Nova York. 11 de setembre de 2001. La ciutat dels gratacels es començava a desemperesir sota un cel ras i un sol que s’intuïa radiant. S’iniciava una jornada laboral com tantes altres. A les 8:46, però, tot va canviar. La ficció més inimaginable començava a prendre forma. Un avió Boeing 767 de la companyia American Airlines impactava contra la torre nord de l’emblemàtic World Trade Center, símbol del capitalisme americà, icona inevitable de centenars de pel·lícules de Hollywood. Un accident? La confusió era total. Els reflexos daurats i orgullosos de la ciutat de vidre i acer es van evaporar, definitivament, quan un altre avió de la companyia United Airlines va impactar contra la torre sud del mateix World Trade Center, a les 9:02 hores. Histèria i pànic. Els Estats Units estaven en guerra. Contra qui? Les informacions que arribaven als mitjans de comunicació encara eren confuses, però la imatge de l’horror ja havia donat la volta al món. Les televisions repetien incansables l’impacte dels avions. Una inadmissible, però a la vegada, inevitable explotació de la tragèdia i el dolor, a la qual pocs es van poder sostreure. Aquell 11 de setembre de 2001, quatre van ser els avions segrestats per un grup de terroristes islàmics; només tres van aconseguir el seu objectiu.

A partir d’aquella fatídica data, el món va donar un nou tomb. Des d’aleshores hem incorporat al nostre vocabulari quotidià termes com terrorisme global, eix del mal, armes de destrucció massiva, xoc de civilitzacions, i un nom que, per a la majoria de nosaltres, ens era, fins llavors, desconegut: Ossama bin Laden -fundador d’un grup terrorista anomenat Al-Qaida-, el qual es va convertir ràpidament -gràcies a polítics i mitjans de comunicació- en l’encarnació viva de l’odi envers la societat occidental.

Poc temps després de l’impacte visual i emocional dels atemptats, la pregunta que va sorgir en el si de la indústria de l’entreteniment (que tantes vegades ha rendibilitzat l’estètica de la destrucció en pel·lícules de catàstrofes), era si s’havien de ficcionalitzar, o no, uns fets que superaven totes les ficcions de Hollywood. La gent, els espectadors, pagarien per reviure aquells moments tan angoixants? Una cosa eren les metàfores nuclears en forma de monstres prehistòrics o éssers d’altres planetes dels anys 50, que assolaven i destruïen ciutats senceres, o les catàstrofes naturals de tot tipus que van esquitxar les pantalles durant la dècada dels 70; una altra, de ben diferent, era convertir un atemptat terrorista en un negoci. Tot i la inexplicable atracció morbosa per la destrucció que provoca el cinema de ciència ficció (la fascinació catàrtica del desastre segons exposa Susan Sontag al seu assaig del 1965, “La imaginació del desastre”) calia anar amb molt de compte a l’hora de recrear uns fets reals tan recents i tan dolorosos.

Un cop iniciada la guerra d’Iraq i vistos els primers resultats del conflicte, el documentalista Michael Moore, en qualitat de sorollós telepredicador messiànic, va assumir la tasca d’inquisidor dels republicans més radicals amb un discurs tendenciós tant o més perillós que el que pretenia criticar. El seu documental titulat Fahrenheit 9/11 (2004) es va convertir, de la nit al dia, en un emblema de tot allò contra el que calia lluitar per fer un món millor: terroristes i republicans, segons Moore, anaven en el mateix sac. Curiosament, el documental va guanyar el màxim guardó -la Palma d’Or- al Festival de Cannes d’aquell any.

Dos anys més tard, es van estrenar dues pel·lícules de ficció sobre l’11-S ben diferents. Per una banda, el director Oliver Stone -sempre polèmic i poc amant dels discursos conciliadors- va recuperar l’escenari principal dels fets per rodar World Trade Center, una apologia gens subtil dels valors americans representats pels bombers de Nova York, herois de la tragèdia per decret popular. L’únic interès -relatiu- de la pel·lícula era la recreació de l’impacte dels avions i el posterior ensorrament dels edificis, perquè la història humana que retratava estava farcida de patriotisme i sentimentalisme fins a dir prou. Em sap greu dir-ho, però World Trade Center va suposar un esforç innecessari. Més encara quan ja havíem vist un interessantíssim documental dels germans francesos Jules i Gédéon Naudet, que el dia dels atemptats estaven seguint un equip de bombers de la ciutat de Nova York per fer-ne un reportatge, i que es va acabar convertint, de forma involuntària, en un testimoni/homenatge al cos de bombers de la ciutat.

Per altra banda, el mateix any 2006, es va estrenar el que potser és, al meu entendre, la millor ficció documental sobre l’11-S, United 93, dirigida pel britànic Paul Greengrass, conegut per haver dirigit dues de les tres pel·lícules de la saga de Jason Bourne, El mite de Bourne (2004) i L’ultimàtum de Bourne (2007). United 93 pretenia recrear -sense efectismes ni càrrega ideològica- el que suposadament va passar a l’interior del vol de la United Airlines que no va arribar a impactar contra cap edifici oficial (s’especula que l’objectiu d’aquest quart avió era el Capitoli o la Casa Blanca), sinó que es va estavellar en un cap ras de Shanksville, a l’estat de Pennsilvània. El film de Greengrass és una obra de ficció neutral i equilibrada, gairebé asèptica. De fet, m’atreveria a dir que hauria passat desapercebuda si no fos per la base real de la qual parteix. És més, si se suprimissin les escenes del centre de control on apareixen les torres bessones fumejant, United 93 podria passar perfectament per una típica pel·lícula de terroristes amb bomba a punt d’esclatar, com les que es filmaven als anys 70 (per exemple Aeroport i Aeroport 77, dirigides per George Seaton i Jerry Jameson, respectivament) però més versemblant.

United 93 no necessita els efectismes de les produccions made in Hollywood. Les imatges són les que són, i punt. Ni la música -que en aquest tipus de productes tendeix al subratllat excessiu-, del compositor John Powell és enfàtica. La càmera es mou per entre els passatgers captant les seves petites històries quotidianes que van teixint la narració durant els primers quaranta-cinc minuts de metratge (la tensió que s’aconsegueix fent coincidir temps real i fictici és insuportable). En el moment que els terroristes prenen el control de l’avió, el director es capaç de fer sorgir les emocions dels actors sense que es noti l’assaig o la preparació prèvia, ni el muntatge posterior del material filmat. Tot sembla autèntic. A més, i aquesta és la gran diferència respecte a les altres aproximacions a l’11-S, la pel·lícula es posa a l’altura humana de víctimes i botxins sense fer judicis de valor. Una decisió polèmica, evidentment. Tanmateix, així s’eviten els subjectivismes ideològics. Aquest aspecte de la pel·lícula, el fet de no fer dels dolents una caricatura grotesca i monolítica, així com la mateixa estructura narrativa, em va fer pensar en una altra coneguda -i magnífica- ficció americana, en aquest cas literària. Em refereixo a la novel·la A sang freda (In cold blood, 1966), escrita per Truman Capote, i que també va tenir versió cinematogràfica l’any 1967, dirigida per Richard Brooks. Ambdues construccions dramàtiques es divideixen en tres actes: un primer acte on observem la vida quotidiana dels que esdevindran protagonistes del drama; l’entrada en escena d’uns personatges que sacsegen i distorsionen les vides d’aquests ciutadans anònims; i un final tràgic -més o menys satisfactori a nivell emocional- de totes les parts implicades. Com veieu, l’esquema de l’horror sense sentit aparent es repeteix una i una altra vegada tant en la realitat com en la ficció.

Tot i que han passat deu anys, l’impacte de l’11-S continua present al cinema, la literatura i a la pintura. Actualment, al cinema, no hi apareix de forma directa, sinó com un pòsit emocional en situacions i personatges que projecten, de forma simbòlica, l’estat d’ànim d’una societat que, encara ara, continua vivint sota l’ombra d’aquells esdeveniments esgarrifosos.