Una pel·lícula intel·ligent és una pel·lícula en la qual cada element que la configura té una funció essencial a l’hora de donar sentit al conjunt. Si, a més a més de ser intel·ligent, és estèticament brillant, podem parlar d’una obra mestra. Tanmateix, és un risc prematur afirmar que La xarxa social (The social network) es convertirà en un clàssic del cinema pel sol fet d’emmirallar-se en dues vaques sagrades del setè art com són Orson Welles (l’ascens imparable i l’aïllament emocional i social d’un magnat de la premsa a Ciutadà Kane, 1941) o Akira Kurosawa (la narració a partir de la fragmentació i la construcció de sentit a partir de diferents punts de vista a Rashomon, 1950). El temps col·locarà la pel·lícula en el panteó de la memòria cinèfila o la sentenciarà al calaix dels èxits fugaços, convertida en relíquia arqueològica per a cinèfils sibarites. El fet de descriure l’origen i desenvolupament d’una conegudíssima xarxa social, Facebook (el món d’internet és un terreny volàtil i sempre canviant), pot representar un handicap per una pel·lícula que aspira a col·locar-se entre els grans títols de la història del cinema. No obstant això, la pot salvar el fet que els impulsos emocionals que vertebren el relat, que fan moure els personatges -l’ambició, l’enveja, la gelosia, el poder, l’amor- i amb els quals l’espectador es pot sentir identificat, són universals.

De moment, i mentre el temps no es pronunciï, els cinèfils hem d’estar d’enhorabona perquè el talent i el bon ofici de David Fincher ens permeten gaudir d’un film extraordinari. Autor d’un corpus cinematogràfic -no apte per a qualsevol paladar- que ha creat seguidors incondicionals (Seven, 1995; Fight Club, 1999; Panic Room, 2002; Zodiac, 2007), Fincher ha deixat de banda la complaença i el preciosisme que va suposar el seu anterior film El curiós cas de Benjamin Button i torna a un terreny menys bucòlic, més propi del cànon Fincher. La xarxa social és, igual que les pel·lícules sobre l’11-S i la guerra d’Irak, un film que parla de fets recents. Pretén documentar i disseccionar amb passió d’entomòleg l’ascens d’un self-made man, una ventafocs cibernètica que passarà de ser un simple estudiant de Harvard a convertir-se, amb només 23 anys, en el multimilionari més jove. Aquesta voluntat documental també era present en un dels films del director, Zodiac. Aquell, però, era un relat cronològic i, per tant, formalment més convencional, més clàssic (que l’emparentava amb el cinema d’anàlisi periodística i de denúncia dels anys 70, sobretot amb Tots els homes del president, d’Alan J. Pakula). En canvi La xarxa social és, a nivell temàtic i formal, una visió del nostre temps, producte dels gustos de la generació 2.0, que troba difícil separar la realitat de la ficció, que és capaç d’obrir múltiples finestres i realitzar diferents tasques en un mateix terminal enlloc de seguir una seqüència d’esdeveniments ordenada.

Oscar Wilde afirmava que “l’ambició és l’últim refugi de tot fracàs.” La incapacitat del jove Mark Zuckerberg per establir un relació emocional sòlida i madura amb una noia serà la llavor d’una idea que amb el temps es convertirà en una de les xarxes socials més conegudes del moment. Ell es convertirà en un empresari solitari -i Facebook el seu particular Rosebud-, el sobirà d’un món virtual, que observarà com neixen i es desenvolupen les relacions interpersonals dels internautes des de la distància, mentre que, paradoxalment, ell serà incapaç de conservar els amics en el món real. El poder destructor de la intel·ligència és un tema recurrent en la filmografia de David Fincher. Molts dels personatges de les seves pel·lícules són persones terriblement intel·ligents, però que han quedat fora del sistema, i pretenen destruir-lo, o qüestionar-lo. La diferència és que, a La xarxa social, aquest element anòmal forma part del sistema, i mai millor dit. Harvard és una universitat prestigiosa on s’hi forma l’elit de la societat nord-americana. Zuckerberg, com si fos un virus informàtic, sorgirà de l’interior d’aquest entorn exclusiu i classista per convertir-se en el gurú de milions d’internautes. Mentre que els personatges de Seven, Fight Club o Zodiac provocaven el caos social, Zuckerberg obté notorietat en clau positiva. Aconsegueix personificar el somni americà: sorgeix del no-res i acaba convertint-se en amo i senyor d’un negoci milionari.

Abans he afirmat que La xarxa social es podia qualificar de pel·lícula intel·ligent perquè el més mínim detall dóna sentit al conjunt. Però és que fins i tot en el tràiler podem trobar idees visuals enginyoses que donen pistes sobre el significat mateix de la pel·lícula. Potser no va ser aquesta la inspiració de Fincher, però hi ha una imatge que em va fer pensar en el quadre que Salvador Dalí va pintar d’Abraham Lincoln. Només podem veure el rostre del president dels Estats Units si ens mirem el quadre des de la distància. Els diferents fragments, aparentment inconnexos, formen un tot unitari. De la mateixa manera, les fotografies dels milions d’usuaris de la xarxa es transformen en el rostre de Zuckerberg. Ell crea Facebook pensant en els motius que mouen el món, i que també són els seus. Hi ha un moment en què més o menys diu “tots cerquem amor i amistat; tots volem ser acceptats i estimats”. En definitiva, tots som la mateixa persona. Un altre dels elements qualitatius del film és la tria de cançons. No han estat escollides a l’atzar, sinó que defineixen l’ambient, els personatges i els esdeveniments d’una forma precisa i meticulosa. El tema Creep, una cover version del tema popularitzat pel grup Radiohead és prou il·lustratiu, contè l’essència de la pel·lícula: “I wanna be so special”;  “I wanna have a perfect body and a perfect soul” (“vull ser especial”; “vull tenir un cos perfecte, una ànima perfecta”). El protagonista és com un cavaller medieval que faria el que fos per la seva dama. La vol impressionar per guanyar-se’n el respecte i l’estimació. És un geek que no encaixa bé en els paràmetres del seu entorn social. Per això s’envolta de persones que sí formen part del sistema i que poden facilitar la consecució dels seus objectius. Els diners que li proporciona el seu amíc més íntim Eduardo Severin (Andrew Garfield). La popularitat que suposa una imatge atractiva representada pels cossos atlètics dels bessons Cameron i Tyler Winklevoss, dos estudiants d’una altra fraternitat. La fascinació per la visió comercial que té Sean Parker, el creador de Napster, encarnació de l’èxit econòmic. No és casualitat, tampoc, que Fincher hagi escollit el cantant Justin Timberlake per interpretar aquest paper. I si la cançó del tràiler esdevé tota una declaració d’intencions, Fincher tanca la pel·lícula amb una cançó dels Beatles, Baby you are a rich man, que parla d’un milionari que guarda els seus diners a Xanadú, fent referència a aquella mena de mausoleu en forma de mansió que apareixia a la pel·lícula de Welles, Ciutadà Kane, on el protagonista agonitzava sol, allunyat del món i envoltat de riqueses que no l’omplien de felicitat. Zuckerberg també crearà un imperi, però el preu que haurà de pagar a nivell personal i emocional serà molt car.

Molts articulistes han comentat que La xarxa social és un retrat gens amable del creador de Facebook. A veure si ens entem, estem parlant d’internet, un món en què tots els negocis s’han de fer ràpidament i has de superar altres ments creatives, que són igual de brillants, o més, que tu. Com diu el rector de Harvard en un moment de la pel·lícula, “cada any els estudiants que accedeixen a una universitat tan prestigiosa porten la maleta plena d’idees per crear negocis i fer-se rics”. Què pretenen aquells que acusen Mark Zukerberg de ser un dèspota i d’apropiar-se d’idees alienes, ¿que es comporti com un ingenu? ¿No són igual d’oportunistes els companys i les amistats que l’envolten? Amb això no vull pas exculpar i redimir la persona i el personatge. Segurament no deu ser gaire agradable treballar amb un paio com ell, però cal respectar la seva intel·ligència, la seva perseverança i, també, és clar, la sort a l’hora de trobar una idea que l’ha convertit en milionari. Si critiquem el creador de Facebook, hauríem de criticar i rebutjar altres triomfadors socials com per exemple Ken Follet, per escriure best-sellers que agraden a mig món sense que puguin ser qualificats de bona literatura, o a J.K.Rowling, per crear el personatge de Harry Potter, que no és un prodigi d’originalitat. Com diu el mateix Zuckerberg als bessons Winklevoss en un moment de la pel·lícula, “si el que preteníeu era crear Facebook, perquè no ho vàreu fer!”. És molt fàcil reclamar una part del pastís quan un projecte triomfa. Primer cal posar-lo en pràctica i arriscar-se, i assumir que pel camí es produiran unes quantes pèrdues.