Molt ha plogut d’ençà que l’any 2000 Ridley Scott va enlluernar el món amb una pel·lícula ambientada a l’antiga Roma: Gladiator. Tot i que la pel·lícula no va suposar el ressorgiment de les pel·lícules de romans, a partir d’aquell moment, les incursions puntuals en el pèplum han pres com a model cinematogràfic els paràmetres estètics de la pel·lícula d’Scott: camps de blat bucòlics per on passeja el protagonista, música new age amb veu femenina incorporada, hiperrealisme sense concessions, fotografia amb predomini del clarobscur… Tots aquests elements s’han acabat convertint en un clixé, en un signe d’identitat visual d’aquest tipus de produccions per a les generacions de cinèfils post-Gladiator. De fet, no podria ser d’altra manera. La realitat de la guerra que ens mostren els mitjans de comunicació és massa cruel com per creure’s una versió embellida dels camps de batalla, encara que siguin tan remots i aliens com els de l’antiguitat greco-romana.

Basada en una novel·la de l’escriptora Rosemary Sutcliff ambientada a la Britània del segle II d.C, La legió de l’àguila (The Eagle), descriu la incursió en les terres salvatges de Caledonia (nom llatí d’Escòcia), al nord del mur d’Adrià, d’un centurió romà, Marcus Aquila (Channing Tatum), i el seu esclau Esca (Jamie Bell, l’entranyable Billy Elliot). Amo i esclau tractaran de recuperar l’àguila de la novena legió i esbrinar el destí dels homes que van formar part d’aquella malaurada expedició -realitzada vint anys abans del moment en què se situa l’acció de la pel·lícula-, i poder rescabalar, així, l’honor i el prestigi de Roma. El viatge per les agrestes i amenaçadores terres escoceses servirà, també, per aprofundir en el vincle d’amistat que s’estableix entre els dos protagonistes masculins, en una lluita de poder entre conqueridor i conquerit que pot suscitar una lectura política de la pel·lícula en clau moderna (no és una decisió arbitrària, doncs, que els conqueridors en el film siguin tots actors americans).

Segurament, La legió de l’àguila no tindrà el mateix impacte mediàtic que Gladiator (una relectura en clau digital de les produccions mastodòntiques de Samuel Bronston), perquè no suposa cap pas endavant en el cinema de romans. És una pel·lícula continuista, que recull, si més no, els encerts del seu referent cinematogràfic principal. Això sí, amb menys pretensions i menys fastuositat visual. En aquest cas, la fisicitat i la simplicitat s’imposen per sobre del colossalisme de la pel·lícula d’Scott. Tanmateix, i a pesar de l’evident diferència de pressupost entre les dues produccions, el director escocès Kevin Macdonald (conegut per haver guanyat un Oscar amb el documental One Day in September, l’any 1999, i per haver dirigit una altra pel·lícula amb Oscar, a la millor interpretació masculina, L’últim rei d’Escòcia, l’any 2006) ha filmat La legió de l’àguila amb suficient convicció i energia. Tot i que no és una pel·lícula amb interpretacions memorables (predomina, és clar, la testosterona), ni amb uns diàlegs brillants (l’acció és el que impulsa la narració en tot moment), és prou entretinguda perquè un espectador poc exigent no es penedeixi d’haver pagat una entrada.