Els vells cowboys es resisteixen a demanar una baixa o, senzillament, a jubilar-se d’una vegada per totes. Amb 80 anys a les espatlles, Clint Eastwood, ens ofereix una nova pel·lícula, Més enllà de la vida (Hereafter), a contracorrent de les modes i les formes del cinema actual. Com si fos un genet fantasma que cavalca per les solitàries valls ermes i polsoses de Monument Valley, Eastwood es resisteix a desaparèixer, a renunciar a la seva passió pel cinema. O potser hauríem de dir, al seu ofici de “constructor de ficcions”. Ho dic perquè, amb una dilatada carrera davant i darrere les càmeres, la feina de director es pot acabar convertint en un assumpte rutinari, en un simple ofici. Res més lluny de la realitat, però, en el cas d’Eastwood. El director d’obres mestres com Sense perdó (Unforgiven, 1992) o Million Dollar Baby (2004) no s’acomoda ni es bressola en la nostàlgia. Cada nova pel·lícula que dirigeix, suposa un plaer pels sentits, i un motiu per a la reflexió.

Malgrat les crítiques que ha d’aguantar dels seus compatriotes nord-americans, que el titllen de lent i avorrit, Eastwood intenta explorar, a la seva manera, nous terrenys i, fins i tot, servir-se de les innovacions tècniques que ofereix el cinema del segle XXI. Tanmateix, resulta prou evident que amb els seus films no pretén pas crear noves fórmules cinematogràfiques -tampoc li cal-, però sí que busca noves perspectives per tractar temes que ja formen part de la seva filmografia. A la seva nova pel·lícula, tot i especular sobre el més enllà, sobre la possibilitat de contactar amb els éssers que ens han abandonat, el director ens torna a oferir una dosi de personatges solitaris, turmentats per les circumstàncies de la vida, lluitadors que no es rendeixen davant les adversitats, i que es neguen a llançar la tovallola malgrat que el seu entorn els diu que s’equivoquen. George Lonegan (Matt Damon) es resisteix a escoltar els cants de sirena del seu germà, que li demana, una i una altra vegada, que exploti econòmicament el seu do: la capacitat de contactar amb els morts. Marie Lelay (l’actriu francesa Cécile de France) s’enfronta al desconcert i al rebuig dels seus companys de feina quan decideix escriure un llibre sobre les experiències viscudes al llindar de la mort. I el petit Marcus intenta buscar la veritat enmig d’una colla de xarlatans que li volen fer creure que parlen amb els esperits. A tots tres personatges (que viuen a San Francisco, París i Londres, respectivament) els uneix un objectiu comú: buscar respostes per aconseguir una pau interior, una tranquilitat espiritual que els permeti tirar endavant amb les seves vides. Són tres històries que transcorren en paral·lel, i que, igual que les produccions del tàndem format per Guillermo Arriaga i Alejandro González Iñárritu (21 grams, Babel, etc.) arriben a confluir en el tercer acte de la funció. No obstant aquestes semblances estructurals amb el cinema d’Arriaga i Iñárritu, l’objectiu de Clint Eastwood no es deixar bocabadat l’espectador amb un enginyós trencaclosques d’històries i personatges: canvia d’escenari i de protagonista amb un simple canvi de pla, de forma absolutament senzilla i planera. Res de filigranes i virtuosismes en el muntatge. No li interessa la forma sinó el fons de la història.

A nivell temàtic, el fet de parlar de l’existència del més enllà pot semblar una empresa un xic densa i arriscada per un director com Eastwood. Però, per altra banda, és força lògic que una persona que ha arribat als 80 anys, es qüestioni la seva pròpia mortalitat i traslladi les seves inquietuds al cinema. No obstant això, hem de tenir en compte que Eastwood no és un filòsof. Les seves pel·lícules i els seus personatges -lacònics i amb clares dificultats per establir relacions interpersonals- es basen en l’acció, i no pas en les paraules, si bé és cert que les accions poden arribar a definir una filosofia -o un estil- de vida. Republicà convençut, i per tant, defensor dels valors tradicionals a nivell social i religiós, resulta curiós que el director qüestioni la capacitat balsàmica de la religió. I no és pas la primera vegada! Tant a Million Dollar Baby com a Gran Torino hi apareix la figura del capellà que intenta donar respostes -sense gaire èxit!- a un protagonista superat pels esdeveniments. Val a dir que, de la mateixa manera que la fe no és la resposta ideal, tampoc deixa en gaire bona posició els parapsicòlegs científics, i mèdiums de pa sucat amb oli que pretenen curar les ferides emocionals i espirituals dels personatges. Aquí, Eastwood es permet un dels moments còmics -però, al mateix temps, incòmodes- de la pel·lícula.

A Més enllà de la vida, la introducció de l’element sobrenatural en un entorn quotidià es fa de forma natural, sense artificis. Els personatges -i els espectadors- l’accepten com a part de la realitat, com una possibilitat factible. I el fet que el personatge de George Lonegan l’interpreti Matt Damon, hi adjuda en gran mesura. Damon és un actor que transmet honestedat i integritat moral. És un heroi de carrer: vulnerable, senzill i introvertit. Una elecció del tot encertada per part del director. Amb tot, guionista i director, haurien d’haver polit una mica més la història perquè alguns personatges secundaris, com per exemple el de Melanie (interpretada per Bryce Dallas Howard) semblen col·locats amb calçador. Es veu d’una hora lluny que és un element excessivamednt funcional -i, crec jo, innecessari- en la trama. Un cop ha servit d’excusa per assabentar-nos del passat d’en George, desapareix d’escena sense més ni més.

Tot i ser una pel·lícula amb el ritme pausat i els clarobscurs característics de les darreres produccions del director, Eastwood s’ha deixat convèncer pels productors del film, Kathleen Kennedy i Frank Marshall, i ha inclòs una seqüència incial (que recrea el tsunami que va arrassar les costes d’Indonèsia el 2004) que ens recorda, una vegada més, que per vendre una pel·lícula s’han de fer certes concessions per atrapar l’audiència. Malauradament, les catàstrofes naturals (cinematogràfiques o no) exerceixen una mena d’atracció morbosa entre els espectadors. A part d’aquesta seqüència, amb una tensió fílmica excel·lent, també cal dir-ho, la pel·lícula conté la suficient sensibilitat -sense caure en el melodrama més matusser- i intel·ligència com per merèixer l’aprovació dels seguidors del veterà director de San Francisco.