Gener és, per molts, el mes de les rebaixes. Mentre la majoria de mortals s’apressa a recórrer els passadissos dels grans centres comercials, disposada a barallar-se per obtenir les millors gangues, pels cinèfils empedreïts, el mes de gener representa el tret de sortida de la temporada de premis cinematogràfics. Els Globus d’Or, els Goya i els Oscar intenten avaluar el bo i millor de la collita de l’any anterior. Si hem de fer cas dels nominats als Globus d’Or d’enguany, la pel·lícula El discurs del rei (The King’s Speech) promet ser un dels llargmetratges que s’endurà una bona part del pastís de la popularitat en forma de guardó daurat. És d’aquelles produccions que neix amb la vocació de recollir tots els premis possibles allà on es projecti. Una pel·lícula, per dir-ho amb poques paraules, amb pedigrí.

El director, Tom Hooper, es presenta amb un currículum envejable. Ha dirigit alguns capítols de la prestigiosa -i veterana- sèrie britànica Gent del Barri (Eastenders), de la mini-sèrie històrica Isabel I (Elizabeth I, 2005), i també de la mini-sèrie produïda pel canal HBO sobre la vida del segon president dels Estats Units, John Adams (2008). No es estrany, doncs, que els germans Weinstein, productors de la pel·lícula, es fixessin en Hooper a l’hora de produir un drama històric sobre els problemes de parla del Rei Jordi VI d’Anglaterra.

Harvey i Bob Weinstein, caps visibles de la productora Miramax -filial de Disney-, van aconseguir, durant els anys 90 del segle passat, que les seves produccions figuressin entre les escollides com a millor pel·lícula de l’any durant unes quantes temporades. El seu propòsit era contractar els millors professionals amb l’afany de facturar un cinema independent d’alta volada, sense perdre de vista els premis de l’acadèmia de Hollywood, que havien de donar un segell de prestigi a un producte, ja d’entrada, ben elaborat. Seves són les produccions d’El pacient anglès (The English Patient, 1996), Shakespeare enamorat (Shakespeare in Love, 1998), El talent de Mr. Ripley (The Talented Mr. Ripley, 1999), per citar-ne només unes quantes. Amb la dissolució de Miramax l’any 2005, el cinema americà havia quedat orfe d’aquest tipus de produccions de qualité. La creació de The Weinstein Company l’any 2005, va suposar la tornada d’aquests productors a la primera divisió cinematogràfica, amb pel·lícules multipremiades –Transamerica (2005), The Reader (2008), Inglorious Basterds (2009), A Single Man (2009), Nine (2009), i aquest 2010, The King’s Speech– que, amb més o menys quantitat de nominacions, han format part de les travesses dels Oscar d’aquest nou mil·lenni.

A més de ser una producció de qualitat -posada en escena impecable, guió amb rèpliques immillorables- amb un director solvent, El discurs del rei ha reunit el millor de l’escena britànica… i australiana! Colin Firth i Geoffrey Rush, ambdós premiats en festivals d’arreu, interpreten respectivament el Duc de York, futur Rei Jordi VI, i el seu logopeda, que l’ajudarà a superar la tartamudesa. Com ja us podeu imaginar, el nus argumental és bàsicament una història de superació personal: la por al ridícul i l’escarni públic, la lluita contra el sentiment de menyspreu patern, la burla constant del germà del futur rei. Un personatge veritablement sucós per l’actor Colin Firth, que ja ha demostrat sobradament la seva capacitat camaleònica en papers com el de Johannes Vermeer a La jove de la Perla (Girl with a Pearl Earring, 2003) o el professor homosexual a la pel·lícula de Tom Ford, Un home solter (A Single Man, 2009). A més a més, -i no vull que això s’entengui com una crítica-, es compleix, altra vegada, la màxima no escrita que diu que la interpretació d’un personatge amb algun tipus de tara o addicció, es tradueix en una nominació a millor interpretació en els Oscars de Hollywood de l’any següent a l’estrena de la pel·lícula. Si fem una mica de memòria, no ens costarà gaire anomenar altres personatges tarats -amb perdó- del món del cinema que han obtingut una recompensa en forma d’Oscar: Forrest Gump, interpretat per Tom Hanks; Frank Slade, el cec que interpretava Al Pacino a Essència de dona; l’alcoholitzat Nicolas Cage a Leaving Las Vegas, etc. Deixant de banda aquest apunt purament cinèfil, cal dir que la complicitat entre els dos actors principals és extraordinària (al mateix nivell que la que s’establia entre dos veterans actors com són Morgan Freeman i Clint Eastwood a Million Dollar Baby). Es nota d’una hora lluny que els dos actors se senten còmodes l’un amb l’altre, i la bona química traspassa la pantalla. I ja que hi som posats, fins i tot l’actriu Helena Bonham Carter, acostumada darrerament a les extravagàncies dels films del Tim Burton, recupera el seu bon savoir faire interpretatiu en films d’època com els que la van donar a conèixer als inicis de la seva carrera. L’únic però el podríem trobar en l’actor Timothy Spall, que en el seu afany d’imitar Winston Churchill, exagera una mica el gest i transforma, de manera innecessària, el personatge real en una caricatura. Però és un aspecte qüestionable tan minúscul que gairebé pot passar desapercebut.

A nivell formal, Tom Hopper utilitza més d’una vegada el gran angular, amb els personatges en primer pla, deformant l’espai que els envolta. Una decisió estètica que pot semblar una mica exagerada per a una pel·lícula que és gairebé una obra de cambra per a dos actors, i en la qual, el poder de la paraula -el pilar bàsic d’aquells que s’anomenen actors, i tan escàs en el cinema actual-, esdevé una eina fonamental. El discurs del rei és, doncs, una aposta a contracorrent, tenint en compte la preeminència total i absoluta de la imatge en la nostra societat. De fet, ja es veu, d’entrada, que és una producció que es vol desmarcar del cinema de crispetes per a adolescents amb necessitats de fotogrames accelerats. Per altra banda, -i sense desmerèixer la qualitat de la pel·lícula- la voluntat, per part del director i de l’actor, d’humanitzar un rei preocupat per un defecte de la parla, i que tota la seva angoixa vital sigui la de pronunciar correctament un discurs quan el poble britànic és a les portes de la segona guerra mundial, pot semblar una frivolitat. Un d’aquells petits drames domèstics que ha de patir la reialesa (i ho escric amb un intencionat to irònic!). Però, és clar, la devoció i la passió que genera la monarquia britànica entre els seus súbdits és un sentiment que alguns de nosaltres (entre els quals m’incloc) no acabarem d’entendre mai.