burnafterreading2

Si no fos que ja ha estat utilitzat com a títol d’un conegut llibre de l’escriptor català Quim Monzó, podria haver titulat aquest article El perquè de tot plegat. Unes paraules força eloqüents per descriure la nova pel·lícula dels germans Joel i Ethan Coen, Cremar després de llegir (Burn After Reading). Però per evitar la possible vulneració de la propietat intel·lectual, he preferit curar-me en salut i jugar amb dos termes que defineixen el producte resultant. La pel·lícula és únicament un joc de despropòsits o, realment, els Coen ens han volgut oferir quelcom més que una bufonada sobre l’atzar?

Crec sincerament que aquesta comèdia aparentment absurda amaga una profunda reflexió sobre l’engany i l’arribisme fatal, i sobre la soledat, el desencant i la insatisfacció de la societat nordamericana, i, per extensió, de la societat en general. Per bé que ens hi fixem una mica, fins i tot se’ns pot arribar a glaçar el somriure.

L’atzar, però, i sobre això no hi ha cap dubte, és una de les pedres angulars de la pel·lícula. El director francès François Truffaut, a propòsit del film Atrapat per la mort (North by Northwest, 1959), comentava amb el seu director, Alfred Hitchcock, l’afició que tenia aquest per les escenes gratuïtes en moltes de les seves pel·lícules. Concretament parlava de la “fantasia basada en l’absurd”. Hitchcock es reafirmava en aquesta postura a l’hora de definir el seu cinema, però també afirmava de forma molt intel·ligent que “una escena podia ser gratuïta, però que no es podia introduir en una pel·lícula amb una gratuïtat total”. Els Coen semblen haver seguit aquests postulats al peu de la lletra. Malgrat que moltes escenes puguin semblar desconnectades del conjunt general del film, creant una sensació de caos i desconcert en l’espectador, hi ha una lògica interna gràcies a la qual totes les peces encaixen amb la precisió cartesiana d’un rellotge Suís.

De la mateixa manera que a No es país per a vells (No country for old men, 2007) una casualitat fatal desencadenava una carnisseria sense treva per part del psicòpata Anton Chigurh, en aquesta nova pel·lícula, la pèrdua d’un CD amb informació del tot insubstancial, dóna peu a una trama aparentment enrevessada, però que, en realitat, és tan simple, que resulta absurda.

El centre d’operacions dels dos aprenents d’espia és, ni més ni menys, un gimnàs: la quinta essència de la superficialitat. Linda Litzke (Frances McDormand) i Chad Feldheimer (Brad Pitt) són dos éssers anònims que lluiten per fugir d’una vida banal i avorrida. Linda està obsessionada amb les operacions de cirurgia estètica i busca el seu amor ideal a través d’internet. Chad, un preparador físic curt de gambals, creu descobrir en el CD extraviat al gimnàs, informació altament confidencial. Immediatament es munta la seva pròpia pel·lícula d’espies, però vet aquí que el destí li té reservat un final d’allò més absurd. Harry Pfarrer (George Clooney, en una encarnació adrenalítica del millor Cary Grant) és un personatge ple de manies risibles, insegur i tanoca. Intenta donar-se aires d’importància amb les seves conquestes i es creu que pot enganyar la seva dona i la seva amant. Però qui queda en evidència –incapaç d’adonar-se d’allò que realment passa al seu voltant-, qui demostra la seva total estupidesa, és, en realitat, ell mateix.

Finalment, i perquè ningú quedi exempt de crítica, els directors ens ofereixen la seva visió de la incompetència de les institucions americanes, en aquest cas de la CIA. Els agents assisteixen perplexos al desenvolupament d’una peripècia sense cap ni peus amb estupor, desgana, i amb una manca total de capacitat de reacció. Un dels alts càrrecs de l’agència es fa aquesta pregunta cap al final de la pel·lícula: “què hem après de tot això?”. Doncs bé, que Cremar després de llegir és més que una comèdia absurda, és una comèdia que destil·la un cert aire de  patetisme.

fotos: http://www.list.co.uk

Aquest article es va publicar a la pàgina web Impuls d’Opinió l’octubre de 2008