No, no és un flaixbac temporal. I, per tant, no, no ens trobem en el mateix vagó on es produeix l’encontre casual entre entre Farley Granger i Robert Walker, és a dir, a l’adaptació que Hitchcock va fer, l’any 1951, de la novel·la de Patricia Highsmith Estranys en un tren (Strangers on a train). Però sí, sí que Codi Font (Source code) parla de viatges temporals, de realitats paral·leles, i d’encontres casuals que poden canviar el curs dels esdeveniments (presents a sèries com Fringe et al). Tot aquest garbuix tecnològic s’esdevé, durant bona part del metratge, en un vagó de tren -i d’aquí la referència a la pel·lícula de Hitchcock- en ruta cap a Chicago.

La fascinació de l’ésser humà pels viatges en el temps no és pas recent. La possibilitat de viure, en primera persona, en èpoques pretèrites o futures és una aspiració que ha seduït molts escriptors i cineastes des del XIX. Però, més inquietant encara, és la possibilitat que la nostra presència en realitats temporals que no són la nostra pugui tenir conseqüències en els temps esdevenidors. La decisió d’actuar d’una o altra manera és pot interpretar, així doncs, en termes científics -amb exemples clàssics com són H.G. Wells o Ray Bradbury, per posar un parell d’exemples prou coneguts-, o en termes filosòfics -que arrencaria amb la locució horaciana “carpe diem”-, considerant la vida una qüestió atzarosa en què les nostres decisions marquen la diferència. Sigui com sigui, es tracta d’actuar i esperar allò que el futur ens té reservat.

Codi Font (Source code), dirigida per Duncan Jones (fill del cantant David Bowie), és una pel·lícula amb un plantejament força senzill, encara que l’embolcall paracientífic pugui deixar una mica fora de joc a tots aquells llecs en qüestions científiques. Però, no patiu -si és aquest el vostre cas-, tota la xerrameca tècnica està al servei d’un clàssic whodunit en què -igual que en la novel·lística d’Agatha Christie- es tracta de buscar un culpable entre un conjunt de sospitosos mitjançant el retorn, una i una altra vegada, a l’escena del crim per analitzar tots els detalls i per, de passada, confondre l’espectador amb petits macguffins argumentals. En resum, Codi Font és el clàssic joc del gat i la rata amb unes gotes de ciència-ficció per fer més atractiu i modern el producte.

A nivell cinematogràfic -a part de les adaptacions dels clàssics literaris d’aquest gènere-, hi ha referents prou coneguts pels cinèfils desperts: Steven Spielberg (Minority Report, 2002) o Robert Zemeckis (la trilogia Back to the future, 1985-1990). És evident, però, que, després de l’11-S i la política antiterrorista de George Bush, l’antagonista en aquest tipus de produccions hagi passat de ser un criminal o assassí més o menys despietat a un terrorista antiamericà. Les connotacions ideològiques són força òbvies, tot i que es presenten d’una forma massa simplista i reduccionista. Malgrat l’aparent seriositat del tema, Jones es permet uns petits tocs d’humor amb el joc de la repetició temporal -a l’estil Atrapat en el temps (Groundhog day, 1993) de Harold Ramis- que constitueix el nucli del relat. Amb Bill Murray, l’angoixa de veure’s atrapat en un bucle temporal esdevenia una bufonada; amb Jake Gyllenhaall, una pàtina de simpàtica ironia en la línia de Harrison Ford i el seu personatge d’Indiana Jones.

Duncan Jones es va fer càrrec d’aquesta producció quan el projecte ja estava en marxa, gràcies a la intervenció de l’actor protagonista, un Jake Gyllenhaal pràctic i funcional com en gairebé tots els films en què ha participat. Malgrat que Jones no va formar part del procés creatiu des de bon principi (com en el cas de la seva òpera prima Moon, 2009) ha sabut adaptar-se al repte -a l’encàrrec!- amb la mateixa il·lusió -quin remei!-, com si realment es tractés d’un projecte personal amb un resultat més aviat irregular. Formalment, Codi Font no és una gran superproducció, i s’allunya, malauradament, de la senzillesa de Moon, visualment més elegant i amb un contingut més metafísic -la seva “2001: una odissea de l’espai” personal, per entendre’ns. És més aparatosa, més comercial -sense que aquestes qualitats juguin al seu favor-, i amb un predomini de l’acció per sobre de la reflexió. Això sí, com a mínim -i a diferència d’altres cineastes actuals com per exemple Christopher Nolan-, el director s’ha plantejat el repte de representar una realitat mental amb menys arrogància. No enganya a ningú, i això és d’agrair.

Recuperant l’esperit del “carpe diem” que comentava a l’inici d’aquesta crònica, i per no dir clarament si recomano, o no, dedicar una hora i mitja de la vostres vides a la pel·lícula Codi Font, faré ús d’uns versos del poeta nord-americà Robert Frost (que, ben mirat, també es podrien aplicar al contingut del film): “dos camins divergien davant d’un bosc, i jo…/ jo vaig triar el menys batut/ i fou aquesta la diferència que em calia”. De la mateixa manera que les accions del protagonista poden canviar la construcció de la realitat, la decisió d’anar a veure Codi Font és únicament vostra. I aquesta, benvolguts lectors, serà la diferència.