No sé si és una conseqüència directa de la crisi econòmica -l’obligada necessitat de contenció pressupostària-, però resulta curiós com en qüestió de pocs mesos han coincidit  a les carterelleres del nostre país unes quantes pel·lícules que es desenvolupen en espais reduïts: l’acció d’Enterrat (Buried) transcorre en un taüt; un ascensor és l’escenari escollit a La trampa del mal (Devil), una producció de Night Shyamalan; i d’aquí a pocs dies s’estrenarà Secuestrados, dirigida per Miguel Ángel Vivas, en la qual uns individus mantenen una família reclosa en el seu propi domicili. 127 hores, de l’inclassificable Danny Boyle, també la podríem incloure en aquest grup… amb algunes reserves! No ens hem de deixar enganyar: segur que Enterrat va acabar sent més barateta que no pas 127 hores, i aquesta darrera tampoc és tan claustrofòbica com sembla. De fet, ja m’estranyava que el director, amb un estil cinematogràfic marcadament dinàmic -per no dir nerviós-, fos capaç de mantenir la tensió en un sol espai durant noranta minuts. I, efectivament, recorre a tota mena de trucs visuals (la majoria de vegades, gratuïts) per tal d’evitar-nos aquest mal tràngol.

Boyle ja tenia intenció de traslladar a la gran pantalla la novel·la biogràfica d’Aaron Ralston Between a Rock and a Hard Place, l’any 2006, però va haver d’esperar fins que l’acceptació popular, els bons resultats econòmics, i els premis concedits a Slumdog Millionaire (2008), la seva anterior pel·lícula, li permetessin fer realitat aquest projecte. La mentalitat dels mercaders de Hollywood funciona d’aquesta manera: una pel·lícula personal necessita d’un precedent comercial per poder fructificar (és horrible pensar que Spielberg va haver de filmar Jurassic Park perquè la indústria li donés el vistiplau a un llargmetratge en blanc i negre de tres hores de durada sobre l’holocaust nazi!).

127 hores és una pel·lícula sobre la superació personal, la transformació d’un individu arrogant i autosuficient en una persona humil i respectuosa amb ell mateix i amb els altres. Aaron Ralston és un individualista inconscient que, de cop i volta, es veu atrapat en un racó de món sense que ningú el pugui ajudar. Haurà de recórrer, doncs, a l’enginy per sortir de l’atzucac físic (i també emocional), o morir en l’intent. Boyle vol posar de manifest l’estúpid i inútil antropocentrisme de la societat moderna. A pesar dels avenços tècnics i científics, situacions extremes com la que presenta el film, demostren la petitesa, la insignificància i la fragilitat de l’ésser humà. Els noranta minuts que dura la peripècia de Ralston suposen una lluita (desequilibrada) de forces entre l’home i l’entorn. La convivència entre tortura i bellesa en un mateix espai natural: el dolor de la roca que manté atrapat el protagonista es combina amb moments poètics (una treva) en què el sol s’escola per entre els passadíssos de roca, permetent que Ralston es pugui escalfar els peus i la cara. Tampoc és casual la inclusió d’una símple i minúscula formiga, que permet establir el paral·lelisme animal-home / home-natura. El director expressa aquesta segona contraposició de forma senzilla mitjançant l’allunyament progressiu de la càmera fins a filmar un pla general dels Canyonlands (Utah) -marc natural on se situa l’acció- on els crits de dolor queden ofegats per la silenciosa immensitat aclaparadora del paisatge.

La pel·lícula comparteix el missatge d’esperança que transmetia Slumdog Millionaire. És més moralista i conservadora del que sembla a primera vista, amb el seu vistós i electritzant embolcall de modernitat visual. Boyle, conegut principalment per la transgressora Trainspotting (1996), i malgrat l’ús evident de la tecnologia aplicada al cinema (la pantalla partida, els angles impossibles i efectistes, les imatges que apareixen com fi fossin finestretes del Windows), és un humanista, un conservador, amb una visió de la realitat molt propera al conte de fades amb final feliç de les pel·lícules de Frank Capra. A Slumdog Millionaire el personatge tractava de sortir de la misèria real, mentre que aquí és el mateix protagonista, Aaron Ralston, qui s’ha autoimposat les dificultats i els obstacles, encara que tot sembli fruit de l’atzar, com ell mateix diu. És cert que l’atzar hi ha jugat un paper important, però, en el fons, totes les trucades no contestades, totes aquelles paraules amables no expressades a familiars i amics (els auriculars com a símbol de l’aïllament social i emocional que s’imposa) l’han anat menant cap a una cruïlla personal i vital (representada per un mur de pedra que l’impedeix avançar) de la qual sembla impossible sortir. S’exilia de la la societat -les imatges d’aglomeracions urbanes que obren la pel·lícula- de forma conscient per tornar-hi com un home nou. Surt de la foscor, de l’interior de les roques per veure la realitat amb ulls nous. En aquest sentit, durant la projecció em rondava pel cap una cançó de Moby, Slipping Away, que resumiria, d’alguna manera, allò que Boyle expressa en imatges: “All that I needed I never could say” (no vaig poder expressar tot allò que necessitava) “Hold on to people, they’re slipping away / Hold on to this while it’s slipping away” (aferra’t a les persones, perquè se’n van / aferra’t a això -a la vida- perquè saps que desapareixerà). En definitiva, cal valorar allò que realment importa perquè el temps, les persones i la vida és fugissera. La urgència de la societat moderna amaga moltes vegades el que realment és important. És en aquest aspecte que, a pesar de la filigrana visual, la pel·lícula conté, tal com ja he expressat, un missatge profundament conservador.

No obstant això, un servidor no inscriuria 127 hores a la lliga de pel·lícules melodramàtiques i embafadores típiques de Hollywood. És un film sòlid, amb una interpretació per part de l’actor James Franco encertadíssima, i amb un ritme narratiu que atrapa fins al final. Això sí -un afegitó per tal de rebaixar una mica la transcendència de les meves reflexions-, procureu no anar al cinema havent dinat o després de berenar. Les operacions en primer pla i sense anestèsia no són gens engrescadores i poden resultar una mica indigestes per a estómacs sensibles. No seria correcte ruixar el veí de butaca amb els nostres fluids estomacals mal digerits. L’assistència a les sales de cinema ja és prou minsa…