El títol d’un aiguafort de Francisco de Goya, “El somni de la raó produeix montres” (1799) és perfectament aplicable a la novel·la que Mary Shelley va escriure una dècada més tard, quan la revolució industrial anglesa ja havia pres forma. Frankestein, la llavor de la qual va sorgir durant l’estada de Lord Byron, Percy i Mary Shelley a Villa Diodatti, prop del Llac Léman (Suïssa), un estiu plujós de 1816, és una reformulació científica del mite de Prometeu. Cosí de Zeus i benefactor de la humanitat, Prometeu, es va atrevir a robar el foc dels Déus (la llum, el progrés, la ciència) per lliurar-lo als homes. Amb el relat de la glòria puntual i el turment posterior que pateix Victor Frankestein en voler crear vida a partir de la mort, Mary Shelley va actualitzar el mite grec, transformant-lo en un relat moralitzant sobre els perills de l’experimentació científica.

No puc dir que Will Rodman (el científic interpretat per l’actor James Franco) pateixi tant com Victor Frankestein a la preqüela d’El planeta dels simis: L’origen del planeta dels simis (Rise of the Planet of the Apes). En tot cas, més que turmentar-se pels resultats dels seus experiments, és una víctima més del capitalisme sense escrúpols que s’aprofita dels avenços de la ciència per obtenir beneficis a qualsevol preu. Will Rodman no és el primer,  ni serà l’últim, mad doctor que veurà com els seus experiments surten de mare. Això sí, la interpretació de l’apàtic (quan es tracta de productes excessivament comercials) James Franco, segur que no passarà a la història del setè art. Hi ha una plètora d’il·lustres visionaris-científics que han deixat una empremta més duradora en la ment dels espectadors: el Josef Menguele interpretat per Gregory Peck (Boys from Brazil, 1978), el Dr. Paul Moreau interpretat per Burt Lancaster (The Island of Dr. Moreau, 1977), i, m’atreveixo a incloure, fins i tot, el Seth Brundle interpretat per Jeff Goldblum (The Fly, 1986).

L’objectiu de L’origen del planeta dels simis és simple i clar: fer passar una bona estona a l’espectador. No és cinema d’art i assaig, sinó un senzill entreteniment estiuenc que, segurament, ningú recordarà la temporada vinent. Tanmateix, com a cinema-espectacle, ofereix allò que promet, tot i que, com sempre passa en aquests casos, el fet de pertànyer al cinema mainstream, l’obliga a pagar certs peatges: simplicitat en els plantejaments argumentals i en el desenvolupament de personatges. Com era d’esperar, no es percep cap tipus d’ambigüitat moral: els dolents són terriblement dolents, i els bons són un tros de pa. Poc marge per a la sorpresa, vaja. Sempre ens queda el consol -als cinèfils nostàlgics- de poder localitzar algunes referències cinematogràfiques: el Golden Gate que substitueix l’Empire State Bulding de King Kong (1933 i 2005), el parc d’atraccions que es veu en una escena que recorda al de la pel·lícula El gran goril·la (Mighty Joe Young, 1949 i 1998), “bright eyes” és el sobrenom que donen al personatge de Heston a la pel·lícula original, etc.

L’origen del planeta dels simis es pot incloure tranquil·lament al cicle de ficcions que parlen “d’experiments científics que se’n van en orris i que obliguen els protagonistes a fugir cames ajudeu-me”. Al mateix sac hi podem col·locar grans produccions com Deep Blue Sea (1999), del director Renny Harlin, i la seminal -en l’ús de la tecnologia digital- Jurassic Park (1993), d’Steven Spielberg, dos exemples de cinema d’entreteniment acceptable amb les quals aquest reboot comparteix moltes similituds: amb Deep Blue Sea, més cruel i,  per tant, menys apta per al públic infantil, comparteix l’argument central: l’obtenció de teixits extrets del cervell de taurons Mako, modificats genèticament, utilitzats per a curar l’Alzheimer; amb Jurassic Park, més expansiva i familiar, hi ha una connexió de caire tecnològic. La pel·lícula d’Spielberg va suposar un dels primers esglaons en la creació d’animals generats per ordinador al cinema, i l’abandó progressiu dels mètodes més mecànics, més artesanals, que s’havien utilitzat fins llavors. Aquests simis -creats amb la tècnica de la captura de moviment que ha ofert als espectadors meravelles com el Gòl·lum i el King Kong de Peter Jackson-, doncs, serien la conseqüència lògica d’aquell primer pas tecnològic. Ara ja no es tracta d’enlluernar l’espectador fent reviure saures extingits, es tracta d’utilitzar la tècnica per transmetre emocions.

Tot i que la pel·lícula no amaga la seva voluntat bàsica d’entretenir, sempre hi ha marge per a buscar significats més enllà de les imatges impactants i superficials. Per exemple, que s’hagi reutilitzat el nom de Cèsar (que apareixia a les seqüel·les de la saga clàssica)  per a batejar el simi que iniciarà la rebel·lió que capgirarà l’status quo de l’evolució. Passarà el Rubicó científic per enderrocar Pompeu (en aquest cas, la raça humana), i instaurarà, a la llarga, un nou ordre, un nou imperi. O bé, una lectura actual de l’argument, una projecció del caos i el descontent generalitzat que està sacsejant la societat actual. Això sí, aquests simis de ficció no saquegen comerços per endur-se televisors de plasma (en aquest sentit, ja demostren més intel·ligència que els humans, perquè la programació televisiva a l’estiu és un desastre!) o sabatilles esportives de marca, ni es manifesten a les places públiques, ni escridassen els seus representants a les portes del parlament…

Amb tot, serà difícil que aquest planeta dels simis hi-tech ens faci oblidar la pel·lícula original de l’any 1968. La imatge de Charlton Heston a la platja, horroritzat en descobrir la realitat del planeta on ha anat a parar, és una imagte mítica que ha passat a formar part de l’imaginari iconogràfic del setè art. Malauradament, l’imaginari popular s’ha d’anar transformant i actualitzant. Cada generació necessita una revisió dels mites primigenis i universals adaptada al seu temps. Avui dia, les màscares i les pròtesis que imitaven la fesomia dels primats han quedat arraconades. La tecnologia ha suplantat les antigues formes de representació. Esperem que no ofeguin del tot l’emoció de l’aventura cinematogràfica.