Hi ha dues maneres de fer-se un nom en el difícil i ampli panorama cinematogràfic internacional. O bé hom es dedica a la comèdia de costums amb la consegüent inclusió dels tòpics més rancis i localistes que defineixen una societat i una cultura, o bé es dedica a emular els encerts -i els errors- del cinema estranger, principalment nord-americà, que inunda les nostres pantalles. Tenint en compte que la cultura mai han estat una prioritat en el nostre país -perquè no emplena les butxaques amb la rapidesa amb què alguns polítics voldrien-, no ens ha de sorprendre que alguns joves cineastes, que han mamat cinema i televisió durant la seva infantesa i adolescència, hagin acabat treballant a l’estranger (Àlex i David Pastor, Juan Carlos Fresnadillo, entre d’altres), adoptant les formes i l’estil narratius de cinematografies forànies, i evitant qualsevol indici de l’origen i la nacionalitat de qui firma el producte. És el cas del director Jaume Collet-Serra, un català que amb diners americans ha filmat un thriller a Alemanya.

Sense Identitat (Unknown) és hereva de la millor tradició del cinema d’acció nord-americà (Hitchcock) amb un cert regust europeu (Polanski). Antecedents visuals i narratius que ja han donat com a fruit -abans de la pel·lícula de Collet-Serra- una de les trilogies d’acció més celebrades per part de la premsa i el públic d’arreu, durant la primera dècada del segle XXI. Em referixo, és clar, a la trilogia Bourne. Igual que les pel·lícules del desmemoriat Jason Bourne, Sense identitat és entreteniment i acció en estat pur: conspiracions internacionals, personatges que no són el que semblen, trencaclosques argumentals que et mantenen assegut a la butaca fins al final… En aquest sentit, la pel·lícula no enganyarà a ningú habituat a aquest tipus de ficcions. Però, a diferència de les típiques produccions d’acció que s’estrenen habitualment com si fossin fotocòpies, el director demostra la seva competència professional a l’hora de filmar i elaborar les escenes d’acció (la persecució nocturna pels carrers de Berlin, per exemple), a l’hora de mantenir el pols narratiu en tot moment. A més a més, Collet-Serra ha sabut envoltar-se dels actors adients (sobretot Liam Neeson, però també Bruno Ganz i Frank Langella) per oferir-nos un producte de ficció raonablement versemblant.

Sense identitat comença amb l’arribada a Berlin d’un tal doctor Martin Harris (Liam Nesson), un científic nord-americà que ha de presentar una ponència en un congrés científic internacional. L’oblit del maletí amb tots els seus papers professionals -i la documentació personal- a l’aeroport desencadenarà tot un seguit d’esdeveniments que faran que Harris es plantegi qui és en realitat. El desconcert i l’esforçada voluntat per esclarir uns fets, per entendre una realitat que sembla escapar-se-li de les mans, ens duu a pensar, ràpidament, en dos personatges clàssics del cinema: el Roger Thornhill interpretat per Cary Grant a Perseguit per la mort (North by Northwest, 1959) d’Alfred Hitchcock, i el doctor Richard Walker interpretat per Harrison Ford a la pel·lícula de Roman Polanski Frenètic (Frantic, 1988).

Curiosament, els dos referents de Sense identitat són pel·lícules dirigides per estrangers en terra estranya, igual que Collet-Serra. Cal recordar que Hitchcock era britànic, però va emigrar, i va acabar triomfant, als Estats Units, i Polanski, nascut a París però d’origen polonès, ha treballat a banda i banda de l’Altàntic. Aquests directors transnacionals han filmat tres pel·lícules amb un comú denominador: les tres aborden la qüestió de la identitat. Ara que la immigració ha passat a ser un tema calent a les agendes de més d’un polític, i que, el fet de tenir un document d’algun país occidental és -suposadament- un passaport cap a la felicitat i l’estabilitat, Collet-Serra ens mostra l’angoixant odissea d’un individu que perd la seva identitat en un país estranger i que haurà de justificar-se contínuament davant de tothom. No cal dir que el film no és un al·legat a favor dels sense papers. És una simple ficció. Tanmateix, és una coincidència -potser simple oportunisme- que la pel·lícula s’hagi estrenat en el mateix moment que s’està produint un èxode massiu d’immigrants que fugen de les repressions provocades per les revolucions socials nord-africanes, i que reclamen, als polítics europeus, documents per poder treballar i viure amb tranquil·litat en els països d’acollida. Malauradament, no tots els estrangers són com el doctor Harris…