Si sou lectors habituals d’aquest bloc, no us sorprendrà gaire que us digui que m’interessen les pel·lícules sobre el col·lapse de la civilització (només cal veure com destaca la paraula “apocalipsi” en el cercador que trobareu a la columna de l’esquerra, abans de “drama” i “ciència-ficció”). La fi dels temps -bé sigui en forma de meteorit, invasió alienígena, catàstrofe natural o vírica- em provoca, a la vegada, curiositat i inquietud. No és una afició malsana, sinó una evolució lògica d’aquella passió -embrionària durant la infantesa- per destruir castells de sorra a la platja o construccions de Lego a casa. Una atracció inexplicable per la bellesa i l’horror del caos; una voluntat de destruir aquella realitat amable que s’amaga darrere la publicitat idílica; una rebel·lió contra les normes d’urbanitat i civisme incorporades (evidentment em refereixo a infants del món desenvolupat) al nostre codi de comportament des de ben petits. Crec que no sóc l’únic que experimenta i ha experimentat aquestes sensacions. D’altra manera no s’entendria l’èxit que han tingut les pel·lícules de catàstrofes al llarg de la història del cinema.

Sempre em vénen el cap les paraules, “veus com t’ho deia”, quan es produeixen alguns d’aquests fenòmens (meteorits, virus, erupcions volcàniques, etc) a la ficció (i en menor mesura, a la realitat). L’aparent civilitat desapareix, l’arrogància d’occident s’ensorra en un tres i no res, i tornem al primitivisme, a la llei de la jungla (a uns quants milions no els cal una catàstrofe natural, les Blackberry deixen de funcionar un parell de dies, i ja és la fi del món!). No estaria de més, doncs, que aprofitant l’estrena de Contagi (Contagion), i tenint en compte que aquest any se celebra el centenari del naixement de l’escriptor i Premi Nobel de literatura William Golding, ens repasséssim una de seves obres més conegudes i celebrades, El senyor de les mosques (Lord of the Flies, 1954) per adonar-nos que la poca confiança en la civilitat de l’ésser humà ja fa temps que es va posar en qüestió.

Contagi, dirigida de forma impecable per Steven Soderbergh, és una altra de les ficcions recents que ens mostren, una vegada més, la fragilitat de la nostra societat (una societat assetjada actualment per un virus molt més real i palpable). Soderbergh ha triat una forma menys espectacular i vistosa per mostrar-nos una crisi mundial. Representa la cara oposada de les fantasies apocalíptiques que ens ofereix habitualment Hollywood, de la mà del director Roland Emmerich, guru indiscutible en qüestions de destruccions massives a nivell mundial. Contagi adopta la forma d’un documental (o d’una ficció documental), se centra més en l’anàlisi, els procediments i els protocols que s’estableixen en casos d’amenaça vírica més que no pas en les escenes de pànic -que també n’hi ha- massiu. M’atreviria a dir fins i tot que el director adopta un punt de vista intimista, si és que es pot fer ús d’aquest adjectiu per referir-se a l’expansió d’un virus d’abast global: el fet d’enfocar constantment objectes i gestos quotidians que ajuden a propagar-lo; els primers plans de la gent proveïnt-se de queviures quan l’amenaça transcendeix a l’ambit públic.

Tot i l’excel·lent posada en escena, el metòdic i meticulós ritme narratiu, i la fantàstica fotografia amb un predomini dels tons blavosos -que transmeten la mateixa fredor i asèpsia d’un quiròfan- la pel·lícula resulta un xic ambiciosa i dispersa en el seu plantejament temàtic. El director s’ha deixat endur pels fets globals que narra, i ha volgut tocar massa pals, massa històries (algunes d’ingènues i mal resoltes -la del personatge interpretat per l’actriu Marion Cotillard-, d’altres molt interessants i amb doble lectura -la interpretada per Matt Damon i la seva filla a la ficció) que provoquen alguns alts i baixos en la progressió dramàtica del film. Aquesta voluntat global i acaparadora també es fa palesa en l’excés de possibles interpretacions que, al final, acaben desconcertant l’espectador. Contagi és una visió nociva de la capacitat vírica de les xarxes socials? Un qüestionament sobre la validesa de la informació d’aquestes xarxes? (el personatge interpretat per Jude Law podria molt ben ser una ficcionalització del creador de WikiLeaks, Julian Assange). Una crítica contra les grans corporacions farmacèutiques i contra els polítics? (en realitat veiem que són humans i que fan tot el que poden). Una metàfora de l’aïllament progressiu de les societats modernes, condemnades a comunicar-se mitjançant aparells electrònics enlloc del contacte humà? Una mostra de la irracionalitat de l’home en situacions límit? Les diferències socials entre rics i pobres? Un ressentiment encobert contra el gegant asiàtic?

Podríem acceptar l’ambició crítica de Soderbergh -encara que per moments pugui suposar un llast- si aquesta mateixa ambició no s’acabés dissolent i resolent en convencionalismes vistos mil i una vegades en produccions més comercials, i de les quals, a priori, semblava voler-se desmarcar.

No voldria acabar aquesta crònica sense afegir un breu comentari distès -i reivindicatiu!- després de tanta fanfara apocalíptica. No sé si alguns de vosaltres, apreciats lectors, estareu d’acord amb mi, però després de veure Contagi m’ha quedat ben clara una cosa: menjar en un restaurant xinès suposa un cert grau de risc higiènic. No voldria estigmatitzar a ningú, però ho dic amb coneixement de causa després de veure surar un insecte mort -i de dimensions considerables!- en una salsa d’un color molt sospitós durant un sopar de feina. No crec que d’aquest fet puntual en pugui sorgir un virus de proporcions mundials, però em sembla a mi que el pa amb tomàquet és més segur… o, potser no?