9963

La contemplació d’una antiga fotografia en una platja -on uns adolescents han quedat immortalitzats en un moment de felicitat fugaç-, mentre escoltem la greu i solemne veu en off de l’actiu Anna Lizaran, serveix de punt de partida al director Pau Freixas i al guionista Albert Espinosa per oferir-nos una absurda operació nostàlgica en forma de pel·lícula, titulada Herois. Director i guionista han ordit una trama en què es barregen sense pudor embolics familiars a l’estil Cuéntame (en vesió estiuenca, és clar!), les trapelleries costaneres deutores del famós Verano Azul d’Antonio Mercero, i les influències d’un bon grapat de pel·lícules nord-americanes dels 80. Tanmateix, més que una celebració d’aquells enyorats anys 80, sembla com si els fantasmes embalsamats d’El baúl de los recuerdos de la simpàtica i riallera Karina s’hagessin corporificat per amargar-nos una tarda de cinema.

Igual que aquells programes televisius creats amb continguts visuals i musicals d’anys pretèrits, Freixas se serveix de cartells de cinema, cançons dels 80, imatges icòniques de pel·lícules dirigides i produïdes per Steven Spielberg, per crear un pastitx carrincló que pretén evocar el record d’una joventut perduda en els espectadors de més de trenta anys. Qualsevol cinèfil -que no s’hagi adormit amb la soporífera nostàlgia del director- podrà identificar referències a pel·lícules com Els Goonies (The Goonies, 1985), E.T. (1982), Exploradors (Explorers, 1985), Compta amb mi (Stand by me, 1986) a més a més de les referències autòctones que he mencionat abans. Tot plegat, però, fa pudor de boletes de càmfora.

La trobada entre un publicista d’èxit (Àlex Brendemühl) que ha perdut de vista allò que és important a la vida -una mena de Peter Banning de la Costa Brava- i una ni-ni, segurament de Pedralbes (Eva Santolaria) -ai, aquells fills i filles de gent rica que fan de la rebel·lia contra el sistema una forma de vida-, dóna peu a un seguit de records en forma de flaixbac que ens permeten reconstruir les aventures estiuenques d’un grup d’adolescents. A l’actor Àlex Brendemühl no li escau gens el personatge. En tot moment mostra una actitud massa tova, una manca de caràcter i d’energia incomprensibles, tenint en compte que ens ha de fer creure que és un professional obsessionat amb la feina. Tres quarts del mateix li passa a l’actriu Eva Santolaria, una mena de hippy antisistema que cada vegada que obre la boca deixa anar els tòpics més rancis i càndids que hom es pugi imaginar. T’agafen ganes de pegar-li una bufetada o donar-li un cop amb un llibre d’autoajuda d’aquells tan suats.

Encara que molts m’acusin de cínic, la pel·lícula és d’una innocència que provoca vergonya aliena. A més, com és obvi en les produccions que se centren en l’adolescència, el pes de l’acció recau en un grup de nens-actors que han de saber transmetre unes sensacions molt concretes sense caure en el parany d’actuar com si es tractés d’una telenovel·la de sobretaula. I aquest és l’altre gran error del film. En tot moment tens la impressió que aquests joves actors estan pendents de pronunciar els diàlegs quan toca, sense cap mena de naturalitat ni espotaneïtat, com en una obra de teatre de final de curs. Si a això hi afegim la rídicula presència de l’actor i presentador Constantino Romero, en el paper d’un llop de mar misteriós i aparentment sorrut -que suposadament pretén emular la figura de l’entranyable Chanquete-, i el xantatge emocional d’incloure un nen amb síndrome de down entre els components de la colla, el resultat és un nyap de proporcions monumentals.

Herois és, en definitiva, una forçada operació de màrqueting nostàlgic que només sap provocar indignació pel saqueig indiscriminat dels bells records de l’adolescència. Albert Espinosa, a l’hora de confeccionar el guió de la pel·lícula, segurament es devia injectar a la vena una dosi excessiva de la narrativa d’Enid Blyton, després de veure mil i una vegades velles cintes en VHS de pel·lícules de Richard Donner, Rob Reiner i Joe Dante, que devia tenir emmagatzemades a les golfes de casa seva. Aquests onanismes nostàlgics s’haurien de practicar en la intimitat per evitar possibles traumes emocionals en espectadors desprevinguts.