Moltes vegades, arran d’un complex d’inferioritat crònic en les societats meridionals (d’ascendència llatina, per més dades), i que alguns patim inconscientment o de forma induïda, hi ha la tendència a jutjar els països nòrdics amb una actitud massa benevolent. Un paradigma d’ordre, civisme i superioritat moral i intel·lectual en què ens cal emmirallar-nos. Tanmateix, no ens hem d’enganyar ni ens hem de deixar enlluernar tan fàcilment perquè sota aquesta capa de civilitat, s’hi amaga un desconcert social, una angoixa vital, i una brutalitat igual o superior a l’expressada per la cultura llatina, més passional, visceral i directa a l’hora d’expressar els sentiments i les emocions. Una bona mostra d’aquest horror subjacent la tenim, per exemple, en les novel·les del famós Stieg Larsson, o bé en l’allau de novel·les de gènere negre (assassinats i més assassinats!) d’altres autors nòrdics que han vist la llum gràcies a l’èxit de la trilogia Millenium. No tot és tan bonic com semblava.

Amb la pel·lícula En un món millor (Haevnen) -guanyadora del premi al millor film de parla no anglesa en la passada edició dels premis Oscar- la directora danesa Susanne Bier s’ha proposat explorar els territoris més foscos de la societat danesa, per mostrar, des de l’interior, una visió -segurament, més propera a la realitat- d’una societat que hom considera ideal, armònica i perfecta. La pel·lícula bascula entre dos mons clarament diferenciats, el món dels adults i el món dels adolescents, però que s’interrelacionen en una espiral de causes i efectes que pot arribar a tenir conseqüències devastadores. No només pretén ser una reflexió sobre la venjança i el perdó (qüestions que afecten indistintament aquests dos grups generacionals, adults i adolescents), sinó que explora altres terrenys emocionals igualment torbadors: l’angoixa d’uns adolescents que intenten entendre una realitat inexplicablement brutal. L’adolescència turmentada (nen solitari amb pare absent que pateix assetjament escolar) que mostra la pel·lícula, l’emparenta amb una altra interessantíssima proposta que ens arribava de Suècia l’any 2007, Deixa’m entrar (Let the right one in, 2007) del director Tomas Alfredson. Allà, la realitat quotidiana es barrejava amb un element fantàstic, però, en el fons, el trauma infantil era el mateix. La xenofòbia, l’odi a tot allò que és diferent, l’alteritat en qualsevol de les formes possibles és part del subtext de les dues pel·lícules.

Elies (Markus Rygaard) és d’origen suec i això ja el fa diferent a ulls d’alguns dels alumnes de l’escola danesa on estudia. A més, és una persona que, seguint els consells del seu pare, evita els enfrontaments de qualsevol tipus, ja que, i també segons el pare, no duen enlloc, i es troben en l’origen de moltes guerres. La seva realitat canviarà radicalment quan apareix un nouvingut, Christian (Johnk Juels Nielsen) que l’indueix a revoltar-se, a plantar cara a l’enemic. Christian és una mena de terrorista social, marcat per la mort de la seva mare, que necessita enfrontar-se a tot i amb tothom, sense saber ben bé el perquè, sense analitzar les conseqüències que les seves accions poden desencadenar. Al principi no sabem si l’amistat amb Elies és fruit de l’altruisme i la comprensió envers un altre ésser desemparat i incomprès com ell, o siplement, com si es tractés d’un petit feixista, Christian exerceix el seu poder sobre els dèbils per la necessitat que algú validi els seus actes perversos.

A més de diferenciar el món dels adults i el món dels adolescents, la pel·lícula mostra dues realitats socials aparentment oposades però que, en realitat, fan servir els mateixos codis morals: “Ull per ull, dent per dent” (Èxode 21, 24) com llegim a la Bíblia. El pare d’Elias, Anton (Mikael Persbrandt) és un metge idealista que treballa en una missió humanitària en un camp de refugiats d’Àfrica. Allí, la crua realitat és més forta que els valors ètics i morals que propugna Anton. El cacic negre de la zona actua com una mena d’Herodes bíblic: es dedica a assassinar els nonats per pur plaer i per no veure qüestionada la seva hegemonia. La por li far dir “hi ha persones que volen el meu lloc i que farien el que fos per enderrocar-me”. Malauradament, aquesta no és només una actitud pròpia de països subdesenvolupats. Igual que a l’Àfrica, a Dinamarca, Anton també s’haurà d’enfrontar a actituds similars. La llei del més fort ofega la reflexió i el raonament lògics. No obstant això, no claudica fàcilment i intenta transmetre uns principis ètics al seu fill. Fa seves, literalment, aquestes altres paraules bíbliques: “No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra” (Mateu 5, 39).

Amb tots aquests personatges -arquetipus més que no pas personatges de carn i ossos-, Susanne Bier basteix una mena de paràbola moderna sobre la dificultat de comunicació entre pares i fills (uns pares que viatgen constantment, un xat que no acaba de funcionar correctament), sobre la venjança i la capacitat de perdonar, i sobre els perills de la xenofòbia. Curiosament, la directora prefereix mostrar totes aquestes reflexions a través del punt de vista dels homes. Els personatges femenins a la pel·lícula són pràcticament inexistents, o queden relegats a un segon terme. Aquesta característica recurrent en la filmografia de Bier -l’estudi dels conflictes morals i emocionals en personatges, sobretot, masculins en pel·lícules com Brothers (2004), de la qual se’n va fer un remake americà, i After the Wedding (2006)-, no és fruit de la casualitat. Segons ha indicant en alguna entrevista, sempre s’ha sentit fascinada per la fragilitat masculina. En un món millor (Haevnen), confirma, altra vegada, aquesta fascinació, i la capacitat de la directora per treure el màxim profit dels conceptes que representen els personatges i de les situacions en què es veuen immersos.