The-Chronicles-of-Narnia-The-Voyage-of-the-Dawn-Treader-the-chronicles-of-narnia-26747604-1920-1080

Arran de l’èxit de l’adaptació de la trilogia literària de J.R.R.Tolkien El senyor dels anells, totes les productores es van afanyar a rebuscar entre els prestatges de les llibreries – secció: literatura fantàstica- per trobar una nova franquícia amb la qual fer-se d’or (recordem que l’adaptació de la primera part de la trilogia de Tolkien es va estrenar el 2001 -el mateix any que el primer Harry Potter-, i que la primera part de Les Cròniques de Nàrnia és del 2005). No van haver de buscar gaire. C.S.Lewis i l’heptalogia de llibres  sobre les terres màgiques de Nàrnia han gaudit i gaudeixen, encara ara, d’un gran predicament entre els lectors anglosaxons (no tant, al nostre país). Nàrnia, era, per tant, una ferma candidata a convertir-se en una lucrativa franquícia cinematogràfica. De fet, no era la primera vegada que s’especulava amb la possibilitat d’adaptar algun dels llibres de Lewis. El 1985, el guionista Bill Dial ja va presentar un projecte d’adaptació a Disney, però va ser rebutjat pel seu pressupost desmesurat. Nou anys més tard, els coneguts productors d’Spielberg, Frank Marshall i Kathleen Kenneedy, es van fer amb els drets de les novel·les però van haver de desistir per raons econòmiques. Finalment, l’impuls que van rebre les pel·lícules de fantasia medieval al tombant del nou mil·lenni –El senyor dels anells: La comunitat de l’anyell (2001) i Harry Potter i la pedra filosofal (2001)-, va acabar d’esvair els dubtes dels productors més escèptics. El lleó, la bruixa i l’armari (The Lion, the witch and the wardrobe), primera de les adaptacions de Les Cròniques de Nàrnia, s’estrenava a la gran pantalla en una espectacular producció conjunta de Walden Media i Walt Disney Pictures. El resultat va ser força irregular, i menys màgic del que s’esperava en una gran superproducció fantàstica. Tanmateix, els productors no van girar l’esquena a la saga i ara ens n’arriba la tercera part, titulada La travessia del Viatger de l’Alba (The voyage of the Dawn Treader).

Tot i el canvi d’estudi -de Disney a Fox- i de director -Michael Apted substitueix Andrew Adamson, que exerceix les funcions de productor-, l’adaptació del llibre no ha millorat ni empitjorat qualitativament respecte dels anteriors títols. La travessia del Viatger de l’Alba segueix el mateix esquema de la primera pel·lícula. Un pròleg situat a Anglaterra durant la segona guerra mundial; els germans Pevensie enfrontats a una realitat alienant; i una porta que els portarà al món fabulós de Nàrnia, en el qual ells poden ser els protagonistes de les seves fantasies més salvatges. Els guionistes no triguen gaire a oferir-nos acció i espectacle, però el treball impersonal i desganat del director dilueix  tota l’emoció que se suposa en aquest tipus de produccions. El vigor i l’energia que traspuaven les imatges rodades per Peter Jackson a la trilogia d’El senyor dels anells, es converteixen aquí en una posada en escena sense imaginació, que s’il·lumina, de tant en tant, gràcies a l’enginy i a les meravelles de la tecnologia digital. Es nota massa que és una pel·lícula d’encàrrec i que el material no acaba de ser, em sembla a mi, del gust del director. Massa conservadores, i amb un rerefons excessivament cristià, aquesta pel·lícula, i el conjunt d’adaptacions dels llibres de Nàrnia, són productes menys transgressors, més lluminosos, amables i innocents, que contrasten amb la foscor i el pessimisme d’El senyor dels anells.

Malgrat la impressionant nau que van construir per a la pel·lícula -força desaprofitada a nivell dramàtic, tot s’ha de dir-, i els milions de dòlars invertits, a La travessia del Viatger de l’Alba li manca ritme (tot i que l’escena amb el monstre marí intenta redreçar una mica l’apatia del conjunt). Hi ha espurnes de fantasia al llarg de les dues hores llargues de metratge, però tot plegat produeix una sensació de desgana i avorriment, tant en l’actitud dels actors, com en la construcció de les escenes d’acció. Els pobres diàlegs que van salpebrant unes imatges sorprenentment planeres, tampoc ajuden a millorar el resultat final.

Com se sol dir popularment, una imatge val més que mil paraules. Però ni mil imatges tenen la força que pot generar una paraula, una frase o la descripció d’un món fantàstic en el nostre cervell. A vegades, transformar la paraula escrita en pel·lícula és més una traïció a la imaginació que no pas un complement visual del text original. Aquestes cròniques de Nàrnia ho estant demostrant amb escreix.

Fotos: http://thecia.com.au