J.J. Abrams s’ha convertit en una nova màquina de fer diners dins la indústria de Hollywood (ha donat nova vida, i un nou impuls, a franquícies com Star Trek i Missió Impossible), i en respectat guru televisiu amb sèries d’argument impossible (Alias, Perduts, Fringe). Amb pinta d’alumne setciències, i sense excessiva exposició pública, s’ha anat guanyant, de forma constant i ferma, el favor de productors, directors i públic d’arreu. Si a més a més, la seva darrera producció, Super 8, compta amb el suport d’un dels directors amb més capacitat de generar diners com és Steven Spielberg, vol dir que la cosa va de debò. Tanmateix, cal anar amb peus de plom i no deixar-se enlluernar per la publicitat i les xifres de recaptació. No tinc tan clar que Abrams sigui el successor d’Spielberg. Super 8 confirma, sense cap mena de dubte, la capacitat del director de generar expectació pel seu producte, i demostra, sense cap tipus de rubor, que ha pres bona nota de les formes i els continguts de les pel·lícules del seu mestre: colles d’amics amb famílies desestructurades que es passegen en bicicleta pels barris suburbials de petits pobles americans.

A priori, Super 8 ho tenia tot per convertir-se en la pel·lícula de l’estiu. Abrams de director, Spielberg de productor, molta acció, elements de ciència-ficció amb elements emocionals per commoure l’espectador… Però un cop vist i gaudit de l’espectacle, s’oblida igual de ràpid; amb la mateixa rapidesa amb què el director ha narrat la història. La pel·lícula torna a fer pal·lesa unes de les grans virtuts del director: és un gran estratega del product placement. A nivell temàtic i emocional, en canvi, no acaba de ser del tot reexida.

Ja d’entrada, Super 8 fa la sensació de ser una pel·lícula que ha nascut vella. Una magnífica -i cara- troballa arqueològica, localitzada en un magatzem abandonat (potser allà on es va guardar l’Arca de l’Aliança del primer Indiana Jones!). Un plat mal cuinat d’escenes, situacions, i personatges de les pel·lícules dirigides per Spielberg -o produïdes per ell- al llarg de la dècada dels 80 (E.T., Els Goonies, Encontres a la tercera fase, etc.). Evidentment, amb efectes especials d’última generació! Precisament, però, aquesta voluntat de recuperar les imatges de la nostra adolescència -i la del director- i combinar-les amb elements tecnològics actuals, freds i mancats de qualsevol emoció, és el que produeix estranyesa i desconcert. No, no patiu, no us avorrireu pas durant els 112 minuts que dura l’espectacle, però no crec que Super 8 resisteixi gaire bé el pas del temps. Abrams ha sabut jugar les cartes amb intel·ligència, i demostra, en tot moment, ofici i nervi narratiu (tot i que algunes escenes semblen mal encaixades les unes amb les altres). Tanmateix, la pel·lícula fa la sensació de ser una producció de sèrie B (sobretot quan entren en escena aquells militars de pa sucat amb oli) amb diners i una gran campanya de promoció de pel·lícula de sèrie A. El talent hi és, els mitjans hi són, però hi falta l’ànima, l’emoció que feia d’aquelles produccions dels anys 80 (en què es basa la pel·lícula), imperfectes, i a la vegada entranyables, un passatemps inoblidable.

Per acabar, un consell per a espectadors amb massa pressa per fugir de la sala quan apareixen els primers títols de crèdit. Quedeu-vos asseguts quan finalitzi la pel·lícula  perquè el director ens ofereix el curtmetratge que han gravat els nois protagonistes durant la pel·lícula (ficció dins la ficció!). Si voleu que us digui la veritat, malgrat la pèssima actuació, els recursos limitats, i les deficiències de filmació típiques dels que estan aprenent un ofici, el curtmetratge té molta més gràcia que la pel·lícula “real” que acabem de veure. La innocència i l’enginy que aquests petits Spielbergs han abocat en el projecte  els fa mereixedors d’un aplaudiment i d’un somriure de tendra complicitat.