Res és tan esgarrifosament pervers com l’estrepitosa riallada del Vincent Price al final de la cançó Thriller. Res és més angoixant que el pèndol en forma de destral que, lentament, mil·límetre a mil·límetre, segon a segon, s’apropa fatalment al protagonista d’El pou i el pèndol d’Edgar Allan Poe… Igual que en altres disciplines artístiques, el cinema, al llarg dels més de cent anys d’història, tampoc ha renunciat a la possibilitat de fer-nos saltar de la butaca, ni d’acabar amb les nostres reserves d’ungles, a través d’inquietants històries de terror. La combinació de diferents elements audiovisuals ha permès l’explotació i la magnificació, en una sola experiència sensorial, d’impressions i respostes emocionals que les arts precinematogràfiques (pintura, música i literatura) ens oferien per separat. El bon ús i el màxim aprofitament de qualsevol element sonor, i el terror suggerit, més que no pas explicitat, són, precisament, dues de les claus essencials que defineixen Insidious, una nova aproximació a les pel·lícules de fantasmes, i el nou treball cinematogràfic de James Wan, conegut principalment per haver dirigit la primera pel·lícula de la franquícia Saw (en les seqüeles només ha exercit les funcions de director executiu).

Haig de confessar, d’entrada, que no he vist Saw (ni crec que l’arribi a veure mai sencera!), però les imatges escampades per la xarxa -amb una truculència més pròpia dels excessos visuals del giallo italià- ja parlen per si soles. A Insidious, en canvi, Wan desplega una brillant elegància formal, una elaboradíssima posada en escena i un ritme pausat -amb moments de tensió puntuals-, que apropen la pel·lícula a la narrativa d’M. Night Shyamalan, encara que el discurs final no té res a veure amb les intencions humanístico-religioses del director d’El sisè sentit. Wan és més prosaic, i, malauradament, Insidious acaba essent una nova apologia als valors de la família tradicional americana que ha de romandre unida per fer front a les desestabilitzadores forces del mal.

El director s’ha servit, principament, de dues fonts cinematogràfiques -molt estimades pels amants del gènere sobrenatural- a l’hora de filmar la seva pel·lícula de fantasmes: l’encara ara inquietant L’exorcista (The Exorcist, 1973), de William Friedkin, i la més festiva Poltergeist (1982) dirigida per Tobe Hooper. Indidious es mou entre aquestes dues aigües, entre la seriositat i el terror juvenil dels 80, sense acabar de definir-se per una o altra opció, i, al final, l’espectador no sap com prendre’s la funció.

Si James Wan pretenia fer una anàlisi seriosa sobre un seguit d’esdeveniments sobrenaturals en un entorn urbà, els cops d’efecte inquietants (pràcticament els que es poden veure en els tràilers de la pel·lícula, i que pot reproduir qualsevol aficionat -amb cert gust estètic- de forma casolana) s’acaben diluint a mesura que avança el relat, i el tram final esdevé una autèntica bufonada, que trenca amb l’elegància de la primera part de la pel·lícula. Aquesta indecisió a l’hora de trobar el to adequat també el trobem en les interpretacions dels protagonistes. La passivitat i l’escepticisme del pare són discutibles, i la preocupació de la mare, poc autèntica. Només cal recordar l’horror histèric, el fàstic i la impotència d’Ellen Burstyn a L’exorcista. Aquella sí que era una actuació convicent! No m’explico, tampoc, com és que el director hagi preferit utilitzar l’actriu Barbara Hershey (em recorda la perversa Diana de la sèrie “V”, interpretada per l’actriu Jane Badler) en el paper de la mare del protagonista. Les faccions anguloses, la mirada penetrant i el somriure ambigu de Hershey haurien estat perfectes si hagués interpretat el paper de la mèdium. Li oferia moltes més possibilitats de lluïment. Em sembla, doncs, un error de càsting imperdonable.

Si, per altra banda, el director pretenia fer una pel·lícula, en general inquietant, però amb la incorporació intencionada d’apunts humorístics -per alleugerir la tensió- extrets de referents tan honorables del cinema de fenòmens paranormals com són Els caçafantasmes (Ghostbusters, 1984), o la ja mencionada Poltergeist, la cosa tampoc acaba de funcionar gaire bé. La fina ironia del Bill Murray és insustituïble, igual com tampoc és possible de reproduir l’entranyable interpretació que feia Zelda Rubinstein a la pel·lícula de Hooper.

Malgrat el desencís que provoquen algunes decisions artístiques i les irregularitats interpretatives que he mencionat, Insidious no és una pel·lícula decebedora. Això, que quedi clar! La qualitat visual, i la meticulositat del muntatge i la posada en escena, són innegables i inqüestionables. Tanmateix, no acaba de ser del tot satisfactòria com a representant del gènere de terror (m’esgarrifen més les quotes mensuals de la hipoteca, o les factures de telèfon!), sobretot perquè no acaba de trobar, com ja he dit, el to adient, cosa que perjudica, malauradament, el resultat final. Amb tot, no voldria perdre l’esperança de cara als futurs treballs cinematogràfics del director. És possible que, si la indústria no l’engoleix amb tots els tòpics sorollosos, encara en pugui sorgir, amb el temps, un discurs personal i lliure de convencionalismes gastats.