Tot i focalitzar l’atenció en una persona que és a punt de morir, la pel·lícula La fi és el meu principi (Das Ende ist Mein Anfang), del director alemany Jo Baier, és, paradoxalment, una celebració de la vida. Basada en la novel·la-testimoni que Folco Terzani va esciure -o millor dit, transcriure- a partir dels diàlegs (entesos a la manera platònica) que va manteir amb el seu pare, Tiziano Terzani, la pel·lícula esdevé una reflexió profunda i sincera sobre el significat de l’existència humana. Tiziano, conscient que la seva fi s’apropa, fa balanç de les revolucions, les guerres i els canvis socials viscuts en qualitat de periodista i corresponsal de guerra: el maig del 1968, la guerra del Vietnam, el comunisme Xinès, la mort de Mao, etc.  Progressivament, i a mesura que la pel·lícula avança, l’anàlisi social i històrica deixen pas a una reflexió personal sobre el sentit de la vida.

Bruno Ganz, l’actor que interpreta Tiziano a la ficció -conegut per haver donat vida a Adolf Hitler a L’enfonsament, (Der Untergang, 2004)-, monopolitza, pràcticament, la funció. De fet -i això crec que és prou obvi-, Ganz és la pel·lícula. Sense la seva presència, sense la seva extraordinària interpretació, el film no tindria sentit. La resta de personatges -la dona, els fills, i els néts- són accessoris, simples mecanismes del relat cinematogràfic, destinats a interpel·lar el protagonista en moments puntuals, evitar possibles digressions, i donar certa armonia al contingut temàtic del film.

Tenint en compte que “l’acció és la paraula”, i que la pel·lícula transcorre en un espai gairebé únic, amb, pràcticament, un sol actor com a base del drama, és fàcil imaginar-se, doncs, la possibilitat d’una adaptació del llibre al teatre, amb un sol personatge en escena (Josep Maria Pou, per exemple, seria una opció immillorable si l’adaptació es fes a casa nostra!), enlloc d’una pel·lícula, com és el cas que ens ocupa. Malauradament -i això també és força obvi-, el ressò i la projecció internacionals que s’aconsegueix amb una pel·lícula, és impensable, avui dia, amb una obra de teatre (malgrat que algú em pugui discutir aquesta opinió!).

Hi ha un element, però, que no es prodria reproduir en un escenari, i que té un pes fonamental en la narració, un dels eixos que vertebra el discurs del personatge principal: la natura. I en aquest sentit, sí que és necessari el cinema perquè permet mostrar la immensitat del paisatge (concretament, la Toscana), i contraposar-lo a la petitesa de l’home. Tiziano il·lustra aquesta idea (la dicotomia natura-home) en un moment del film amb una frase colpidora i, a la vegada, inquietant: “la naturalesa roman indiferent en la seva majestuositat”.

La fi és el meu principi és una pel·lícula senzilla, cinematogràficament parlant, d’acord  amb el seu discurs. Qualsevol truc de càmera resultaria accessori, una intromissió molesta per part del director. Baier deixa simplement que la càmera filmi els parlaments  de Tiziano, i adopta el punt de vista del fill (que també és el de l’espectador), que els gravarà per reproduir-los posteriorment en un llibre. Són gairebé plans seqüència (pràcticament no es nota el muntatge) interromputs, de tant en tant, per les intervencions puntuals dels familiars, o el silenci del paisatge. Pauses necessàries per deixar que l’espectador reflexioni sobre allò que s’ha dit. Per això, abans he expressat la sensació que hom té d’estar contemplant teatre filmat, més que no pas una pel·lícula stricto sensu. Hi un moment, però, que el director aprofita els recursos que ofereix el cinema per expressar una idea amb una sola imatge. Una imatge preciosa, val a dir-ho. És un moment breu, però significatiu, en què el nét observa l’arbre amb els dos ulls de mentida que ha col·locat prèviament el seu avi. En primer pla tenim l’arbre, i en segon terme, Tiziano, tapant-se els ulls. El director aconsegueix, així, de forma senzilla i directa, vehicular el missatge panteista de la pel·lícula: malgrat que l’avi desaparegui, continuarà observant els vius a través dels ulls de la natura. Tots en formem part, i en cada element natural hi ha una petita part nostra.

A part d’aquests pocs elements -necessàriament- visuals, la pel·lícula és, en conjunt, pura retòrica ideològica (amb algunes concessions sentimentals en el tram final). Un testimoni fílmic per a les generacions futures. Un manifest en contra del materialisme i el capitalisme que fa esclau l’home. Una defensa aferrissada del jo, de ser el que un vol ser, sense màscares socials ni individuals. Un discurs que pot tenir un cert ressò en un moment d’insatisfacció social (un complement perfecte del best-seller d’Stéphane Hessel?), però que, per altra banda, pot resultar excessivament idealista, i caure en sac foradat, tenint en compte l’esclavatge a què ens té sotmesos l’economia de mercat.