Els misteris de l’atzar han fet que, una vegada més, les fronteres entre ficció i realitat s’hagin barrejat i confós davant dels nostres ulls. Mentre bona part de la societat francesa s’indignava pel tracte mediàtic que es donava a la detenció del president del FMI, el francès Dominique Strauss-Kahn, acusat d’intent de violació per part una cambrera d’un hotel de luxe de Nova York, Woody Allen, el jueu més emblemàtic d’aquesta gran urbs americana, estrenava a Cannes el seu darrer llargmetratge Mitjanit a París (Midnight in Paris). En una de les escenes més divertides -d’una pel·lícula molt poc divertida- uns turistes americans volen denunciar -curiosament!- la cambrera de l’hotel on s’allotgen perquè creuen que els ha robat unes arracades de molt valor. Francesos a Amèrica, americans a Paris, i al mig de tot aquest embolic, una cambrera! És una coincidència, ho sé. I més encara quan sabem que Allen ja havia finalitzat el rodatge i muntatge de la seva pel·lícula l’any passat, molt abans que l’escàndol sexual d’Strauss-Kahn arribés als mitjans de comunicació de mig món. Tanmateix, la coincidència d’aquests dos fets confirma aquella frase d’Oscar Wilde que deia “la vida imita l’art; la vida és el mirall de l’art”. O hauria de ser al revés?

Centrem-nos, però, en la pel·lícula d’Allen. Mitjanit a París, igual com passava amb Vicky Cristina Barcelona (2008) és una postal turística de la ciutat de Paris en forma de pel·lícula. Una nova excusa del director americà més europeu per treballar allà on li produeixin els seus films: Londres, Barcelona, París, etc. En aquest cas, però, i per no entorpir el desenvolupament del relat amb la inclusió constant d’imatges emblemàtiques de la ciutat en qüestió, Allen ha concentrat la visita guiada en una mena de curtmetratge de tres minuts que precedeix els títols de crèdit inicials. Bona pensada! Així, tots aquells espectadors que simplement hem anat a veure una pel·lícula de Woody Allen, ens estalviem els comentaris -fets amb un to de veu suficientment alt perquè el veí o veïna se n’assabentin- de tots aquells espectadors que han visitat la ciutat i no poden evitar de compartir les seves experiències amb la resta de mortals. Que si aquest és el carrer per on vàrem passar, que si per aquesta o aquella escala es baixava per anar a tal lloc o a tal altre, que si aquell d’allà és el local on ens van clavar vuit euros per un cafè, etc, etc. Uns pesats, vaja!

A part d’aquesta decisió salomònica que agraeixo de tot cor, Mitjanit a París explica una història senzillíssima que recicla molts dels temes, situacions i personatges que ja formen part de la dilatada filmografia del director: la crisi d’una parella a punt de casar-se, un personatge que ha de decidir entre dos móns representats per dues dones amb visions de la vida completament diferents, la nostàlgia i el record de temps passats, la dialèctica entre ficció i realitat, una burla gens subtil dels crítics d’art. Són temes que ja havia tractat a Manhattan (1979), La rosa porpra del Caire (The Purple Rose of Cairo, 1985), Dies de radio (Radio Days, 1987), Lladres d’estar per casa (Small time crooks, 2000). Tanmateix,  la pel·lícula es deixa veure amb plaer, tot i que, ja us avanço des d’ara mateix, no la recordarem entre el millor de la seva carrera. A Mitjanit a París la nostàlgia d’un passat irrepetible i immillorable impregna tot el relat. Mitjançant un salt temporal gens aparatós, Allen trasllada el protagonista al París dels anys 20, on s’hi escampava la flor i nata de la bohèmia mundial. En plena crisi creativa i personal, Gil (Owen Wilson) coneixerà i interactuarà (és un somni, una ficció de la seva ment?) amb pintors, cineastes i escriptors com Dalí, Picasso, Buñuel, Scott Fitzgerald o Hemingway que l’ajudaran a sortir de l’atzucac emocional i creatiu en què es troba.

“Estàs enamorat d’una fantasia”, diu un dels personatges a la pel·lícula. De veritat, qualsevol temps passat fou millor? O només és una creença popular per evitar d’enfrontar-nos al present tal i com és, amb les seves imperfeccions. Els artistes i la realitat que dibuixa Allen, i que observa el protagonista, és massa innòcua, massa bonica per ser veritat. Evita de forma voluntària -perquè aquesta és l’òptica positiva i innocent a través de la qual Gil s’imagina el passat- les arestes vitals, l’alcoholisme, les repressions sexuals, les frustracions, les misèries físiques i econòmiques d’aquells bohemis, les figures dels quals ha (hem) idealitzat al llarg del temps perquè les seves obres han resultat ser genials, i perquè vol (volem) que les seves vides també ho siguin.

La idea de fer reviure aquests artistes bohemis i fer-los coexistir amb un personatge modern seria enginyosa si no fos perquè els actors que els interpreten han hagut d’adequar i restringir la seva actuació a la superfície, a les formes i els gestos a través dels quals aquests intel·lectuals han arribat a la cultura de masses. Tampoc Owen Wilson, en el paper de Gil, és gaire convincent. Malgrat que s’esforça a recrear la gestualitat i el parlar atropellat i nerviós d’Allen en la seva faceta d’actor, no és Woody Allen. Les seves limitacions interpretatives i la seva figura estrafolària fan de l’Allen actor un personatge inimitable, imperfecte i entranyable. Ah, i perquè no us penséssiu que me n’havia oblidat, l’aparició de la primera dama francesa, Carla Bruni, és purament anecdòtica. Una frivolitat que es pot permetre el cineasta. Bruni va acceptar el paper sense pensar-s’ho dues vegades -qui millor que ella per fer d’ambaixadora francesa!-, per poder dir que ha treballat amb el director novaiorquès i afegir, així, un detall de qualitat al seu currículum cultural i personal.

Woody Allen ja ha filmat les seves grans obres mestres, ja ha treballat per fer-se un nom a l’Olimp cinematogràfic. Ara, a l’última etapa de la seva carrera professional, deixa que el seu nom treballi per ell, i es deixa seduir -com un vil mercenari de la cultura- per productors que el reclamen a les ciutats on volen que filmi les seves ficcions. Fins ara ha treballat a Venècia, Londres, Barcelona i París. Qui sap on serà la propera parada…