, que es va representar al nostre país amb un gran èxit de públic i crítica. Ambdues parlen d’un virus que ha infectat i s’ha extès a molts àmbits de la societat actual: la maleïda correcció política. Hem de guardar les formes, hem de preservar l’aparença, no hem de manifestar verbalment allò que veritablement pensem per evitar discussions o per por de ferir els sentiments de les persones que ens envolten. I és precisament una subtilesa lingüística -i la negativa a transigir i abaixar el cap-, la que ens indica que les coses aniran mal dades entre els personatges principals d’aquest film tan càustic. El drama està servit! 

A diferència de l’obra de teatre, Polanski decideix obrir i tancar la pel·lícula fora de les quatre parets en les quals es desenvolupa el gruix de l’acció. En el pròleg, situat en un parc sota el pont de Brooklyn, veiem -no sentim quin és el motiu de la discussió- com el fill del matrimoni Cowan, Zachary, colpeja amb una branca d’arbre un altre adolescent, que resultarà ser el fill del matrimoni Longstreet. La qüestió, segons els progenitors, és si “anava armat amb un pal” (armed with a stick) o simplement “portava un pal” (carrying a stick). Aquesta nimiesa lèxica resultarà ser la punta de l’iceberg que desencadenarà una lluita acarnissada per escatir el motiu del conflicte i per mostrar la doble moral dels personatges que, en definitiva, són un mirall de la societat. Aquí no s’hi valen les bucòliques teories rousseaunianes sobre l’home, sinó que, com deia Hobbes, l’home és un llop per a l’home. Res d’hipocresies ni coartades morals, ideològiques o polítiques: la veritat tal com raja. Durant poc més d’una hora que dura la pel·lícula, els quatre protagonistes ens demostraran el seu fracàs com a pares, com a parella, i com a persones.

Ja en el teatre grec, els actors utilitzaven i es col·locaven diferents tipus de màscares per representar diferents estats d’ànim o per representar diferents personatges. Cada vegada que canviaven de màscara canviaven la forma de ser, d’expressar-se o d’actuar. Shakespeare també feia ús de les màscares per enganyar, crear malsentesos, o per fer juguesques còmiques i intranscendents. Amb el temps, el que en un principi era una  funció escènica ha passat a simbolitzar la transformació de les relacions socials. Avui dia, la màscara no és res més que una excusa per amagar la falsa moral i l’aparent civilitat d’aquells que ens autoanomenem éssers racionals. Penèlope (Jodie Foster) és una aferrissada defensora dels desemparats, però es transforma en una nena materialista i possessiva quan es tracta de preservar els seus llibres d’art tan valuosos; Nancy (Kate Winslet) vomitarà -literalment- tota la seva frustració envers el seu marit; Michael (John C. Reilly), aparentment bonhomiós, esclatarà quan es burlin dels seus valors vitals; i Alan (Christoph Waltz), bé, Alan és el més honest de tots, un advocat sense escrúpols que entén que sota l’aparent capa d’educació i bones maneres, el món no és res més que un terreny salvatge i tribal en què els animals / les persones lluiten per preservar el seu territori.

No és la primera vegada que Polanski agrupa un conjunt de personatges en un sol escenari, que esdevé, a la vegada, una presó física, i la representació d’una moral viciada i castradora. La llavor del diable (Rosemary’s baby, 1968); L’inquilí quimèric (Le locataire, 1976); La mort i la donzella (Death and the Maiden, 1994) succeeixen en espais tencats i claustrofòbics. Igual que el polític-vampir de la seva anterior pel·lícula, L’escriptor (The Ghost Writer, 2010), diria que els Longstreet tempten amb trossets de formatge -aprofito l’humor negre que sempre gasta Polanski per afirmar que l’analogia no és gratuïta- els altres dos ratolins, el matrimoni Cowen, perquè entrin al seu castell particular, a la seva gàbia. Ara un cafè, ara un pastisset casolà, ara un whisky, i com aquell qui no vol la cosa, els Cowen es veuen abocats a formar part del drama quotidià dels amfitrions -i a destapar els seus propis drames-, igual com també passava en una altra excel·lent obra de teatre d’Edward Albee, ¿Qui té por de Virgina Wolf? (Who’s afraid of Virginia Wolf?) que Mike Nichols va dur al cinema l’any 1966 amb els actors Richard Burton i Elizabeth Taylor.

Polanski ens ofereix una pel·lícula aparentment senzilla però pensada fins al més mínim detall. Una gran meticulositat i intel·ligència en la posada en escena: un menjador quadrat (irònicament el quadrat simbolitza l’equilibri i el benestar psicològic!) ple d’elements amb aquesta mateixa forma geomètrica (els quadres, el moble auxiliar, la làmpada sobre la motllura de la llar de foc, les butaques…), uns diàlegs irònics i carregats de bilis, i unes interpretacions memorables per part dels quatre actors principals. Tots aquests elements fan d’Un déu salvatge un entreteniment cinematogràfic de primer ordre, i, alhora, una reflexió immillorable sobre la hipocresia de les societats occidentals.