De la mateixa manera que la premsa se serveix de les xifres de recaptació al país d’origen per publicitar certes pel·lícules -sobretot americanes-, de tant en tant es produeix el mateix fenomen -i se segueix la mateixa estratègia comercial- amb pel·lícules d’èxit franceses. Petites mentides sense importància (Les petits mouchoirs) es presenta al nostre país amb l’aval dels cinc milions d’espectadors que han pagat religiosament una entrada al país veí per veure aquest melodrama coral.

Dirigida pel director, i també actor, Guillaume Canet, la pel·lícula necessita més de dues hores llargues per arribar a la catarsi col·lectiva d’un grup d’amics que decideixen anar-se’n de vacances, tot i que un dels companys de gresques nocturnes ha ingressat a l’hospital després de patir un accident de moto. A partir d’aquest -inversemblant- punt de partida, i un cop aquests adolescents madurs s’han traslladat al lloc d’estiueig, el director comença a construir un petit microcosmos d’emocions quotidianes. Les interioritats personals de cada personatge s’aniran desenvolupant i entremesclant amb les dels altres actors del drama com si tot plegat fos un culebrot televisiu. Els secrets inconfessables dels individus que formen aquest conjunt humà, que ja passa de la trentena però que sembla viure una adolescència perenne, se’ns van revelant de la mateixa manera que es desenvolupen els capítols diaris de les ficcions de sobretaula. Igual que els maldecaps innocus dels protagonistes -eterns Peter Pans!- d’una sèrie tan coneguda com Anatomia de Grey, Canet utilitza trucs similars per manipular l’audiència emocionalment: personatges aïllats físicament -en les habitacions del xalet estiuenc d’un dels protagonistes- com a metàfora del seu aïllament personal i emocional (amb els suaus tràvelings horitzontals que passen d’habitació en habitació on s’està cada personatge); l’ús -o abús- de música melosa en els moments àlgids, que servirà per vendre, sense gaire esforç, el corresponent CD amb una recopilació de les millors cançons; la típica pel·lícula casolana que contempla el grup d’amics en un punt determinat del film, que pretén remoure la consciència i els sentiments de personatges i espectadors…

És necessari recórrer a tots aquests recursos audiovisuals per tocar la fibra sensible de l’audiència? Sempre critiquem els drames ensucrats de l’altra banda de l’atlàntic, però quan els francesos s’hi posen, no queden curts! Recordo ara mateix un parell de pel·lícules franceses, també amb gran èxit de públic, que pecaven, igualment, d’un excés de sucre i bones intencions: Els nois del cor (Les choristes, 2004), de Christophe Barratier, i Les meves tardes amb la Margueritte (La Tête en friche, 2010), de Jean Becker. Amb això no vull pas dir que Petites mentides sense importància sigui una mala pel·lícula, però sí excessivament complaent, amb un grapat de situacions massa forçades i mastegades, i una torrentada de sentiments que no deixen gaire marge per a la reflexió personal. Guillaume Canet pren, a vegades, decisions artístiques més que dubtoses, que fan trontollar el difícil equilibri emocional de la pel·lícula. Només un exemple: calia incloure amb calçador la cançó del Maxim Nucci Talk to me (a tall de metàfora musical) en un punt clau del film per fer encara més evident la manca de sinceritat que gasten els protagonistes? Aquests moments-anunci són els que resten credibilitat al llargmetratge. Tanmateix, el talent dels actors que han participat en el projecte ens permet oblidar algun dels errors creatius del jove director. Val la pena destacar la interpretació -exagerada, però terriblement divertida- de l’actor François Cluzet, que interpreta un gerent d’hotel neuròtic i perfeccionista fins a l’exasperació, que combina el millor Woody Allen amb el millor Louis de Funès. La seva croada personal contra les mosteles que assetgen la vivenda genera situacions absurdes impagables.

Si es tracta de triar, però, entre els diferents retrats generacionals que ens ha regalat el cinema aquestes darreres dècades, em quedo, sincerament, amb la divertida i entranyable Els amics d’en Peter (Peter’s Friends, 1992). Aquesta pel·lícula del director i actor Kenneth Branagh és, juntament amb Retrobament (The Big Chill, 1983), de Lawrence Kasdan, una de les dues influències cinematogràfiques que han inspirat Guillaume Canet a l’hora de crear i filmar Les petits mouchoirs, el seu senzill collage generacional, ple de sentiments prefabricats, i embolicats amb un llacet, com si es tractés d’un anunci de colònia. Els anuncis eficients, però, amb un parell de minuts i una millor economia de mitjans, ja en fan prou per fer aflorar les emocions i la llàgrima fàcil.