No és casualitat que Terrence Malick hagi triat alguns passatges del llibre de Job per il·lustrar el seu cinquè llargmetratge en trenta-vuit anys, ni que un dels fills de la parella protagonista es digui Jack, Jack O’Brian, ni que aquest fill sigui arquitecte… Malgrat ens sembli que la voluntat de Malick sigui la de voler capturar els instants de vida atzarosos i fugissers -mirades, reaccions, pensaments- d’una família americana de classe mitjana, el muntatge posterior de tot el material rodat -i del significat que en sorgeix- és fruit d’una reflexió llargament estudiada i meditada. No podria ser d’altra manera, si tenim en compte que tothom esperava l’estrena de L’arbre de la vida durant el festival de Cannes de l’any 2010, però el director no l’ha volguda estrenar fins a l’edició d’aquest any, perquè considerava que la pel·lícula no estava del tot acabada.

Aquest endarreriment creatiu va augmentar, encara més, l’aura de prestigi -i misteri- de la pel·lícula. Un cop estrenada a Cannes, les reaccions dels periodistes i del públic no es van fer esperar: l’obra magna de Malick, un poema visual extraordinari, un treball místic i metafísic emparentat amb l’Odissea de l’espai de Kubrick. Tanmateix, la grandiloqüència verbal de la premsa especialitzada pot acabar ofegant la pel·lícula i allunyar més d’un espectador espantat davant l’allau d’epítets laudatoris. Us asseguro que les imatges i el missatge no deixaran ningú indiferent, però també haig de confessar que m’ha semblat una pel·lícula irregular. Conté moments sublims i elements innecessaris. Malick s’ha deixat endur -i seduir- pel seu estil i les seves idees sobre el cinema, i sobre la vida, que anat desenvolupat al llarg de la seva carrera. La narrativa cinematogràfica convencional ha anat deixant pas, progressivament, a un cinema de sensacions i emocions basades en la imatge, i menys en la paraula. Amb tot, aquest perfeccionisme obsessiu, aquesta recerca constant de la puresa del cinema, aquesta metafísica visual, com indica el títol d’aquesta crítica, pot acabar ofegant el cinema de Malick. Tot i no haver vist el seu primer llargmetratge, Males terres (Badlands, 1973), encara continuo pensant que, de les seves quatre pel·lícules posteriors, The Thin Red Line (1998), és el seu treball més reeixit, el més equilibrat i assequible -narrativament parlant-, i, a la vegada, conté, sense tanta ampul·lositat ni solemnitat, les claus del seu cinema, la seva essència.

L’arbre de la vida és una paràbola visual que se serveix de l’argument del llibre de Job (l’home honest i devot que es veu sotmès a tot tipus de proves vitals que li serviran per enfortir i demostrar la seva fe en Déu) per fer un retrat minimalista d’una família americana dels anys 50 que es veu sacsejada per un seguit de desgràcies que els canviaran la forma de percebre la vida i la realitat que els envolta. Per contextualitzar aquest microrelat humà, Malick recorre -en un afany d’universalitat, de voler filmar la pel·lícula total-, a l’origen de l’univers i el naixement de la vida. Ambició desmesurada? Potser sí, però haig de dir al seu favor, que aquests fragments -acompanyats del tema musical Lacrimosa, una de les parts del Requiem for My Friend de Zbigniew Preisner- són d’una bellesa plàstica extraordinària i aclaparadora, equiparable a la sensació de majestuositat que produeixen els frescos de la Capella Sixtina (encara que només els hagi vist en reproduccions!).

Al llarg de les més de dues hores (llargues) que dura L’arbre de la vida, el director estableix paral·lelismes visuals interessants, sap com extreure nous significats encadenant imatges contraposades: home i natura, grup i individu, ordre i caos. Imatges i significats que, a vegades, resulten excessivament recurrents -semblen afegides pel pur plaer estètic-, perquè insisteixen en una idea que ha quedat suficientment clara en altres moments del film. Per exemple, l’ús i abús de l’aigua (cascades i onades) com a símbol del naixement i bressol -el líquid amniòtic- de la vida; encadenats visuals que incideixen, una i una altra vegada, en la idea de la recerca de la llum, la veritat, la divinitat (el pla contrapicat de les capçades dels albres per on es filtra la llum del sol, el vitrall helicoïdal, les roques sinuoses dels Canyonlands -que ja apareixien al film 127 hores-, els gratacels construïts per l’arquitecte i fill de la parella Jack O’Brian (Sean Penn) com si fossin torres de Babel, etc). Aquesta repetició d’imatges que professen la voluntat de transcendència del film, pot acabar cansant, fins i tot, els més devots seguidors del director.

El que ha de quedar clar a l’hora d’enfrontar-se al cinema de Terrence Malick és que es tracta d’un treball adreçat als sentits, i que tendeix a l’abstracció. El gaudi estèti, però, no hauria d’estar renyit amb la concissió i la brevetat. Malauradament, a mesura que ha anat filmant pel·lícules, i que ha crescut la seva aura de geni elusiu i misteriós (com un Salinger cinematogràfic), Malick ha anat incrementant, de forma exagerada, el metratge de les seves pel·lícules. No vull pas treure mèrits al muntatge final de L’arbre de la vida. M’imagino que haurà estat un treball díficil i laboriós. Però amb un contingut tan poètic, tan metafísic, convé anar amb molt de compte. La bona poesia és millor curta i intensa; massa llarga pot acabar embafant el lector (o l’espectador, en aquest cas!). Així doncs, si hom vol aspirar a crear una obra mestra, ha de trobar l’equilibri ajustat de tots els elements que la formen, i eliminar els que suposin un llast per a la fluïdesa del conjunt, ja que hi ha el perill d’incórrer en el tedi.