L’any 2004 es va estrenar el film Ladykillers, dirigit pels germans Joel i Ethan Coen. La pel·lícula era l’actualització d’una antiga comèdia de la productora britànica Ealing titulada El quintet de la mort (The Ladykillers, 1955), del director Alexander Mckendrick. El remake dels Coeninterpretat per un Tom Hanks en hores baixes-, va passar per les cartelleres sense pena ni glòria, i és la pel·lícula menys popular dels directors, la menys apreciada per la crítica i el públic en generel. Tanmateix, els Coen ho han tornat a intentar, i aquest cop, s’han atrevit a revisar un western del director Henry Hathaway, True Grit (1969), recordat principalment perquè amb la interpretació del personatge protagonista, Rooster Cogburn, l’actor John Wayne va guanyar el seu primer i únic Oscar. Aquesta vegada, els Coen han jugat sobre segur. Primer de tot, per la popularitat de què gaudeix la pel·lícula original entre el públic (sobretot, americà!). Segon, perquè pertany a un gènere, el western, que va néixer amb el cinema, i que ha evolucionat a través de la història del setè art fins a convertir-se en part de la cultura popular. I, finalment, per la tria, encertadíssima, de l’actor principal, Jeff Bridges -que ja havia col·laborat amb els directors a El gran Lebowski (The Big Lebowski, 1998)-, que ens ofereix una lliçó d’interpretació d’aquelles que fan història.

Valor de llei -títol escollit per traduir l’original True Grit s’aparta de la comicitat infantil i el vitalisme exagerat de la pel·lícula de Hathaway per apropar-se a les propostes obscures i reflexives -gairebé metafísiques- que ens han ofert alguns westerns de les últimes dècades, amb una menció especial a Sense Perdó (Unforgiven, 1992) de Clint Eastwood, i Open Range (2003) de Kevin Costner. L’agutzil Rooster Cogburn, igual que el Will Munny a la pel·lícula d’Eastwood, no se’ns mostra com una figura heroica -gairebé mítica que arriba a un petit poble de l’oest americà muntat en un cavall imponent i decidit a fer complir la llei. Res d’això! La primera vegada que apareix el personatge -millor dit, la primera vegada que sentim la seva veu!- és quan Mattie Ross, la protagonista femenina (una sorprenent Hailee Steinfeld) el localitza en un lavabo realitzant un acte fisiològic ben poc heroic (bé, segons com és miri, el buidatge intestinal pot ser un acte heroic, però això és una altra història!). Se us acut una imatge més desmitificadora? A partir d’aquest instant, i al llarg de la pel·lícula, anirem descobrint un Rooster Cogburn borratxo, cínic, rondinaire i, més aviat, gandul. A l’oest salvatge, ell és la mesura de totes les coses, i, malgrat ser un representant de la llei, adapta les normes a les seves necessitats i al seu tarannà. L’exemple més clar d’aquesta forma d’actuar es fa evident durant la declaració que fa davant el jutge al principi de la pel·lícula, i que serveix, amb unes poques pinzellades, de presentació del personatge. L’equilibri moral i el seny a l’hora d’actuar el representa Mattie Ross, una joveneta setciències que no es deixa enganyar fàcilment pels adults. Mattie s’ha hagut d’obrir camí en un món dominat pels homes, en un entorn dur que té poca o cap consideració pels dèbils. Però tot allò que ha après en els llibres, ho haurà d’aplicar ara a la vida real; haurà d’avaluar i jutjar les virtuds i els defectes d’aquells que l’envolten en un viatge d’autoconeixement i de coneixement de l’altre que emprendrà per venjar la mort del seu pare. En aquest sentit, podríem qualificar Valor de llei com una horse movie, òbviament perquè el mitjà de locomoció dels personatges és el cavall, però més amb el significat que es vol donar quan hom diu que una pel·lícula és una road movie. És a dir, queda clar que la venjança és el motiu que impulsa el moviment dels personatges, és l’espurna que genera l’acció, però, en realitat, el més important és el viatge emocional que els va transformant al llarg del recorregut físic. Temes com el respecte que progressivament aniran sentint l’un per l’altre, la necessitat d’una figura paterna -un role model- per part de Mattie Ross, i el sentiment paternal que es desperta en el vell Rooster a l’hivern de la seva vida, conformen el contingut essencial d’aquest western fabulós.

Valor de llei és una pel·lícula rodona. Una d’aquelles petites joies que ens permeten creure que el cinema, el bon cinema -malgrat els nous horitzons virtuals proposats pel senyor James Cameron- encara no ha mort del tot. El guió, amb diàlegs plens del cinisme i de l’humor particular dels germans Coen, és senzillament esplèndid. La fotografia de Roger Deakins, que capta visualment l’essència del gènere, és extraordinària. La humanitat dels personatges, descrits amb compassió i comprensió per part dels actors i dels directors, és entranyable. En resum, una d’aquelles pel·lícules de manual, que s’hauria de veure a la primera classe de qualsevol escola de cinema per poder entendre el significat de l’expressió “bon cinema”: intel·ligència i bon gust.